Quantcast
Channel: Català al Catà Literatura
Viewing all 113 articles
Browse latest View live

Joan F. Mira, El tramvia groc (2013)

$
0
0
“No estic segur, ni de bon tros, que ara mateix la vida d’un infant o d’un adolescent, plena d’imatges de colors en alguna pantalla, de jocs electrònics mirant fixament figuretes que corren s’agiten i esclaten, de missatges escrits amb poques paraules trencades, de relacions irreals a través de petits aparells, tinga la mateixa substància, emoció i espessor, la mateixa realitat material i carnal que va tindre la meua amb tramvies, antics carrers urbans, trànsit de carretera i camins entre els camps, amb sorolls de motors i de carros i silencis molt llargs, amb portals gairebé sempre oberts i amb portes inexplicablement sempre tancades, amb cases i espais transparents i llocs plens de secret i de misteris, amb quietud, moviment i sorpreses. La terra llaurada i regada, els bancals i les plantes, el món vegetal, els animals, la fusta i el metall, eren el testimoni immedat de la diversitat inacabable d'aquest món, i no calia ni tan sols eixir de casa per constatar la infinita varietat de les persones: aquesta varietat trucava tan sovint al picaporta, ens visitava tan regularment, que ja formava part d'una experiència gairebé quotidiana, de tal manera que allò que podia haver sigut insòlit era en realitat habitual. La varietat dels humans no la trobava només al tramvia, al pas per l'hospital o al carrer de les putes: venia a la porta de casa".

Joan F. Mira
El tramvia groc
(Capítol 8, p. 249). Proa, col·lecció "A tot vent" núm. 600. BCN, 2013.



Joan F. Mira, l’home i l’obra
Fragment de la laudatio que l'any 2005 va fer-li Ramon Lapiedra

Joan Francesc Mira, escriptor, antropòleg, professor de grec, ciutadà compromés, agitador cultural i polític ocasional nasqué a la ciutat de València l’any 1939. Haguera pogut nàixer l’any en què vam nàixer gairebé tots, l’any 40. Sembla, però, que des del seu naixement ja estava disposat a transitar per camins propis i no gens convencionals.

El nostre homenot ha excel·lit en totes les facetes creatives, professionals i públiques que acabe d’enumerar. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2004, dues voltes Premio Nacional de la Crítica (per Borja papa i Purgatori), Premi Sant Jordi de Narrativa (per Purgatori), Premio Nacional de Traducción (per la Divina Comèdia), Medalla d’Or de la Ciutat de Florència, dues voltes Premi de la Crítica Serra d’Or (per Crítica de la nació pura i la traducció de la Divina Comèdia), Premi Crexells-Ateneu de Barcelona, Creu de Sant Jordi, Lletra d’Or al millor llibre de l’any (Crítica de la nació pura), Premi Joan Fuster d’assaig (per Crítica de la nació pura), Premi Andròmina de narrativa (perEls cucs de seda)... No obstant això, malgrat el nombre, la diversitat, i l’entitat de les distincions adés referides, hi ha un dèficit clamorós d’allò que el País Valencià li hauria d’haver reconegut.

Destaca així mateix la trajectòria de servei de Mira al projecte de construcció d’un espai cultural i cívic comú per al conjunt de les terres que compartim una mateixa llengua. Un servei que Mira ha dispensat amb una fidelitat i una perseverància admirables, durant un període de temps que s’acosta ja al mig segle. Durant tot aquest temps el nostre home ha dut endavant una tasca executada amb trellat, amb molt de trellat, sense perdre mai de vista les necessitats i la idiosincràsia específiques del País Valencià: l’única manera d’aconseguir un dia que la majoria de la ciutadania valenciana puga trobar-se a gust al bell mig d’aquell espai comú que ens cal a tots construir contra l’amenaça d’una laminació global.

(…)

Antoni Pladevall, El dia que vaig fer vuit anys (2014)

$
0
0











El dia que vaig fer vuit anys, premi Prudenci Bertrana 2014, és una barreja de realitat i ficció —un exercici de memòria— d'Antoni Pladevall (Taradell, 1961). Comença així:


1

La bàscula


El dia que vaig fer vuit anys em va quedar vivament incrustat a la memòria a causa d'un fet molt banal en aparença: l'avi Ton —un home calb, gros i panxut, de mena tranquil·la i de poques paraules que escanyava, però, algun rnec esporàdic, duia sempre boina, fumava tabac de picadura, aixecava el porró del vi molt enlaire i tenia feina, tant a casa com al tros, a apujar-se els pantalons que li relliscaven cintura avall— es va encaparrar a pesar-me a la bàscula grossa del mas. La bàscula era un artefacte de gran embalum i gràcia considerable que destacava molt, talment una peça única posada al centre d'un aparador, al corredor ample o saleta de pas que connectava la cuina amb el menjador i abocava a la façana de marinada del mas, davant la qual hi havia el safareig arrambat a la paret, els lilàs flairosos que seguien el caminet de baixada cap a la bassa i la renglera d'acàcies amb els estenedors de filferro per a la roba tensats ben fort als seus troncs clivellats i rugosos.
     Els grans de casa compartien la creença que la nostra bàscula afinava fins a l'últim gram, amb  una precisió suposadament infal·lible, el pes dels sacs de gra o de patates o de qualsevol altra mercaderia que posaven sobre la seva plataforma, de manera que gaudia de la consideració més alta, una joia, és, una joia sense preu, que al mas es reservava al limitat, però útil, contingent d'aparells domestics que hi havia. La tenien arrambada contra la paret que separava les portes dels dos primers graners —cambres reciclades, al capdavall, de l'antiga estada dels amos que, com que ja no passaven els estius al mas, sinó a la majestuosa torre modernista que havien adquirit a Sant Julià de Vilatorta, havien estat destinades a ús cerealístic en benefici dels masovers de tota la vida— i tothom que la veia per pimera vegada s'adonava de seguida que no era un aparell de mesura qualsevol. La ubicació privilegiada que tenia a la aleta de pas afavoria, així, el seu lluïment involuntari davant les visites entre comercials i amistoses dels estiuejants o segons residents del veral que venien a comprar llet, ous, patates, tomàquets, mongetes tendres o un conill o un pollastre morts i tallats a trossos. La seva robustesa imprimia seriositat i disparava els elogis espontanis dels clients assidus o esporàdics i, fins i tot, dels caminaires ocasionals —pocs— que a vegades, si veien algú davant del portal de marinada, s'aturaven a demanar una mica d'aigua de l'aixeta del safareig i, tot badant distretament cap a dintre la casa, no podien reprimir la lloança sincra que els depertava la contemplació d'uan bàscula que tenia una presència tan imposant.
      L'avi poc donat a la conversa, doncs, prèvia invitació insistent, va aconseguir pesar-me a la bàscula tan respectada del mas el dia del meu vuitè aniversari. Uns minuts abans de la facècia tan inesperada com divertida, els meus germans i jo estàvem enfilats al munt de sacs embotits de gra situats, a manera de dic de contenció, ran del bastiment de la porta del primer graner, i ens entreteníem llançant amb fúria, esbojarrats, embostes de blat contra la paret indefensa...
 (…)

Joan Margarit, Des d'on tornar a estimar (2015) (Tres poemes)

$
0
0











Estimar és un lloc

Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d'alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m'ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d'un director d'orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s'alçava el dia.
Per descomptat, el cant d'aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d'allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.


Amistat de tardor

S'han fet tan grans els arbres del jardí
que ens donen la mesura del passat.
De com ja no el comprenc, des de tan lluny.
De com és tan bonic en la distància
esperar algú que no ha de tornar mai.
El xop més alt ha deixat caure
el seu túmul de fulles, que ha anat cobrint la gespa.
Amb paciència, les hem recollit sempre.
En silenci i el sol,
que ara deixen passar les branques nues,
entra a la cambra i il·lumina el terra.
El tou de fullaraca no el remou més que el vent,
o bé els senglars, alguna matinada.
Les fulles, aquest any, no les recollirem.
Ens consolen daurats reflexos d'un desordre
que s'endinsa en la greu comprensió de l'hivern.


Coneixement 

Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d'on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.

Pep Coll, Dos taüts negres i dos de blancs (2013)

$
0
0
   «—Això t'ha dit, aquella farnaca? No us en cregueu ni un pèl, més falsa que l'ànima de Judes! La cosa va anar així. Jo no em vaig moure d'allà dalt en tota la santa tarda, t'ho juro, nena! Ja era ben de nit quan van arribar ells dos. Acalorats, nerviosos, empastifats de sang fins a les orelles. I jo que els dic, Jesús de Cristo, què us ha passat! Que us heu esbatussat amb un porc fer? I ell, més serio que una trumfa, càgon lo cap de Déu, amb una porcellada de porcs que ens les hem tingut! Però tu no m'has vist, aquesta nit. Ho entens, oi? Si xerres, et faré la mateixa feina que els porcs. I va fotre el camp de seguida, sense sopar ni re. La Xica, igual que ell, despentinada, la brusa tacada de sang, feta un eccehomo. Em va donar la brusa i em va dir que l'hi rentés de seguida. I encabat es va treure les espardenyes i les va colgar de cendra a la cendrera. Em va dir que l'endemà vindrien els civils, que em farien preguntes i que no els digués re de lo que havia vist. Encara que et matin, Quima. Donques, així va anar la cosa. M'has de creure, nena. T'ho juro pels set dolors de Maria Santissimeta».

Fragment del capítol 11, pp 215-216, Edicions Proa, Col·lecció "A tot vent", núm. 596. 1a. edició, Barcelona, agost de 2013.

Ponç Pons, Camp de Bard (2015). Tres poemes

$
0
0
Ponç Pons
Camp de Bard












Prefaci

La vida, l'art, la biografia d'autors que admir, les històries bíbliques, el desconcert del món i la recerca de sentit existencial són les llavors d'aquest llibre que he escrit pel camp i en matinades de te verd i jazz.
     Neruda va confessar: «Mi vida es una vida hecha de todas las vidas: las vidas del poeta», i totes les que jo he viscut fins ara neixen d'una poesia que vol ser ofrena i redempció, conjurament, exorcisme, celebració, cant, viatge, exploració.
     Sóc perquè escric i escric perquè vull ser escrivint aquell al·lot d'un petit poble d'una illa que feia versos dalt les golfes i tenia un somni: ser poeta.

La resta és Literatura

                                      Sa Figuera Verda, tardor de 2014 

Hortus conclusus

                                      Ara visc en pau a una cabana
                                              escoltant la música dels ocells.
                                                              RYOKAN


Dins la cabana
de Sa Figuera Verda,
obert als llibres
del camp, la mar i el cel,
entre els ullastres
que embosquen els senders,
amb les gallines,
el ca, els moixos i el vent,
veim passar llunes
i dies menorquins…

Viure és fer versos.


Carta de Nadal a mon pare 


Mai vaig ser caçador. M'agradava venir
a Biniguarda amb tu per veure córrer es cans
o fer cantar perdius. Quan tornàvem a Lô,
caminant i d'enfora sentíem tocar
ses campanes, el món era alegre i segur
perquè em daves sa mà pes camí de sa vida.
A ca nostra, amb ma mare pendents des fogons,
trobàvem es germans i era gust i érem molts
i sopàvem tots junts i escoltàvem sa ràdio.
Es dissabtes fosquet em rentava en un còssil
i després tu em servaves en un balancí.
Amb humil fe de pobres em deies «Poncet,
un dia serem rics. Tenim terra a l'Havana!»,
però a jo m'era igual perquè et tenia a tu
que omplies de bondat amb ets ulls blaus sa casa.
Vaig esser es més petit i es que et va escoltar més
quan contaves històries de bruixes i dracs
o rallaves amb por de sa Guerra Civil.
Mentre tu molts de vespres tornaves cansat
de sa fàbrica i feies hores extres dret
tallant peces de pell dalt sa cambra fins tard,
jo llegia embambat tots es llibres antics
d'aquell oncle famós, parent teu, que va ser
confessor de dos papes i ecònom de Roma.
Sempre et vaig satisfer. Duies un davantal
i et posaves es llapis de marcar a s'orella.
Jo et venia d'al·lot a veure a Ca's Toribios
i em besaves content i es mostatxos picaven.
Quan es sou, que era magre, es fonia a un pot buit 
tu abraçaves ma mare i amb gest animós
li somreies: «Maria, tot ho aclarirem!»,
i ella ho va aclarir tot i vam créixer feliços.
Mos vas fer menorquins i amb s'exemple des fets
mos vas dir i ensenyar que hem de ser bona gent.
No te perdis pel camp. En sentir ses campanes,
quan ja s'hagi fet fosc i tu tornis tot sol
pes camins de sa mort, jo et donaré sa mà
i vindré as teu costat perquè em contis històries
o em rallis sense por de la Guerra Civil.
Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris,
i puguis caçar molt i passar de política.
Si veus Déu conta-li que no va aclarir res,
que hi ha guerres i fa feredat com va el món.
Es Nadals me són trists i és com si es betlem
de ca nostra hi faltés s'alegria d'antany.
Ses estrelles s'han fus i cap pastoret riu.
Sempre tenc com un corc que em roega i fa mal.
Des que te'n vas anar sent es pes d'un gran buit
i no vull que te moris, mon pare, mai més.


Lara
JULIE CHRISTIE

Si jo fos, Lara amiga, un poeta romàntic
com aquells que enfebrits a una pobra mansarda 
es morien d'amor a la llum d'una espelma,
t'escriuria de nit, sospirant, un poema
ple d'enyor com aquest i al final, desvalgut,
en un món que no entenc ni on puc viure com vull,
em pegaria un tret desesperat al cor
i abans de tancar els ulls, tot ple de sang, ferit
mortalment de tendresa, diria el teu nom
que té flaires de musa i encants de conjur,
però trob que és millor que t'estimi en secret
i valori la màgia de ser més que amics.
Em conform amb saber que existeixes, que hi ets,
que la lluna que veig és la lluna que et veu.
M'és igual si és un altre qui besa els teus pits
o qui té el privilegi de fer-te l'amor.
Jo si puc parlar amb tu i que m'expliquis com va,
com estàs o què sents ja sóc al paradís.
No t'amag que a vegades et mir de reüll
i voldria abraçar-te cremat de desig,
però sé que seriosa i honesta com ets
trobaries que açò no és formal ni està bé.
Si jo fos un poeta romàntic, el món
sense tu no tindria interès ni sentit,
però sé que val més agrair la gran sort
de poder imaginar-me que anam pel camp junts
o ens besam a una platja on nedam de nits nus.
Així lliure del corc rutinari del temps
que refreda passions, passional et puc fer
a la llum d'una espelma poemes d'amor 
menorquins com aquest que t'envii enflamat
perquè sóc el poeta romàntic del tret
en el cor que sospira per tu i ple d'enyor
en tu estima feliç, Lara, totes les dones del món.

T. S. Elliot, La terra eixorca (The Waste Land, 1922)

$
0
0
T. S. Eliot
per Alfred Sargatal
Visat núm. 4 (octubre 2007)


Thomas Stearns Eliot (1888-1965) va publicar el seu primer llibre de poemes, Prufrock and Other Observations, el 1917, que tot seguit el convertí en un poeta capdavanter de l’avantguarda. Amb la publicació de The Waste Land el 1922, la fama d’Eliot començà a créixer fins a proporcions gairebé mítiques. Cap al 1930, i en el curs dels trenta anys posteriors, arribà a ser la personalitat més influent del món anglosaxó en la poesia i la crítica literària.

Thomas Stearns Eliot va néixer a Saint Louis, Missouri, Estats Units, el 26 de setembre de 1888. Visqué en aquesta ciutat fins als divuit anys i estudià a la Universitat de Harvard. El 1910, abandonà els Estats Units d’Amèrica i es traslladà a França, i es matriculà a la Sorbona, on obtingué tant la llicenciatura com el màster, i participà amb diversos poemes en el Harvard Advocate. Després d’un any de residir a París, va tornar a Harvard per prosseguir un doctorat en filosofia, però retornà a Europa i s’establí a Anglaterra el 1914. L’any següent, contragué matrimoni amb Vivienne Haigh-Wood i començà a treballar a Londres, primer com a professor, i després per al Lloyd’s Bank.

Fou a Londres on Eliot començà a deixar-se influir pel seu contemporani Ezra Pound, el qual li reconegué de seguida el geni poètic, i contribuí a la publicació dels seus poemes en diverses revistes, el més destacable «The Love Song of J. Alfred Prufrock» a Poetry el 1915. El seu primer llibre de poemes, Prufrock and Other Observations, fou publicat el 1917, i tot seguit el convertí en un poeta capdavanter de l’avantguarda. Amb la publicació de The Waste Land el 1922, avui dia considerat per molts com l’obra poètica més influent del segle XX, la fama d’Eliot va començar a créixer fins a proporcions gairebé mítiques; cap al 1930, i en el curs dels trenta anys posteriors, arribà a ser la personalitat més influent del món anglosaxó en la poesia i la crítica literària.

Llegiu l'article sencer, aquí.


- - - - - - - - - - - - - - - - -

T.S ELIOT
LA TERRA EIXORCA

Traducció d'Agustí Barta
publicada a Antologia de la lírica nord-americana. Vic, Eumo Editorial, 1983


                                             A Ezra Pound,
                                             il miglior fabbro



I. L'ENTERRAMENT DELS MORTS

El més cruel dels mesos és l'abril: engendra
lilàs que broten de la terra morta,
mescla records i anhels,
somou les rels enterques amb ses pluges vernals.
L'hivern ens escalfà cobrint la terra
amb neu oblidadissa,

nodrint un xic de vida amb secs tubèrculs.
L'estiu ens sorprengué caient amb un ruixat
sobre el Starnbergersee, i ens vàrem deturar
sota els pòrtics; amb sol anàrem pel Hofgarten,
i vam beure cafè i xerràrem una hora.
Bin gar Keine Russin, stamm'aus Litauen, echt deutsch.  (1)
I quan érem infants, l'arxiduc cosí meu
se'm va endur a passejar amb son trineu.
En veure'm espantada, ell va dir-me: «Maria,
Maria, arrapa't fort!» I cap a avall!
A les muntanyes un hom se sent lliure.
Llegeixo fins molt tard i a l´hivern me'n vaig cap al Sud.

Quines arrels s'arrapen,
enmig d'aquestes pètries escombraries? Fill de l'home,
tu no ho pots dir, tampoc no ho endevines. Només saps
que allà hi ha un munt d'imatges rompudes
on bat el sol. I l'arbre mort no protegeix,
el cant del grill no alleuja, del roc no brolla aigua.
Sota d'aquesta roca vermella només hi ha ombra
(Oh vine sota l'ombra de la roca vermella!)
i et mostraré quelcom molt diferent
de la teva pròpia ombra que et segueix al matí
o de l'ombra que s'alça a cercar-te, a ranvespre.
Et mostraré la por en un grapat de pols.
                  Frisch weht der Wind
                  Der Heimat zu
                  Mein Irisch Kind,
                  Wo weilest du?

«Fa un any em vas donar jacints per primer cop;
em digueren la noia dels jacints.»
—Però quan, tard, tornàrem del jardí dels jacints,
tu en duies un braçat, tos cabells eren molls...
Jo romania mut, amb els ulls entelats,
ni viu ni mort, i sense saber res,
contemplant el silenci dins el cor de la llum.
Oed' und leer das Meer.


Madame Sosostris, famosa pitonisa,
tenia un refredat, malgrat això.
És la dona més sàvia d'Europa, diu la gent,
amb les iniqües cartes a la mà. Aquesta carta
és la vostra, diu ella, el Mariner Fenici que es negà.
(Aqueixes perles foren els seus ulls, Oh mireu!)
Heus ací Belladonna, la Dama de les Roques,
la dama dels destrets.
Ara apareixen l'home del tres de bastos, La Roda
i el comerciant borni; i aquesta carta en blanc
és quelcom que ell s'amaga a l'esquena i no veig.
On deu ésser el Penjat? Temeu la mort a l'aigua.
Veig un tropell de gent giravoltant.
Oh gràcies! Si veieu l'estimada senyora
Equitone digueu-li que jo, personalment, 

li portaré l'horòscop. En els temps que vivim no es pot badar.

Oh Ciutat Irreal,
sota la boira grisa d'una albada d'hivern
tanta gent s'arruava devers el Pont de Londres
que mai no hauria dit que la mort s'endugués tanta gentada.
Exhalaven sospirs molt lleus, adesiara,
i cada home clavava els ulls davant sos peus.
D'antuvi, carrer amunt; després ve la baixada
de King William Street, que és on Saint Mary Woolnoth
deixa caure les hores amb un fúnebre so
a les nou, al final de la darrera campanada.
Allà, en veure un amic, vaig cridar-lo: «Tu, Stetson!
Tu estigueres amb mi en les naus, a Mylae.
Ha florit ja el cadàver que vas plantar al jardí?
Traurà flors, aquest any? L'ha malmenat el rou?
Fes fora d'allà el Gos, aquest amic dels homes,
si no vols que altre cop te'l desenterri!
Tu, hypocrite lecteur! — mon semblable, — mon frère!»


(1) No sóc pas rus, vinc de Lituània i sóc veritablement alemany



I. THE BURIAL OF THE DEAD

APRIL is the cruellest month, breeding
Lilacs out of the dead land, mixing
Memory and desire, stirring
Dull roots with spring rain.
Winter kept us warm, covering         5
Earth in forgetful snow, feeding
A little life with dried tubers.
Summer surprised us, coming over the Starnbergersee
With a shower of rain; we stopped in the colonnade,
And went on in sunlight, into the Hofgarten,  10
And drank coffee, and talked for an hour.
Bin gar keine Russin, stamm’ aus Litauen, echt deutsch.
And when we were children, staying at the archduke’s,
My cousin’s, he took me out on a sled,
And I was frightened. He said, Marie,  15
Marie, hold on tight. And down we went.
In the mountains, there you feel free.
I read, much of the night, and go south in the winter.
What are the roots that clutch, what branches grow
Out of this stony rubbish? Son of man,  20
You cannot say, or guess, for you know only
A heap of broken images, where the sun beats,
And the dead tree gives no shelter, the cricket no relief,
And the dry stone no sound of water. Only
There is shadow under this red rock,  25
(Come in under the shadow of this red rock),
And I will show you something different from either
Your shadow at morning striding behind you
Or your shadow at evening rising to meet you;
I will show you fear in a handful of dust.  30
        Frisch weht der Wind
        Der Heimat zu,
        Mein Irisch Kind,
        Wo weilest du?
“You gave me hyacinths first a year ago;  35
They called me the hyacinth girl.”
—Yet when we came back, late, from the Hyacinth garden,
Your arms full, and your hair wet, I could not
Speak, and my eyes failed, I was neither
Living nor dead, and I knew nothing,  40
Looking into the heart of light, the silence.
Öd’ und leer das Meer.
Madame Sosostris, famous clairvoyante,
Had a bad cold, nevertheless
Is known to be the wisest woman in Europe,  45
With a wicked pack of cards. Here, said she,
Is your card, the drowned Phoenician Sailor,
(Those are pearls that were his eyes. Look!)
Here is Belladonna, the Lady of the Rocks,
The lady of situations.  50
Here is the man with three staves, and here the Wheel,
And here is the one-eyed merchant, and this card,
Which is blank, is something he carries on his back,
Which I am forbidden to see. I do not find
The Hanged Man. Fear death by water.  55
I see crowds of people, walking round in a ring.
Thank you. If you see dear Mrs. Equitone,
Tell her I bring the horoscope myself:
One must be so careful these days.
Unreal City,  60
Under the brown fog of a winter dawn,
A crowd flowed over London Bridge, so many,
I had not thought death had undone so many.
Sighs, short and infrequent, were exhaled,
And each man fixed his eyes before his feet.  65
Flowed up the hill and down King William Street,
To where Saint Mary Woolnoth kept the hours
With a dead sound on the final stroke of nine.
There I saw one I knew, and stopped him, crying “Stetson!
You who were with me in the ships at Mylae!  70
That corpse you planted last year in your garden,
Has it begun to sprout? Will it bloom this year?
Or has the sudden frost disturbed its bed?
Oh keep the Dog far hence, that’s friend to men,
Or with his nails he’ll dig it up again!  75
You! hypocrite lecteur!—mon semblable,—mon frère!”


Vegeu-ne més a

http://www.new-wisdom.org/cultural_history2/8-WWI/1-burial.htm




trad catalana:

http://www.saltana.org/2/tsr/53.html#.VtvChEtfXIp


I. THE BURIAL OF THE DEAD

APRIL is the cruellest month, breeding
Lilacs out of the dead land, mixing
Memory and desire, stirring
Dull roots with spring rain.
Winter kept us warm, covering         5
Earth in forgetful snow, feeding
A little life with dried tubers.
Summer surprised us, coming over the Starnbergersee
With a shower of rain; we stopped in the colonnade,
And went on in sunlight, into the Hofgarten,  10
And drank coffee, and talked for an hour.
Bin gar keine Russin, stamm’ aus Litauen, echt deutsch.
And when we were children, staying at the archduke’s,
My cousin’s, he took me out on a sled,
And I was frightened. He said, Marie,  15
Marie, hold on tight. And down we went.
In the mountains, there you feel free.
I read, much of the night, and go south in the winter.
What are the roots that clutch, what branches grow
Out of this stony rubbish? Son of man,  20
You cannot say, or guess, for you know only
A heap of broken images, where the sun beats,
And the dead tree gives no shelter, the cricket no relief,
And the dry stone no sound of water. Only
There is shadow under this red rock,  25
(Come in under the shadow of this red rock),
And I will show you something different from either
Your shadow at morning striding behind you
Or your shadow at evening rising to meet you;
I will show you fear in a handful of dust.  30
        Frisch weht der Wind
        Der Heimat zu,
        Mein Irisch Kind,
        Wo weilest du?
“You gave me hyacinths first a year ago;  35
They called me the hyacinth girl.”
—Yet when we came back, late, from the Hyacinth garden,
Your arms full, and your hair wet, I could not
Speak, and my eyes failed, I was neither
Living nor dead, and I knew nothing,  40
Looking into the heart of light, the silence.
Öd’ und leer das Meer.
Madame Sosostris, famous clairvoyante,
Had a bad cold, nevertheless
Is known to be the wisest woman in Europe,  45
With a wicked pack of cards. Here, said she,
Is your card, the drowned Phoenician Sailor,
(Those are pearls that were his eyes. Look!)
Here is Belladonna, the Lady of the Rocks,
The lady of situations.  50
Here is the man with three staves, and here the Wheel,
And here is the one-eyed merchant, and this card,
Which is blank, is something he carries on his back,
Which I am forbidden to see. I do not find
The Hanged Man. Fear death by water.  55
I see crowds of people, walking round in a ring.
Thank you. If you see dear Mrs. Equitone,
Tell her I bring the horoscope myself:
One must be so careful these days.
Unreal City,  60
Under the brown fog of a winter dawn,
A crowd flowed over London Bridge, so many,
I had not thought death had undone so many.
Sighs, short and infrequent, were exhaled,
And each man fixed his eyes before his feet.  65
Flowed up the hill and down King William Street,
To where Saint Mary Woolnoth kept the hours
With a dead sound on the final stroke of nine.
There I saw one I knew, and stopped him, crying “Stetson!
You who were with me in the ships at Mylae!  70
That corpse you planted last year in your garden,
Has it begun to sprout? Will it bloom this year?
Or has the sudden frost disturbed its bed?
Oh keep the Dog far hence, that’s friend to men,
Or with his nails he’ll dig it up again!  75
You! hypocrite lecteur!—mon semblable,—mon frère!”
II. A GAME OF CHESS

The Chair she sat in, like a burnished throne,
Glowed on the marble, where the glass
Held up by standards wrought with fruited vines
From which a golden Cupidon peeped out  80
(Another hid his eyes behind his wing)
Doubled the flames of sevenbranched candelabra
Reflecting light upon the table as
The glitter of her jewels rose to meet it,
From satin cases poured in rich profusion;  85
In vials of ivory and coloured glass
Unstoppered, lurked her strange synthetic perfumes,
Unguent, powdered, or liquid—troubled, confused
And drowned the sense in odours; stirred by the air
That freshened from the window, these ascended  90
In fattening the prolonged candle-flames,
Flung their smoke into the laquearia,
Stirring the pattern on the coffered ceiling.
Huge sea-wood fed with copper
Burned green and orange, framed by the coloured stone,  95
In which sad light a carvèd dolphin swam.
Above the antique mantel was displayed
As though a window gave upon the sylvan scene
The change of Philomel, by the barbarous king
So rudely forced; yet there the nightingale 100
Filled all the desert with inviolable voice
And still she cried, and still the world pursues,
“Jug Jug” to dirty ears.
And other withered stumps of time
Were told upon the walls; staring forms 105
Leaned out, leaning, hushing the room enclosed.
Footsteps shuffled on the stair,
Under the firelight, under the brush, her hair
Spread out in fiery points
Glowed into words, then would be savagely still. 110
“My nerves are bad to-night. Yes, bad. Stay with me.
Speak to me. Why do you never speak? Speak.
What are you thinking of? What thinking? What?
I never know what you are thinking. Think.”
I think we are in rats’ alley 115
Where the dead men lost their bones.
“What is that noise?”
                      The wind under the door.
“What is that noise now? What is the wind doing?”
                      Nothing again nothing. 120
                                              “Do
You know nothing? Do you see nothing? Do you remember
Nothing?”
        I remember
                Those are pearls that were his eyes. 125
“Are you alive, or not? Is there nothing in your head?”
                                                         But
O O O O that Shakespeherian Rag—
It’s so elegant
So intelligent 130
“What shall I do now? What shall I do?
I shall rush out as I am, and walk the street
With my hair down, so. What shall we do to-morrow?
What shall we ever do?”
                          The hot water at ten. 135
And if it rains, a closed car at four.
And we shall play a game of chess,
Pressing lidless eyes and waiting for a knock upon the door.
When Lil’s husband got demobbed, I said,
I didn’t mince my words, I said to her myself, 140
HURRY UP PLEASE ITS TIME
Now Albert’s coming back, make yourself a bit smart.
He’ll want to know what you done with that money he gave you
To get yourself some teeth. He did, I was there.
You have them all out, Lil, and get a nice set, 145
He said, I swear, I can’t bear to look at you.
And no more can’t I, I said, and think of poor Albert,
He’s been in the army four years, he wants a good time,
And if you don’t give it him, there’s others will, I said.
Oh is there, she said. Something o’ that, I said. 150
Then I’ll know who to thank, she said, and give me a straight look.
HURRY UP PLEASE ITS TIME
If you don’t like it you can get on with it, I said,
Others can pick and choose if you can’t.
But if Albert makes off, it won’t be for lack of telling. 155
You ought to be ashamed, I said, to look so antique.
(And her only thirty-one.)
I can’t help it, she said, pulling a long face,
It’s them pills I took, to bring it off, she said.
(She’s had five already, and nearly died of young George.) 160
The chemist said it would be alright, but I’ve never been the same.
You are a proper fool, I said.
Well, if Albert won’t leave you alone, there it is, I said,
What you get married for if you don’t want children?
HURRY UP PLEASE ITS TIME 165
Well, that Sunday Albert was home, they had a hot gammon,
And they asked me in to dinner, to get the beauty of it hot—
HURRY UP PLEASE ITS TIME
HURRY UP PLEASE ITS TIME
Goonight Bill. Goonight Lou. Goonight May. Goonight. 170
Ta ta. Goonight. Goonight.
Good night, ladies, good night, sweet ladies, good night, good night.
III. THE FIRE SERMON

The river’s tent is broken: the last fingers of leaf
Clutch and sink into the wet bank. The wind
Crosses the brown land, unheard. The nymphs are departed. 175
Sweet Thames, run softly, till I end my song.
The river bears no empty bottles, sandwich papers,
Silk handkerchiefs, cardboard boxes, cigarette ends
Or other testimony of summer nights. The nymphs are departed.
And their friends, the loitering heirs of city directors; 180
Departed, have left no addresses.
By the waters of Leman I sat down and wept…
Sweet Thames, run softly till I end my song,
Sweet Thames, run softly, for I speak not loud or long.
But at my back in a cold blast I hear 185
The rattle of the bones, and chuckle spread from ear to ear.
A rat crept softly through the vegetation
Dragging its slimy belly on the bank
While I was fishing in the dull canal
On a winter evening round behind the gashouse. 190
Musing upon the king my brother’s wreck
And on the king my father’s death before him.
White bodies naked on the low damp ground
And bones cast in a little low dry garret,
Rattled by the rat’s foot only, year to year. 195
But at my back from time to time I hear
The sound of horns and motors, which shall bring
Sweeney to Mrs. Porter in the spring.
O the moon shone bright on Mrs. Porter
And on her daughter 200
They wash their feet in soda water
Et, O ces voix d’enfants, chantant dans la coupole!
Twit twit twit
Jug jug jug jug jug jug
So rudely forc’d. 205
Tereu
Unreal City
Under the brown fog of a winter noon
Mr Eugenides, the Smyrna merchant
Unshaven, with a pocket full of currants 210
C. i. f. London: documents at sight,
Asked me in demotic French
To luncheon at the Cannon Street Hotel
Followed by a week-end at the Metropole.
At the violet hour, when the eyes and back 215
Turn upward from the desk, when the human engine waits
Like a taxi throbbing waiting,
I Tiresias, though blind, throbbing between two lives,
Old man with wrinkled female breasts, can see
At the violet hour, the evening hour that strives 220
Homeward, and brings the sailor home from sea,
The typist home at tea-time, clears her breakfast, lights
Her stove, and lays out food in tins.
Out of the window perilously spread
Her drying combinations touched by the sun’s last rays, 225
On the divan are piled (at night her bed)
Stockings, slippers, camisoles, and stays.
I Tiresias, old man with wrinkled dugs
Perceived the scene, and foretold the rest—
I too awaited the expected guest. 230
He, the young man carbuncular, arrives,
A small house-agent’s clerk, with one bold stare,
One of the low on whom assurance sits
As a silk hat on a Bradford millionaire.
The time is now propitious, as he guesses, 235
The meal is ended, she is bored and tired,
Endeavours to engage her in caresses
Which still are unreproved, if undesired.
Flushed and decided, he assaults at once;
Exploring hands encounter no defence; 240
His vanity requires no response,
And makes a welcome of indifference.
(And I Tiresias have foresuffered all
Enacted on this same divan or bed;
I who have sat by Thebes below the wall 245
And walked among the lowest of the dead.)
Bestows one final patronizing kiss,
And gropes his way, finding the stairs unlit…
She turns and looks a moment in the glass,
Hardly aware of her departed lover; 250
Her brain allows one half-formed thought to pass:
“Well now that’s done: and I’m glad it’s over.”
When lovely woman stoops to folly and
Paces about her room again, alone,
She smoothes her hair with automatic hand, 255
And puts a record on the gramophone.
“This music crept by me upon the waters”
And along the Strand, up Queen Victoria Street.
O City City, I can sometimes hear
Beside a public bar in Lower Thames Street, 260
The pleasant whining of a mandoline
And a clatter and a chatter from within
Where fishmen lounge at noon: where the walls
Of Magnus Martyr hold
Inexplicable splendour of Ionian white and gold. 265
The river sweats
Oil and tar
The barges drift
With the turning tide
Red sails 270
Wide
To leeward, swing on the heavy spar.
The barges wash
Drifting logs
Down Greenwich reach 275
Past the Isle of Dogs.
            Weialala leia
            Wallala leialala
Elizabeth and Leicester
Beating oars 280
The stern was formed
A gilded shell
Red and gold
The brisk swell
Rippled both shores 285
South-west wind
Carried down stream
The peal of bells
White towers
            Weialala leia 290
            Wallala leialala
“Trams and dusty trees.
Highbury bore me. Richmond and Kew
Undid me. By Richmond I raised my knees
Supine on the floor of a narrow canoe.“ 295
“My feet are at Moorgate, and my heart
Under my feet. After the event
He wept. He promised ‘a new start.’
I made no comment. What should I resent?”
“On Margate Sands. 300
I can connect
Nothing with nothing.
The broken finger-nails of dirty hands.
My people humble people who expect
Nothing.” 305
      la la
To Carthage then I came
Burning burning burning burning
O Lord Thou pluckest me out
O Lord Thou pluckest 310
burning
IV. DEATH BY WATER

Phlebas the Phoenician, a fortnight dead,
Forgot the cry of gulls, and the deep seas swell
And the profit and loss.
                          A current under sea 315
Picked his bones in whispers. As he rose and fell
He passed the stages of his age and youth
Entering the whirlpool.
                          Gentile or Jew
O you who turn the wheel and look to windward, 320
Consider Phlebas, who was once handsome and tall as you.
V. WHAT THE THUNDER SAID

After the torch-light red on sweaty faces
After the frosty silence in the gardens
After the agony in stony places
The shouting and the crying 325
Prison and place and reverberation
Of thunder of spring over distant mountains
He who was living is now dead
We who were living are now dying
With a little patience 330
Here is no water but only rock
Rock and no water and the sandy road
The road winding above among the mountains
Which are mountains of rock without water
If there were water we should stop and drink 335
Amongst the rock one cannot stop or think
Sweat is dry and feet are in the sand
If there were only water amongst the rock
Dead mountain mouth of carious teeth that cannot spit
Here one can neither stand nor lie nor sit 340
There is not even silence in the mountains
But dry sterile thunder without rain
There is not even solitude in the mountains
But red sullen faces sneer and snarl
From doors of mud-cracked houses
                                If there were water
 345
And no rock
If there were rock
And also water
And water
A spring 350
A pool among the rock
If there were the sound of water only
Not the cicada
And dry grass singing
But sound of water over a rock 355
Where the hermit-thrush sings in the pine trees
Drip drop drip drop drop drop drop
But there is no water
Who is the third who walks always beside you?
When I count, there are only you and I together 360
But when I look ahead up the white road
There is always another one walking beside you
Gliding wrapt in a brown mantle, hooded
I do not know whether a man or a woman
—But who is that on the other side of you? 365
What is that sound high in the air
Murmur of maternal lamentation
Who are those hooded hordes swarming
Over endless plains, stumbling in cracked earth
Ringed by the flat horizon only 370
What is the city over the mountains
Cracks and reforms and bursts in the violet air
Falling towers
Jerusalem Athens Alexandria
Vienna London 375
Unreal
A woman drew her long black hair out tight
And fiddled whisper music on those strings
And bats with baby faces in the violet light
Whistled, and beat their wings 380
And crawled head downward down a blackened wall
And upside down in air were towers
Tolling reminiscent bells, that kept the hours
And voices singing out of empty cisterns and exhausted wells.
In this decayed hole among the mountains 385
In the faint moonlight, the grass is singing
Over the tumbled graves, about the chapel
There is the empty chapel, only the wind’s home.
It has no windows, and the door swings,
Dry bones can harm no one. 390
Only a cock stood on the roof-tree
Co co rico co co rico
In a flash of lightning. Then a damp gust
Bringing rain
Ganga was sunken, and the limp leaves 395
Waited for rain, while the black clouds
Gathered far distant, over Himavant.
The jungle crouched, humped in silence.
Then spoke the thunder
DA 400
Datta: what have we given?
My friend, blood shaking my heart
The awful daring of a moment’s surrender
Which an age of prudence can never retract
By this, and this only, we have existed 405
Which is not to be found in our obituaries
Or in memories draped by the beneficent spider
Or under seals broken by the lean solicitor
In our empty rooms
DA 410
Dayadhvam: I have heard the key
Turn in the door once and turn once only
We think of the key, each in his prison
Thinking of the key, each confirms a prison
Only at nightfall, aetherial rumours 415
Revive for a moment a broken Coriolanus
DA
Damyata: The boat responded
Gaily, to the hand expert with sail and oar
The sea was calm, your heart would have responded 420
Gaily, when invited, beating obedient
To controlling hands
                      I sat upon the shore
Fishing, with the arid plain behind me
Shall I at least set my lands in order? 425
London Bridge is falling down falling down falling down
Poi s’ascose nel foco che gli affina
Quando fiam ceu chelidon—O swallow swallow
Le Prince d’Aquitaine à la tour abolie
These fragments I have shored against my ruins 430
Why then Ile fit you. Hieronymo’s mad againe.
Datta. Dayadhvam. Damyata.
      Shantih    shantih    shantih

Quim Monzó, Uf va dir ell (1978) Dos contes

$
0
0


—UF, VA DIR ELL

PRENGUEREN cafè i talls de sara. — Uf, va dir ell finalment (perquè abans tenia la boca plena, no solament de pastís sinó també de mandra, i no hauria pogut badar-la). Ella ni se’l mirà (feia taaanta calor i la finestra, com sempre, tancada…) —La finestra, com sempre, tancada, va dir. Ell no va respondre (pensava que, en ple estiu, era lògic que en fes, de calor). —Si vols, tanca-la, va dir, perquè li semblà que havia de dir alguna cosa. Ella, però, no s’aixecà de la cadira ni féu cap comentari. Semblava que el temps els aixafés en silenci. Agafà la tetera i, lentament, abocà cafè dins la tassa (feia ja un any que s’havia trencat la cafetera i van decidir no comprar-ne cap altra: com que no els agradava el te, utilitzarien la tetera per al cafè). Una mosca volava a l’entorn del pastís. Alçà la mà per a emprenyar-la, però pensà que era un esforç massa gran per a la poca nosa que la mosca li feia, així que la deixà fer. La mà quedà suspesa a l’aire, ensopida durant uns segons. Després la baixà lentament i la deixà sobre la taula. —Crec, digué ell ensumant lleugerament l’aire, que aquesta calda atrau les mosques. Enllà de la finestra, el sol escanyava una heura sifilítica més morta que viva, que s’arrapava a l’únic pam net de mur blanc-brut. En un no res, la taca solar arribaria al vidre i penetraria dins de l’habitació. —, acordà ella, dipositant l’esguard sobre la tassa i colpejant-la monòtonament amb la cullera (el dring era constant i càlid, mínim). —Podries deixar de fer soroll?, demanà ell, tip. Ella llençà la cullereta sobre la taula i el cop fou suau, tou, de color taronja. —Abans, era ell qui encara xerrava, els migdies d'estiu no eren tan càlids. —Tot es capgira. Estaven d’acord. Van quedar en silenci mentre l’udol del sol àlgid planava sobre totes les testes: les dels lents homes al carrer, les dels nens a la platja, orbs d’aspror. Barrejaren les cartes i escapçaren el pilot. Ella tenia un full.
     Quan se n’adonaren, ja era fosc el cel i negra la llum. Accionaren l’interruptor de la lampareta i recolliren la baralla. Amb l’aparell de comanament a llarga distància, encengueren el televisor. Sobre la taula quedaven encara embotits i torrades fredes, que menjaren. Esgotats els programes, els himnes i les banderes, la tele s’inundà de pluja i ells s’adormiren a les butaques. Aleshores, pels volts de mitjanit, entraren per la finestra les colomes rosades i els galls negres de canyamel i els cérvols daurats i les gavines de lapislàtzuli i les caderneres d’ivori i les heures multicolors i les girafes d’heliotrop, tan rialleres. S’hi estigueren fins la matinada i, quan el sol es llevà, marxaren lentament; de tal manera que quan ell i ella es despertaren (el sol feria ja el mur blanc, davant de la finestra), els animals i les plantes ja no hi eren. Prengueren cafè i talls de sara. —Uf, va dir ell, finalment (perquè abans tenia la boca plena i no hauria pogut badar-la).



SPLASSSHHF

SPLASSSHHF: em submergeixo dins l’aigua perquè fa calor i estic suant i la pell em put i estic esgotat i el líquid és fresc i transparent i les gotes de l'splash del meu més aviat tosc contacte budellenc amb la superfície sensualment oscil·lant i amoral de la Mediterrània es perden entre l’escuma blanca que craqueja i es desfà, dispersa per la sorra de la platja i faig unes braçades, aixacumfa, aixacumfa, aixacumfa i em meravello de la meva pell coppertonejada i surto de l’aigua, apol·lo estiuenc, blup, fardant més que Johnny Weissmuller i faig un tomb amb intencionalitat contornejant i exhibicionista entre la xarxa que tricoten els esguards tediosos, ociosos, famèlics i socarrimats de quatre ties nòrdiques que dissimulen darrera d’horribles ulleres de sol, fent veure que llegeixen el Bunte o l’Stern, com si els importés una puta merda quin vestit de plàstic metal·litzat ha dissenyat el xorra del Rabanne o les bragues que utilitza la fulana de l’Schmidt, o el color de les mandarines que es menja, amb aquests llavis de maduixa, la Carolina de Mònaco, noieta que, entre d’altres coses, ha ereccionat en mi un sobtat interès per l’aristocràcia, especialment la seva, i per la sang blava que circula per aquestes venes que corren, folles i disperses per les seves sines, albarcocs, préssecs, cames tibades, fruits frescos per a rebolcar-s’hi i plorar la teva rialla els teus ulls les teves dents i demanar EXIGIR la socialització del món, no pas per res —el món se’ns en fot— sinó per tu, Carolina, i camino, doncs, vers el passeig marítim o com li diguin per aquí, mentre el sol ens clivella de pur deshidratament (és migdia i no haurien d'existir aquelles ombres tan enormes, però ja se sap que sempre anem de cul, c'est à dire amb l'hora estranya), xino-xano fins al bar de la plaça, on demano un combinat de noranta-cinc peles i una cervesa fresca —n'hauríem de dir biera, què collons!—i me la prenc i veig als pàises, eh, xavals, què?, doncs mira, res, ah, buenu, ja veus, ens veiem més tard, sí, al Western Saloon i pago i me'n vaig a la chambre de la pensió i dormo una estona perquè estic esgotat, cony, tant de ballar (ja fa quatre dies que sóc aquí) i com si res, això és un fàstic, tant Lloret, noi, vine a Lloret que lligaràs i ni una merda consagrada, tio, què vols fer-hi?, un altre any no m'enxamparan: em desperto a les nou i encara no és negra nit, baixo al carrer i me'n vaig al bar de les hamburgueses, a marcar-me'n una amb càtsup i ceba i una volldamm. Que putes!, amb la calda que fa i ells amb la samarreta blanca a les aixelles suades i el barretet al cap, al capdamunt de la cabellera, tota bruta i rinxolada i fins l'esquena, una cheese-burguer, please, me la menjo de dues queixalades, després me'n vaig, són les deu i camino entre el riu de gent que comença a "omplir-ho tot, i em foto a una sala d'esports i jugo dues partides al millón, però a la segona no he tingut sort i he fet falta a la primera bola, TILT!, i toco pirandó i me'n vaig a la bolera, al bar de la bolera, millor dit, i em prenc una altra cervesa, en diré biera, cccccrrrrrrrrrrccccccc!!, el relliscós soroll de la bola, escurçant la distància, plopf!, crroooocccc i ja m'ensopeix tot això, així que foto el camp i em compro unes french fries a un bar blanc, de formica — ¿o és fòrmica? — i plàstic, i vaig introduint-me-les dins de la boca, assegut a un banc del passeig, cara al mar amb la samarreta nova i suada — més que res a les aixelles — que em vaig comprar, en vermell, ahir, i em miro el celot, tan gran i fosquíssim i ple de groguencs punts blancs, en fi, filosofies ara!, llenço la caixeta oliosa on estaven les frites i em foto altre cop dins del laberint de carrers, souvenirs, carn tèbia, eh, xaval, ep, què hi ha?, el Perlanca que va de passeig, amunt i avall, què anem al Western Saloon?, sí, i el soroll —música— que et cau al damunt és massa, too much que diuen els que volen fardar de políglotes, i ens anem cap a un racó i seiem i és ple de peluts i ties boníssimes, més fredes i distants que l’hòstia, i el cambrer, un cap-rossenc, two beers, what?, two beers!, two beers!?!?, YEAH!!, ja no pots ni cridar ni parlar perque ni se’t sent, el merder tan considerable i la música, rollingstones dels vells temps, tio, picar de mans a fi i efecte de seguir el ritme, un Chuck Berry del 58, reserva de cava carta blanca, mmmm, bé doncs, ens porten les beers, trenta peles and five for the boys a la que et despistis, OK, començo a estar a to, bbbffffff, vacances somiades, una tia que està començant a ballar, ooh, rossa, cabell llis i suau, ulls com pous com ous com bous, tan tous, llavis com matalassos i el mamellam que s’esvera a cada contorsió, fins que arriba el goril·la, això no és una boîte, ja ho sabíem, tio, doncs no es pot ballar i la tia es detura, un rictus de frustració creua els matalassos, a fotre’s i a seure i a beure més cervesa, fins que sortim i ens despengem per un carreró petitó i em foto de lloros contra un arbret: senyal inequívoca o així d’una very interesting col·locació, paperina o gavardina, i m’assec. Seiem, Perlanca, a la vorera de la voravia —no us estranyeu: tinc un amic que és de l’Òmnium— i escoltem el silenci, és tan estrany el silenci i la paret blanca, mmmm, ¿anem a una discothèque?, anem i en cerquem una, a una cantonada esmoladíssima, llums blaves i magentes, pst, estarà bé, podríem haver anat al Revolution, massa lluny, aquí ballem i ja està bé, buenu, i ens llancem a la pista, hop!, què bé i demanem un cubalibre i ens porten un raf, quines coses, al capdavall tant se val, això és vida i no les vuit hores diàries a l'oficina, està bé, aquesta cançó, és Rosana de los Diablos, què maca!, hi ha unes estrangerotes que deunidó, seiem, a veure si descanso una mica, i els llums: groc, vermell llepat, verd, blau, l'spot blanc: flash flash flash flash i tot que dóna voltes, uuuop, si lligués alguna cosa…, però aquest any és fatal: ni el Barça guanya la lliga, així que ja em direu com poden anar les vacances, i aquest any sense el Michels ja veurem…, el tio aquest, l'alemany, el nou, no sé ni com es diu, ja veurem, et diré…, i vaja!, unes ties, aquí al costat nostre, una mica bledes i un tant nassudes, no estan bones però què vols fer-hi? semblen del país, hola tia, què?, quin rotllo, com ho fem, Perlanca?, més raf, valor, quina calda, el Perlanca s'està embrancant, avui està més fi que no pas jo, i les ties responen, ara que són més faves…, ara ballem, el Demis Roussos, we shall dance, we shall dance, que fi, encara que un xic passat, però va bé per a estar junts, com s'arramba!, pla o projecte and so on, a veure, com et dius? eh?, Mariantònia, però em diuen Tonyi, d'on ets?, d'HospitaletDelLlobregat, ah, jo sóc de Manresa però ara visc a SanAdriànDelBesós, treballo de dependenta a ElCortelnglés, a ElTallBritànic?, ha ha ha, què graciós!, sí, a la secció de perfumeria, però estudio secretariat, això està bé: progressar, sí, de vacances?, sí, amb la meva amiga, la Mariangústias, Angie per a les amigues, Angie?, com la dona del David Bowie, ja saps, la cançó dels rol·lingestons: Aaaaaangie, Aaaaaaangiiie, que modern, noi; tu estàs al corrent de tòt, psssé…, quina calor que fa aquí, oi?, sí, ens n'anem?, ens n’anem tots quatre, passegem ara, i ens prenem un quantró amb gel a la barra d’un bar pollós i nederlanditzant. Són simpàtiques, una mica espesses i xorres, però mira…, podríem anar al meu apartament, diu el Perlanca, com si d’aquella merda de cambra se’n pogués dir apartament, a veure quina cara posen: abaixen els ulls i es miren, així: ràpid, el Perlanca ha anat massa de pressa, uf, tinc uns discos bons, a escoltar música, insisteix, buenu, diuen les ties, cony!, fins i tot anirà bé, comprem una gèlida ampolla de xampany, xampany bo, l’ocasió s’ho mereix: un Delapierre, i pugem a la seva habitació: una habitació d’hotel, és clar que millor que la meva i, ja l’hem cagada, el llit ben a la vista, el primer que s’ha vist en entrar, enooooorme, al bell mig de l’escenari. Les ties s’han quedat parades, amb la mosca al nas, seiem?, posa un disc dels Beatles, oh, qué bonito, nos gustan los Beatles, diu la Mariangústias, i obro la finestra perquè fa calor i m’agrada el cel, tan fred i tan blau i tan llunyà (tinc ànima de poeta) i calculo: deuen ser les dues o les tres de la matinada, ppfff, encara és d’hora, el xampany!, el xampany!, que bé!, riem, està fresquet!, sí, és que el xampany cal servir-lo fresc, diu el Perlanca, ah, obre la boca la Tonyi i m’assec a la seva vora i parlem de música, tu, a Barcelona, què fas?, estic a una agència de publicitat, oh, què interessant!, sí, i tu els diumenges què fas?, vaig a ballar amb les amigues, sí?, i li passo la mà per l’esquena, amb suavitat, seda lliscant sobre seda, no diu res, presiono lleugerament amb les puntes dels dits sobre el seu braç, a l’alçada del bíceps, l’acosto a poc a poc i no diu res, cony, vaig a posar llum indirecta, diu el Perlanca, ok, i apaga una bombeta, estem així, doncs, llum garbellada i vaig i me la morrejo, apa, i no diu res. El Perlanca ha desaparegut amb la Mariangústias, són a la cambra del costat, la del Ricardu, que se n’ha anat a Cadaqués, amb el jet set, a menjar-se una paella, i el disc, aquí, que ja s’ha acabat i va girant incansablement per la mateixa estria, sense disparar-se, potser una volva de pols, o potser està ratllat, crac crac, ningú no es mourà per a canviar-lo, li passo la mà per sota de la brusa, i em respon millor del que esperava, vaja: descordem botons i cremalleres i estels rosats i llunes d’argent damunt del sofà, uf, i la beso més, bullo, aquesta cintura…, no, em diu, així no, és que no prenc pilules, saps?, ah!, podem fer marxa enrera, o no, espera, el Perlanca té una goma d’aquelles, you know, crec, truco a la porta, toc toc, Perlanca, deixa’m…, puc passar?, entro, passo i surto, mira, ah, que bé, és segur?, sí, anglès, garantitzat, crac crac, diu el tocadiscos, ah, buenu, a veure, oh, quina cosa, vine aquí, m’agrades molt, tu també, ets molt simpàtic, em diu i penso que té la cara plena de grans i aquest nas enorme…, com un lloro o una garsa, sí, dic, oh, què et passa?, diu, què em passa?, penso i em miro, cony, no ho sé, ara…, què et passa?, diu ella, no ho sé, mai no m’havia passat, li dic, no ho entenc, m’emprenyo, no t’excito…, em diu i abaixa la cara, entristida, què dius?, li dic, sí, sí, m’excites quantitat, però no ho entenc, vaja, noi, no sabem què fer, crac crac, diu el tocadiscos; ella dissimula arreglant coixins i mirant de cua d’ull, jo tracto de concentrar-me, pensar en aquestes corbes o en alguna foto del Playboy, a veure…, merda, dic, quina lata, deu haver estat la gometa, no sé, vaja, un cop que lligo, penso, i li dic: escolta, ho sento, no et preocupis, diu la Tonyi, i tracta de somriure, com traien-li importància a la cosa, mentre es va vestint a poc a poc i mira per la finestra i se sent remor del carrer i la música de la ràdio del veí, Rosana de los Diablos, quina cançó, està bé, és bonica, no?, diu la Tonyi, sí, dic jo i somriu —tristament?— i jo penso quina frustració, quina collonada, merda, i obro l’ampolla i em prenc un cynar.

Empar Moliner, Tot això ho faig perquè tinc molta por (2016) Bullyng

$
0
0
Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) és periodista i escriptora. L'any 1999 es va donar a conèixer amb el recull de relats L'ensenyador de pisos que odiava els mims, al qual va seguir la seva primera novel·la, Feli, esthéticienne, que li va valer el Premi Josep Pla de l'any 2000. Posteriorment ha publicat els volums de relats T'estimo si he begut (Premi Lletra d'Or 2005), No hi ha terceres persones i els reculls d''articles Busco senyor per amistat i el que sorgeixi ¿Desitja guardar els canvis?. El 2012 va publicar la novel·la La col·laboradora, seguida de Contes infantils contra tot pronòstic. Col·labora habitualment en diferents mitjans de comunicació, de ràdio, televisió i premsa escrita (Avui, El País i Ara). El febrer de 2016 va publicar Tot això ho faig perquè tinc molta por, premi Mercè Rodoreda 2015. Es tracta de dotze relats que la mateixa autora recomana llegir ordenadament, i el primer dels quals és aquest, Bullyng, que recollim de la pàgina web del Grup62.


BULLYNG

—Que la mare de la Lara Torner m’ha dit que li fan bullying al nen. Que fa temps que dura —va dir-li la dona.
     El professor Torralba va fer un gest amb el cos que indicava acció. Com si es volgués preparar per a un combat cos a cos que sens dubte guanyaria. Va tirar les espatlles enrere, com en un espasme, i la cara i els braços li van tremolar un instant. No va cometre la vulgaritat de repetir: «Bullying?». Va saber de seguida que era veritat. Havia contestat al telèfon amb un «Digue’m» segur, amb la ema fimbrant i allargassada com el to d’un diapasó. «Digue’mmmm...». Un «digue’m» que donava per fet que si la senyora Torralba li trucava a mitja reunió és que era important, perquè ella no li hauria trucat mai per una fotesa. Però no podia imaginar-se això. Es va imaginar que la càmera de seguretat de la casa s’havia desprogramat. O que el desconvocaven de la ràdio o el convocaven més d’hora. O que algun soci el volia veure. Alguna de les plàcides i estressants obligacions de la vida sempre empresarial del professor Torralba.
     El fill del professor Torralba, físicament, havia sortit a ell. La forma de ser era més aviat com la mare o sobretot com l’àvia materna. La mare (la mare del nen) era una dona prima i rossa, d’aquestes dones primes i rosses que queden bé vestides de blanc (un blanc nou que tothom comprèn que és gràcies a tenir minyona, que, si cal, renta a mà). Era una dona alta i, per tant, considerada elegant. No havia de dur vestits arrapats ni escots com les baixes. Anava a buscar el nen amb sabata plana. I en deia així: «sabata plana», no pas «sabates planes», perquè dir «sabata plana» era més tècnic,més d’algú acostumat a triar roba per a les ocasions. Per als sopars amb els clients de les empreses participades pel seu home es posava granotes de punt escotades per darrere. Es maquillava poc. Sempre semblava que havia dormit moltes hores i que els dies anteriors havia queixalat bròquil cru amb aquella dentadura neta i forta que era sotmesa a una higiene anual gratuïta gràcies a l’assegurança mèdica privada.
     El professor Torralba era un home que si, en lloc de ser un economista que de tant en tant anava a les tertúlies de la ràdio, hagués sigut un camioner, cap dona se l’hauria mirat mai. Tenia uns cabells espessos de Madelman i els ulls massa expressius i violents, amb unes celles que semblaven algues. Sempre havia de vigilar, perquè s’engreixava. Li agradava menjar, i li agradava menjar coses que engreixen, com ara embotits i croquetes. El nen era grassonet com ell, però això, ara, avui en dia, ja no era motiu de bullying com quan ell era petit i no se’n deia bullying, perquè era una cosa normal que algun nen fos el cap d’esquila, l’ase dels cops. D’això n’havia parlat en alguna tertúlia a la ràdio (ell hi anava per parlar d’economia, però com que tenia tanta gràcia, sempre li preguntaven pel tema del dia). Ho havia dit i va haver-hi queixes: tot d’e-mails i tuits en contra d’ell. Que abans es fes no volia dir que s’hagués d’admetre, perquè abans també es cremaven les dones a la foguera, li van dir. I ell en va fer befa amb els altres tertulians (fora d’antena). Ara li semblava recordar que havia dit la paraula «fluixera» i també la paraula «mariconets».
     —Demana una reunió amb el tutor per ya. Vés a buscar el nen.
     —Ara? El porto a casa? No valdriamés que l’anéssim a buscar a l’hora, perquè no se senti estrany?
     —I mentrestant que el tanquin al lavabo? —va preguntar ell—. Vés a buscar-lo immediatament. Imme-dia-ta-ment.—Va separar-ho així.
     La dona va dir que sí. Sempre deia que sí. Va trucar al tutor, va demanar una reunió urgent i va dir-li que s’emportava el nen. La reunió va ser per a l’endemà.


Quan el professor Torralba va arribar a casa (per fortuna havia pogut desconvocar un dinar amb els socis del restaurant japonès en què tenia accions), la dona, amb els ulls envermellits, i el nen ja l’esperaven al sofà. Va deixar les claus al plat que tenien al rebedor, va fer festes al gos, que es tornava boig sempre que arribava, va afluixar-se la corbata, va desactivar el so del mòbil. Es va adonar que anava amb l’actitud de qui ha de renyar el fill, no pas amb l’actitud de qui l’ha de consolar.
     —Bueno. Primer de tot vull saber què passa. Quan va començar, què et fan, qui és. Vull els noms de tots.
     El fill se’l va mirar amb ulls de gosset i va fer una ganyota.
     —I no em diguis que no passa res, perquè la mamà ja ha parlat amb el tutor i l’hi ha confirmat.
     La dona va fer una carícia al nen i ell es va apartar.
     Van quedar-se en silenci. El nen no deia res i només sacsejava les espatlles. Feia festes al gos. El gratava per sota dels collarets: el normal, marró, i l’antipuces, blanc.
     —Pau, el que necessitem és que ens ho expliquis —va exigir. I el nen, aleshores, es va posar a plorar en silenci.
     El cor del professor Torralba es va estovar per aquella absència absoluta de soroll.
     —Pau, no t’estem renyant i l’única cosa que volem és que ens diguis qui és, o qui són, perquè els culpables s’hauran de castigar.
     —La mamà ja t’ha dit que no és culpa teva —va afegir la dona.
     El professor Torralba es va posar dret. Va semblar que buscava el power point, per explicar-se.
     —Si t’hem de canviar de col·le et canviarem —va dir—. Demà mateix. Però vull que em diguis qui és perquè això és un delicte. Les persones que fan això van a la presó.
     La dona se’l va mirar. No havia pensat en la possibilitat de canviar de col·legi. Era un bon col·legi, el del nen. Privat. Car. Hi anaven els fills de les principals famílies de Barcelona. Fills d’estrelles de la televisió i de la ràdio, de models, d’empresaris. La néta del president de La Caixa. A ella li agradava coincidir a la porta de l’escola amb aquelles models (i pensar que en el fons no eren diferents d’ella, perquè ella hauria pogut ser model) i amb aquelles segones esposes de les estrelles de la ràdio (i pensar que en el fons no eren diferents d’ella, perquè ella encara tenia cos per ser una segona esposa). Era una escola pensada per als fills de gent amb professions especials. El professor Torralba havia trobat molt bé, el dia que van anar a la reunió, que els nens poguessin entrar més tard de les nou si un dia calia. «Si teniu un viatge i potser el nen us ha d’anar a acomiadar a l’aeroport», va fer el director, «o si un dia —us poso l’exemple del fill d’una violoncel·lista que tenim, la Yoshimi Akamatsu— el nen ha d’anar al concert de la mare i se’n va a dormir tard, no cal que el fem matinar l’endemà. Això també són experiències. Que entrimés tard i farem una feina adaptada a ell».
     Al professor Torralba li va fer gràcia aquella manera de fer i de seguida que va poder la va fer servir. Ell no tenia concerts a la nit, tenia algun viatge a Madrid, però que el nen l’anés a acomiadar era una murga. De manera que va pensar que se l’emportaria a veure com donava una classe a l’escola de negocis i aquel dia el va fer entrar més tard. El professor Torralba va estar content de fer-ho, però el nen es va avorrir molt. Era tímid, no tenia la gràcia expansiva del pare. Tots els altres professors, també graciosos, també expansius, alguns dels quals autors de llibres d’economia recreativa o de manuals per reinventar-te si t’havies quedat a l’atur, li preguntaven coses i ell, avergonyit, es quedava amb aquell posat que exasperava tant el pare. «Hola, quin curs fas?», li demanaven tots, invariablement. «Tercer», contestava ell. «Mirant a la cara, Pau, mirant a la cara, a l’horitzó no se’ns hi ha perdut res», el corregia el professor Torralba amb el somriure d’estar en públic.
     —Canviar a mig curs podrà ser? —va preguntar la dona.
     —El que faci falta. Perquè estem d’acord que preferim que perdi el curs que no que li facin de tot, no?
     La mare va abraçar el fill. Ell la va rebutjar amb un gest violent.
     —Això sí que no, eh? —va cridar el professor Torralba—. A la mamà se la tracta amb respecte!
     —Deixa’l, Jordi —va fer ella. Pensava que potser, simplement, estava repetint els comportaments violents que tenien amb ell. Però quins comportaments? Potser només li robaven l’esmorzar. Alguna cosa sexual? El nen, de vegades, semblava amanerat. Ella ho veia, però no n’havia dit res al seu home, perquè li semblava que podria canviar, que encara era d’hora per despertar a la sexualitat. El seu home no era un masclista, ni un homòfob. Feia bromes, això sí, però qui no en feia? Per explicar que algú era gai deia maliciós: «Aquest també circula per la gaia via?». Tindria un disgust si el nen fos gai (o com se n’hagués de dir) però tampoc no el faria fora de casa.
     —Què et fan—va preguntar el pare. Ho va demanar amb to afirmatiu. Sense interrogant. Què et fan. Com si estigués dient «Vine aquí». Com una ordre.
     El nen no parlava.
     —La mare de la Lara Torner diu que et tanquen al vàter. És veritat això?
     El nen es va mirar el pare. No hauria pogut dir res.
     —No ets culpable—va dir-li la mare. Havia estat mirant pàgines web sobre assetjament. Havia llegit què cal fer. Què s’ha de dir als nens. Què no se’ls ha de dir. Una de les coses que se’ls havia de dir és que no eren culpables.
     El pare va tocar-li l’espatlla.
     —Després m’apuntes en un full els noms de tots els que t’han fet mal. Algú se te’n reia?
     El nen va fer que sí amb el cap.
     —Nens? O nenes també?
     —Nenes també.
     —La Carla no?
     —De vegades—va murmurar ell.
     —Algú et feia mal? Et tocava?
     El nen va fer que sí amb el cap.
     —Noms. Tots els que et pegaven o t’abaixaven els pantalons. Et van abaixar els pantalons.
     —No, això no.
     El pare se’l va mirar. Per un moment va semblar que es decebia.
     —Et van tocar el pene?
     El professor Torralba era incapaç de dir «penis». Ell mai diria «penis».
     El nen va encongir-se d’espatlles.
     —Com et diuen a classe. Quin nom t’han posat.
     —Ell també, mentre anava cap a casa, s’havia mirat a l’iPad les pàgines que en parlaven, d’allò.
     El nen va acotar el cap, com si de cop el seu clatell fos una cosa pesant i lletja. Com si el fet que algú li mirés el clatell fes mal, com si aquell clatell (aquell clatell que el mateix barber del seu pare li retallava un cop al mes) fos tan vergonyós i pudent com un cul.
     —Avui anirem a menjar una hamburguesa, tu i jo —va dir, de cop el pare—. Avui et saltes el règim.
     —Jordi, que hagi passat això no vol dir que…—va començar la mare—. I de tota manera no heu d’anar-hi vosaltres dos. Jo també formo part de la família.
     El marit se la va mirar. Amb la cara li deia: «Tu també vols menjar una hamburguesa?». Amb el menyspreu de qui no se sent capaç de renunciar a menjar i viu al costat d’algú que sempre ho fa, que compta les llesques de pa, que aparta les salses, que es tapa la boca amb el tovalló i diu: «Que tipa que estic». El professor Torralba l’odiava quan feia allò. (L’odiava dos cops al dia entre setmana i tres cops al dia els caps de setmana.)


L’endemà al vespre, el professor Torralba va arribar a casa amb un full d’inscripció. Havia remogut cel i terra (ho va dir així) i havia tirat de contactes (també ho va dir així) per aconseguir canviar el nen d’escola a mig curs. No seria una escola tan «bona». Era una escola concertada de capellans. Però no és que fossin gaire religiosos. De fet, el director, amb qui havia tingut la reunió (i li havia causat molt bona impressió), era un home casat i amb fills. No t’imposaven res. Però en canvi tenien la disciplina i la humanitat necessàries perquè el nen estigués bé. L’ajudarien amb el temari. L’ajudarien a posar-se al dia.
     —És molt lluny de casa?—va preguntar el nen.
     —Això és igual, Pau—va dir la mare, suau i severa.
     —Buscarem un psicòleg que t’ajudi —va fer el pare.
     El nen no va fer cap gest.
     —Dilluns comences. Tindrem els llibres demà a la tarda. Avui fas festa i demà també. Aprofita, perquè dilluns ja comences amb tot.
     —No veuré mai més els de la meva classe?
     El pare no va contestar. Va aixecar-se i va anar fins a la vidriera que donava al jardí. El gos, automàticament, el va seguir. Aquell gos el seguia a tot arreu, anés on anés. La mare va dir:
     —Va, anem a dormir. Demà serà un altre dia.
     I com que ell no es movia—d’entrada no es movia mai, quan li donaven una ordre—el va empènyer amb suavitat, com si fos un robot que s’havia d’encarar. Era una mica exasperant haver-lo d’empènyer sempre.
     —Em poses tu el pijama?—li va demanar a la mare.
     —No. Ho has de començar a aprendre a fer tu sol, Pau, els papes no et podem estar ajudant sempre en tot.
     Però el va acompanyar i li va buscar la roba a l’armari. El professor Torralba, així que el va veure desaparèixer, va sentir una glopada de tendresa que abans no havia sentit. Va anar cap a l’habitació. El nen ni tan sols havia començat a despullar-se.
    —Ara començaràs en una nova escola —li va dir—. Tothom estarà molt pendent de tu perquè hi estiguis bé. No passarà com a la d’ara. Ho fem tot perquè estiguis bé, perquè no et torni a passar mai més el que t’ha passat —va fer—. Però... —i aquí es va aturar—tu també has de fer una cosa. Ens has d’ajudar. Ens vols ajudar? Digues.
     —Sí—va grinyolar nen.
     —En aquesta nova escola has d’intentar ser una miqueta obert i simpàtic, una mica com tots. El que et demano és que ara, en aquesta classe nova, tu també hi posis una mica de la teva part. Perquè això no torni a passar tu també has de comportar-te com tots els nens, ni més ni menys. Perquè el que no podem fer és anar-te canviant d’escola cada dos mesos. Ho has entès, Pau?

Carme Riera, Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) (fragment inicial)

$
0
0













Te deix, amor, la mar
com a penyora


     Des d’aquí, des de la meva finestra, no puc veure la mar. Només uns niguls de mal color, desfent-se, i la punta d’agulla del temple del Tibidabo. Res de bo. Cases de pisos, altes i lletges, amb flors esmorteïdes als balcons i veles grogues rostides pel sol.
     No puc veure la mar perquè roman, enfora d’aquí, a l’altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa, quasi pudent, agombola, com una dida, vaixells de càrrega, iots i «golondrinas» ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s’assembla gens a la nostra. És una llenca metàl·lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Però l’enyor. L’enyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l’altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.
     Enyor la mar, enyor la immensitat blavosa, la petita immensitat blavosa que semblava entrar-se’n a la cabina per l’ull de bou aquell migdia de primavera, camí de l’illa. Perdona’m. Anava a demanar-te si te’n recordes, pel gust que em diguis que sí, que tot sovint els ulls se t’amaren del blau encisador d’aquella mar nostra, i et perds entre una bafarada de records llunyans i un poc estantissos. Quants anys fa d’aquell viatge? Em renec de comptar-los perquè tal volta pugui, encara, donar-te la mida exacta d’hores, minuts i segons, com si es tractés d’un problema de matemàtiques elementals. No te n’estranyis, vaig fabricar-me un calendari d’ús personal on els anys, els mesos, els dies, començaven al mateix instant, al punt exacte en què la blavor era perfecta, el teu cos de seda, tèbia, dolça, suau la llum que s’escolava…
     Érem més joves, menys conscients, plens d’una innocència perversa, quasi maligna, d’àngel rebel. Em sap greu emprar aquests mots, que potser et faran pensar que sent remordiments, que no estic tranquil·la amb la meva consciència. Tenia quinze anys —una cançó del Dúo Dinámico, el conjunt de moda, parlava de nines tendres com flors i tu, per fer-me enrabiar, la cantaves—. Tenia quinze anys, i ells foren, en part, la causa del nostre trencament. Em complau, per altra banda, pensar que vaig arribar a tu en el moment més crític de la meva adolescència, quan començava d’ésser una dona, i que tu influïres poderosament perquè acabés de ser tal com ara sóc. Durant aquell curs, el curs de cinquè, vaig baratar els mitjons de colors per mitges fines; vaig estrenar les primeres sabates de tacó i un vestit de festa. Era vermell, de vellut, lleugerament escotat. Me’l posava els dimarts per anar al concert del Teatre Nou. Teníem entrades de franc que enviava al col·legi el Patronat dels Amics de les Arts. A tu no t’agradava com desgraciava la música aquella orquestra provinciana que feia tot el que podia amb els violins, les trompes, els timbals..., malgrat el resultat grinyolenc i esquerdat de la seva actuació. Però venies i t’asseies en una butaca prop de la nostra llotja, tancaves els ulls mentre els llums restaven apagats, il·luminat tan sols l’escenari. De tant en tant m’adonava d’un pipelleig, obries lleugerament les parpelles i de cua d’ull em miraves. Un dia em vas dir—sortíem d’un concert d’escoltar Bach—, que jo et fitorava amb l’esguard. Em preguntares què et volia demanar amb aquella manera de mirar-te, com si et busqués l’ànima. Jo et vaig contestar—me’n faig creus, de la meva sinceritat— que sempre mirava així quan algú em cridava l’atenció. I fou llavors quan tu, per primera vegada, posares les teves mans sobre els meus cabells. Em feres tremolar de cap a peus i vaig empegueir-me. 
     M’agradaven tant les teves mans! Són tan formoses encara! —dits llargs, pell blanca, ungles polides—. Em sentia feliç quan agafaves la meva mà entre la teva i passejàvem, com dos enamorats, per la ciutat. Em mostrares molts de racons que, temps ençà, del temps de la teva adolescència, quan et nasqué l’afició de caminar horabaixa, molta estona, per llocs solitaris, descobrires. Els meus ulls que eren els teus —jo veia el món com tu el miraves— captaren matisos, colors, formes, detalls que a tu et semblaven sorprenents i nous. M'afalagava tant d'interessar-te, que m’esforçava per endevinar i traduir les teves reaccions fent-les passar per meves, quasi inconscientment. I avui encara, a vuit anys de distància, sóc capaç d’entusiasmar-me recorrent des d’aquí, ulls clucs, el barri mariner del Carme, el Putxet, ple de costes, escales, manxetes i olor de peix, que t’evocava algun indret de Nàpols, a la vorera esquerra del moll. Els nins anaven despullats, jugaven amb cans i moixos, i les dones, escambuixades, brutes, xerraven cridant damunt dels portals. O també puc, sols em falta el teu contacte, seguir el teu pas morós pels vells carrers empedrats, de façanes senyorials, camí de la Seu —traspasso la Porta del Mar, fa pudor d’encens… 
     Sortíem al camp algunes tardes, l’aigua esclatava a les síquies i els ametllers començaven d’enllestir un cel de neu entre les seves branques. Amb tu vaig conèixer dos pobles abandonats, Fosclluc, d’on sortia por, i Biniparraix, arrasat per un temporal, que trobàvem després de caminar bastant, muntanya amunt, entre petits boscos d’alzines i pins i garrigues de mates i romaní... No solíem parlar mentre durava l’excursió. El teu braç cenyia la meva esquena. De tant en tant, el meu cap es repenjava sobre la teva espatlla i tu em besaves com ningú no ho ha fet mai. 
     Anava descobrint el món de la mateixa manera que l’amor em descobria a mi per fer-me seva. No era als llibres, ni a les pel·lícules, on aprenia a viure la història de la nostra història. Aprenia a viure, aprenia a morir de mica en mica—però això no ho sabia aleshores—, quan, abraçada a tu, em negava a deixar passar el temps. Volia per sempre més romandre al teu costat, sentir el frec dels teus llavis, de la teva pell. I el món des dels teus braços era bell i trist com nosaltres, tenia un color indefinible, entre blau i lilós, a estones fosforescent, sota un maquillatge de neons.
     La boira agonitza, densa, lenta, als carrers, es fon a les clavegueres, s’esfuma entre els cotxes aparcats. La tristor d’aquestes hores, glaçada als polsos, glaçada a les llàgrimes glaçades, em retorna a tu, avara sobretot d’aquella claredat empeltada de besos que estimàrem. Estimàrem tantes i tantes coses! 
    La terra humida després de la pluja, l’esplet de roselles entre el blat, les terrasses dels cafès plenes de sol, els nins, les oronelles, les platges desertes, les nits de les nostres imaginàries cites, i l’amor per damunt de tot, l’amor de què mai, per aquella època, no parlàvem. 
     Les nostres relacions duraren vuit mesos i sis dies exactament. Foren trencades a causa de l’escàndol públic i de la teva por d’enfrontar una situació de doble responsabilitat. No tingueres prou forces, ni prou confiança en mi; t’obsessionava la idea que jo algun dia et faria retret d’aquell amor que anomenàvem amistat. T’amenaçaren en nom de la moral i els bons costums, et parlaren de conducta corrompuda, de perversió de menors, reberes anònims plens d’insults morbosos... Jo vaig haver de suportar rialletes i comentaris a mitja veu; més d’una vegada les companyes canviaven el tema de la conversa quan jo m’acostava, però ningú, tret de mon pare, no s’atreví a parlar-me a la cara, enfrontant-se amb la realitat. Tenc present encara la ganyota del seu rostre crispat, el to agre de la seva veu, però he oblidat les seves paraules, retenc tan sols dues frases que —com la tornada porfidiosa d’un anunci publicitari, que se’t fica al cap, i repeteixes mentalment sense voler— m’han acompanyat tot sovint: «Aquest és el camí de la depravació. T’enviaré a Barcelona, si això dura un dia més». Ara puc explicar-t’ho. Llavors t’hauria fet molt de mal i jo volia evitar, per tots els mitjans, el teu patiment. Et vaig mentir. A mi ningú no m’havia dit res. Tothom es comportava com sempre. El meu pare m’enviava a passar l’estiu fora de Mallorca com a premi a les bones notes que havia tret als exàmens de juny. 
     Foren dies de fel, nafrats per absurdes llenderades de ràbia, llefiscosos per les baves dels llimacs. Em sentia buida, borda, distant, quasi no em coneixia. Començava a odiar la gent, la ciutat, i aquell estiu tan tendre que començava. I tot l’amor, aquella immensa capacitat d’amor, es nodria únicament de tu i, sense dispersar-se gota, a tu retornava. La darrera tarda, érem al passeig marítim, tenies el cotxe aparcat davant del port. Vaig posar-me a plorar —eren tants els motius!— buscant refugi als teus braços, que em rebutjaren. La dansa de mil llumetes reflectint-se a la badia em feia pessigolles als ulls. Entre les llàgrimes veia bocins de barques i trossos de mar. Tu tenies els nirvis a flor de pell; la mateixa tensió que t’esgotava posava un rictus tràgic al teu rostre. Sense mirar-me vas girar-te cap a mi i amb un gest de desolació em passares una mà pels cabells com la primera vegada. Vaig tancar els ulls i vaig dir-te que t’estimava. Tu em feres callar; com un autòmat et sortien les paraules de la boca: 
     —Això no pot continuar. Hem de posar punt final a les nostres relacions que no tenen cap sentit. De sobte una bafarada d’olor de mar em féu marxar enmig de les ones. L’aigua trucava al vidre de l’ull de bou. Reflectia la calma del cel un color d’un blau intensíssim que em feria l’esguard i no sabia ben bé si era el color de la mar o el dels teus ulls. Érem a la llitera. A la cabina, que era per a vuit, només hi restàvem nosaltres. Espurna d’ones, ales de gavines, regaleres de dofins, s’entraven pel vidre rodó de lluna plena, lluna de migdia, però, del nostre ull de bou. Lentament vas començar a despullar-te, t’anaves traient la roba sense mirar-me amb un gest que volia ser natural i que ara l’endevino impregnat de candor malaltís. Et cobrires el cos amb un llençol: potser tenies por de la meva por en veure’l nu, potser m’havies vist fugir rabent, espantada davant l’espectacle que, per primera vegada, s’oferia al meu davant. T’assegur que no em vaig esverar. Em bategaven els polsos amb força i dins meu anava arromangant els vels del més bell somni d’adolescent. Sempre m’havia semblat esplèndid, el teu cos; sentia en aquells moments curiositat, ganes de saciar els ulls mirant-lo tanta estona com volgués. Per això vaig destapar-lo. I aparegué —me’n sentia creadora, ja que eren els meus ulls els que així el veien—, estatuari, perfecte. Els meus dits, com en un ritu, la llenegadissa dansa dels meus dits sobre la teva pell, tornaren a dibuixar els teus llavis i una per una les formes del teu cos. Llavors tu em demanares, amb el tacte més que amb la veu, permís per despullar-me. Volies fer-ho tu, insistires, per assaborir amb morositat els moments que ens separaven de l’instant aquell en què, a la fi, em veuries nua, allargant, amb la intenció de perpetuar-los, aquells minuts, malgrat la urgència del teu desig. Cada segon que passava —al rellotge de les nostres venes era la plenitud de migdia—, tremolava el meu cos acariciat per les teves mans, ens acostava amb fortíssims reclams a qualque misteriós, inefable lloc. Un lloc fora del temps, de l’espai, un migdia, un vaixell, fet a la nostra mida i on cauríem sense salvació. Sense salvació, doncs aquella era l’única manera de salvar-nos, perquè allà baix, al regne de l’absolut, de l’inefable, ens esperava la bellesa, que es confonia amb la teva-meva imatge quan em mirava a l’espill de la teva carn. I al recer segur, a l’escletxa més íntima del teu cos, allà, començava l’aventura, no dels sentits, de l’esperit, millor, que em portaria a conèixer el darrer batec del teu ésser, abocada, ja, per sempre més, al misteri de l’amor i de la mort... Anava i tornava de la petita cabina al teu cotxe. Del passat present al present momentani. La teva tendresa era aspra aleshores, quan decidires que durant aquell estiu no ens havíem de tornar a veure, perquè tu no volies que ningú et culpés de marcar la meva vida per sempre. Posares l’auto en marxa. Et vaig demanar que no ens n’anéssim, necessitava prometre’t, amb totes les meves forces, de no oblidar-te mai. El teu rostre trist tenia una expressió distant quan em prohibires que t’escrivís i em demanares tot el contrari del que jo t’oferia: l’oblit. 
     Vaig passar l’estiu a casa dels meus oncles en una platja de moda. L’activitat del descans —banyar-me, prendre el sol, fer l’aperitiu, dinar, donar un volt, anar al cinema o a ballar— m’avorria. El meu capteniment era ben estrany: m’il·lusionava només tot el que encara no havia començat.
     No vaig oblidar-te. Cada nit t'escrivia i em guardava, curosament, les cartes en un calaix tancat amb pany i clau imaginant que un dia tu les llegiries una per una. Eren dues unces de felicitat, ja ho sé, pensar que les meves cartes formaven un caramull ben espès i podrien ocupar-te moltes hores de lectura, hores en que tornariues, inexorablement, a mi. Estava gelosa de tot el que tu feies i jo no ho sabia. De les teves anades i vingudes per ciutat, de la gent que t'envoltava, de la teva feina. Aquell estiu tenies el projecte …

Carles Bosch de la Trinxeria, L'hereu Noradell (1889)

$
0
0
L'hereu Noradell
Carles Bosch de la Trinxeria




     Quan un surt de Figueres per la carretera de França envers la frontera, després d'haver caminar uns nou quilòmetres, se troba, a la dreta de la carretera, un cip o fita de pedra calcinal, d'un metre d'alçària, que indica lo camí veïnal de dos pobles quals noms porta gravats: Vilarnal i Masarach.
     Eix camí era antigament camí de bast; en lo temps vell no transitaven gaire los carros; los únics que es veien i es veuen encara són carros primitius, prehistòrics, tirats per un parell de bous. Avui eix camí porta el nom pretensiós de carretera, i lo cip esmentat li dóna encara més importància.
     A fe que lo dit camí se troba com se trobava en les centúries passades, estret, encaixonat, vorejat de marges embardissats de garrolles, romagueres, sarsaparrella i esparregueres; enmig de la bardissa grisenca de polseguera, enlairada pel tramuntanal, sobresurten llargs punyals d'atzavara de punta afilada. A voltes, és tant enfonsat per les aigües, que sembla un còrrec. En temps de pluges, a l'hivern, a més del pedregam que els pagesos hi tiren de llurs camps, s'hi fan unes roderes i uns sots que donen, al vehícul que s'hi arrisca, un traqueig i un trontoll que us deixa capolat.

     A les dues de la tarda d'un dia de juliol en Joan, del casal Noradell, vellet de setanta-cinc anys, després d'acabar lo mercat del dijous de Figueres, a on havia vingut lo matí per a vendre hortalissa, ous i aviram, collà la mula al carret i se dirigí envers lo carrer de la Jonquera i carretera de França, per tornar-se a casa.
     Sentat damunt la post del carret, lo pipot encès, tot alegroi i satisfet per l'àpat copiós, regat de bon vi, absorbit a l'hostal de la Tona, atiava a voltes la mula que semblava tenir son:
     — Arre! Castanya! Veiam si et despertaré!
     I li clavava una xurriacada sobre les anques…
     — Apa, cançonera! Que es fa tard i vol ploure!
     Mes la mula que coneixia lo gènit bondadós de son amo, no en feia gaire cas.
     La carretera anava plena de gent que se'n tornava a casa: carros, cavalcadures, pagesos de calces amples de vellut blau, gec i armilla curta, adornada de penjolls de botons daurats, faixa i barretina vermella… corrues de pagesetes, faldilles retrossades, calçades d'espardenyes, eixerides, lleugeres, conversant i rient amb llurs xicots, enmig de núvols de pols que aixeca la ponentada… un sol roent que excita lo cant monótono i estrident de les cigales amagades dins la rama dels olivars.
     — Adéu-siau, Joan!
     — Adéu, bona gent, adéu!
     — Recados a en Rafel, a la Josepa! —(los masovers del mas Noradell)
     Era molt conegut… Feia tants anys que anava al mercat del dijous!
     Quin temps més xafogós! A voltes  (…)

Verdaguer, entra la lira i el calze

$
0
0
Fragments de l'article d'Ignasi Aragay publicat al diari Ara, el 14 de maig de 2016, en motiu de la biografia de Jacint Verrdaguer publicada per Quaderns Crema, el passat mes d'abril, a càrrec de Marta Pessarrodona i Narcís Garolera.

Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941) és poeta, narradora, assagista i traductora. És autora de la biografia Mercè Rodoreda i el seu temps (2005) i de Virginia Woolf i el Grup de Bloomsbury (2013).

Narcís Garolera (Vic, 1949) és doctor en filologia catalana i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra. S’ha especialitzat en l’estudi de Jacint Verdaguer, sobre el qual ha publicat nombrosos estudis.

Mossèn Cinto, 
entre la lira i el calze (exorcista)

Jacint Verdaguer és el gran autor de la Renaixença. Què haurien estat les lletres catalanes sense L’AtlàntidaCanigó o el Virolai? Com a poeta romàntic, la seva vida va ser convulsa, amb una lluita interna i externa entre les seves dues vocacions, la literària i la religiosa. És aquesta tensió vital, creuada amb el seguiment de la seva obra poètica, la que com no podia ser d’una altra manera marca el ritme de la biografia que li han dedicat Marta Pessarrodona i Narcís Garolera, publicada per Quaderns Crema. 
(…)

Verdaguer, sens dubte, és un personatge de novel·la: un capellà indomable pels seus jerarques religiosos, un catòlic ortodox que es desvia apassionadament pel camí dels exorcismes, un esperit lliure i torturat que es rebel·la contra els seus poderosos mecenes, un fill de la tradició que innova literàriament des de l'arrel popular, un home conservador que acaba perseguit pels seus i convertit en símbol de les masses desheretades, i defensat per la premsa progressista. La seva prematura mort, envoltada d'intrigues, i el seu multitudinari enterrament (es parla de 200.000 assistents en una Barcelona de poc més de mig milió de persones) són el colofó d'una vida convulsa entre el calze i la lira, com remarquen els autors.

Menys el sexe, que se suposa que devia sublimar amb la immensa pulsió poètica i l'atracció fatal cap als exorcismes, en la seva biografia hi són els altres dos grans ingredients clàssics: els diners (en el seu cas, manca de diners: sempre endeutat i a punt de ser desnonat) i el poder (en el seu cas, també manca de poder, sempre enfrontant-s'hi). De nou com a romàntic, Verdaguer és un caràcter individual i individualista, és l'artista contra el món, amb l'única força de la seva creativitat i el seu esperit elevat, i llastat per un cos malaltís.

Aproximar-se a Verdaguer a través de la seva vida, a través d'aquesta renovada biografia, és una manera excel·lent de connectar amb un autor cabdal, fundacional. Qualsevol lector català amb unes mínimes pretensiones de comprensió de la pròpia cultura se l'hauria de fer seu, aquest llibre, una invitació a repensar una figura poèticament immensa i humanament tràgica, un home que, a través de la seva genialitat ingènua, ens desperta una inevitable tendresa.

William Blake, London (1794)

$
0
0

LONDRES

Passejo a través dels carrers llogats
prop d'on el Tàmesi llogat flueix,
i en totes aquestes cares que trobo,
hi veig senyals de feblesa i de dol.

En cada crit de cadascun dels Homes,
en cada lament Infantil d'espant,
en cada veu i prohibició,
els grillons que ha forjat la ment hi escolto.

Com el crit de l'Escura-xemeneies
esglaia cada Església ensutjada,
així el sospir del Soldat infeliç
amara amb sang les parets del Palau.

I el que més sento pels carrers nocturns,
com el renec de la jove Bagassa
maleeix el plor de l'Infant nou nat
marcint amb plagues el marital sepeli.



LONDON

I wandered through each chartered street,
Near where the chartered Thames does flow,
A mark in every face I meet,
Marks of weakness, marks of woe.

In every cry of every man,
In every infant's cry of fear,
In every voice, in every ban,
The mind-forged manacles I hear:

How the chimney-sweeper's cry
Every blackening church appals,
And the hapless soldier's sigh
Runs in blood down palace-walls.

But most, through midnight streets I hear
How the youthful harlot's curse
Blasts the new-born infant's tear,
And blights with plagues the marriage-hearse.


El poema London, de William Blake, es publicà l'any 1794 dins Songs of experience. 
Si en voleu saber més, cliqueu aquí.



William Blake 
Londres 1757 – 1827

William Blake va ser un poeta, pintor, gravador, visionari, místic i precursor del simbolisme. Per la relació que en la seva obra tenen la poesia i els seus gravats respectius, sol posar-se Blake com a exemple de l'artista total. Considerar els assoliments de Blake en poesia o en les arts visuals per separat seria perjudicial per a entendre la magnitud de la seva obra: Blake veia aquestes dues disciplines com dos mitjans d'un esforç espiritual unificat, i són inseparables per a apreciar correctament el seu treball. Per aquesta raó, les edicions il·lustrades de l'obra de Blake han estat especialment valorades des de sempre.

Maria Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz (1994) Notes i fragment inicial.

$
0
0
El violí d'Auschwitz
Al camp d'extermini d'Auschwitz, les condicions de vida són infrahumanes i els abusos, els càstigs o la mort són companys habituals dels reclusos com en Daniel, un lutier jueu de Cracòvia (Polònia), que sobreviu en aquest infern treballant de fuster. El comandant del camp, Sauckel, afeccionat a la música clàssica, descobreix l'autèntic ofici d'en Daniel i decideix posar-lo a prova: li haurà de construir un violí que tingui un so perfecte. En Daniel es posa a l'obra, però no es pot ni imaginar el càstig que l'espera si no compleix bé l'encàrrec.
Maria Àngels Anglada
Maria Àngels Anglada i Abadal va néixer l'any 1930 a Vic (Osona), ciutat que va marcar els primers anys de la seva vida. Filla d'un advocat vigatà, la gran de quatre germans, viu en un ambient familiar apassionat per la música. Precisament aquesta passió influirà l'autora tal com es reflecteix en alguna de les seves novel·les. De jove, anà a viure a Barcelona per estudiar a la Universitat (...) on es va llicenciar en Filologia Clàssica. (...) L'any 1961 es va traslladar a l'Alt Empordà, a Figueres, on va viure fins a la seva mort, l'abril de 1999.

La trajectòria de Maria Àngels Anglada està marcada pel món clàssic. Sempre es va confessar una gran admiradora del món hel·lenístic. I bona part de la seva vida la va dedicar a la docència. (...) La seva trajectòria com a escriptora no començaria fins l'any 1972, amb la publicació dels seus primers poemes (...) El 1978 és un any important per a l'escriptora, ja que amb la seva primera novel·la, Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla. (...) Als anys noranta obre un període literari amb molta embranzida en el qual surten publicats llibres de contes i novel·les. Aquest període veurà la seva culminació l'any 1994 amb la publicació de la novel·la El violí d'Auschwitz, novel·la que la va convertir en una narradora elogiada tant pel públic com per la crítica.



El camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau
El camp de concentració i d'exterminació d'Auschwitz-Birkenau fou un complex format per diversos camps de concentració, d'experimentació mèdica i d'extermini en massa de presoners construït pel règim de l'Alemanya nazi, després de la invasió de Polònia el 1939, al principi de la Segona Guerra Mundial. Auschwitz, situat a 60 km a l'oest de Cracòvia, fou una combinació d'extermini massiu i industrialitzat, i explotació del treball esclau amb la complicitat de la indústria alemanya. En cinc anys, vora 1,3 milions d'homes, de dones i d'infants (el 90% jueus) hi foren assassinats. D'aquests, 900.000 immediatament a la sortida dels trens que els havien portat fins al camp, a les cambres de gas. La resta moriren de malalties, malnutrició, maltractaments o sàdics experiments. Sens dubte, aquest camp d'extermini ha estat considerat el símbol del genocidi del poble jueu; el símbol de la Xoà (l'Holocaust del judaisme).

Extret de Viquipèdia.
La foto, de l'Auschwitz Album, mostra un grup de jueus hongaresos el maig de 1944.

L'ofici de lutier
Un lutier és un artesà que fabrica, repara i restaura els instruments de música de corda pinçada o fregada tals com els violins, violes, violoncels, violes d'amor, guitarres, etc.

El terme deriva del provençal luth (llaüt) i passa al francès luthier. Lutier o violer, en català.

L'art d'aquests professionals comença amb la tria de les fustes que s'empraran, determinants per a l'estètica de l'instrument i sobretot per a la qualitat sonora, i segueix amb la fabricació de l'instrument pròpiament dit, fase en gran part artesana. Tota una gamma d'eines específiques de l'ofici, idèntics a aquells emprats d'ençà el segle XVII, es fan servir per treballar les peces que componen l'instrument - a tall d'exemple, per al violí, n'hi ha aproximadament 80 - per a ajuntar-les i enganxar-les. El lutier fa també un paper de manteniment dels instruments i arquets, de reparació i fins i tot de restauració del patrimoni instrumental. 

Extret de Viquipèdia.
La foto mostra un lutier contemporani: el gallec Anxo Cabreira, establert als USA. 
Extreta de musicaantigua.com, edició de desembre de 2015.





       El violí d'Auschwitz

          Maria Àngels Anglada


                                                                   A les víctimes
                                                                   In memoriam

               Reconeixença
               L'autora expressa la seva gratitud
               al luthier Ramon Pinto i Comas
          


Nota:
Els documents que encapçalen els capítols són autèntics. Cfr.:
Reimund Schnabel: Macht ohne Moral. Eine Dokumentation über SS, Editorial Röderberg-Verlag. Frankfurt, 1957.
Traducció al castellà: Poder sin moral - Historia de las SS. Editorial Seix-Barral, SA, Barcelona, 1966. 



                                     I 


                                  Guardia del Ghetto 6


Litzmannstadt, 1 de desembre de 1941 

Afer: ús d'arma de foc

El dia 1 de desembre de 1941, des de les 14 hores fins a les 16 hores vaig romandre en el lloc de guàrdia núm. 4 de la Hohens-teinerstrasse. Cap a les15 hores vaig veure una jueva que s'enfilava pel tancat del ghetto, treia el cap entre els pals i intentava de robar naps d'un carretó estacionat. Vaig fer ús de la meva arma de foc. La jueva caigué mortalment ferida pels meus dos trets.    
   Classe d'arma: carrabina 98. 
   Munició emprada: dues càpsules.

Signat: 
 NAUMANN 

 Guàrdia de reserva 
1a. Companyia - Bat. Ghetto


- - - - - - - - - - - -


                                                      Desembre de 1991

Sempre em costa d'adormir-me, la nit que he tocat en un concert. Em va tornant a la memòria, com si m'anés passant una cinta gravada que es repetís. Però aquest concert, a més, havia estat força peculiar, celebrat el mateix dia que s'havia mort Mozart, feia dos- cents anys. Havíem tocat a Cracòvia, ciutat de bons músics, en una sala, habilitada com a auditori, de la bellíssima «Casa Veneciana». El temps era molt fred, i això ens havia entrebancat de passejar-nos gaire per la ciutat, tan plena d'obres d'art. Tot just al migdia, quan el sol escampà la boira, vaig fer un volt per la Ryneck Glowny, abans de tornar a l'hotel. 
     A la primera part, tot i que el concert fos dedicat a Mozart, Virgili Stancu, el pianista del nostre trio, havia accedit al suggeriment dels organitzadors polonesos creant amb el seu art de sempre els preludis de Chopin que tenia en dits. A la segona part, ell i jo havíem fet la sonata en mi bemoll, que Mozart escriví per a una violinista que admirava molt, Regina Strinassacchi. Ens quedàrem també a escoltar l'orquestra que va interpretar la Simfonia Concertant KV 364, de forma impecable, remarcant tots els plans sonors i deixant entreveure aquell fons dramàtic darrera el graciós i savi trenat del fraseig. 
     M'havia cridat especialment l'atenció el so del violí solista. El tocava una dona, ja gran, la primera violinista de l'orquestra, amb extrema afinació i, m'havia semblat, amb veritable passió continguda. 
     Tenia els ulls tristos, quan no tocava. 
     Era nit enllà, enyorava l'Electra i em semblava que encara sentia el so d'aquell violí. No és que fos molt potent; vellutat i ple, sí que ho era. No pas, és clar, un instrument construït pels grans mestres de Cremona. Potser sí, però, pensava, un violí de l'antiga escola polonesa. S'hauria salvat, doncs, de tantes destruccions, un Mathaeus Dobrucky, de Cracòvia? Rumiant-ho bé, però, el seu color m'havia semblat d'un vermellós més fosc, no tan transparent. No era inversemblant, tampoc, que fos una obra alemanya, o tirolesa, fet per algun membre d'aquella interminable nissaga de violers, els Klotz.
     —No, ja veus que no és un Klotz. 
     M'ho va dir somrient, però l'alegria no habitava el seu somriure. Era l'endemà del concert. La nit abans havia decidit preguntar-li directament, a la violinista, l'origen de l'instrument, i m'havia submergit per distreure'm de cabòries, en la lectura d'una excel·lent novel·la d'intriga d'Eric Ambler, que a mi em procuren un son plàcid i profund. 
     Ens trobàvem a l'Escola Superior de Música de la ciutat —no en diuen conservatori— on m'havien convidat. Havia admirat, a l'ample vestíbul, els retrats a l'oli de tota aquella sèrie de magnífics músics polonesos, des dels més antics fins al meu col·lega Wienasky. Després havia anat a una aula més aviat petita, per a impartir una classe magistral, allò que ara és moda dir-ne una «master class». 
     En acabat, la dona em va posar el violí a les mans, el seu. El vaig provar: les seves cordes em responien tal com jo els demanava, com el fang dòcil a les mans que el modelen. Era una petita meravella.
     —Suposo que no te'n voldries pas desprendre.
     —Per res del món! —em contestà—. Ni que em morís de gana. És tot el que em queda de la meva família. Sí —continuà—, aquest violí el va fer el meu omcle Daniel amb les mides dels Stradivarius. No el canviaria per cap!
     —És clar, ja ho entenc, que el valoris tant.
     —Oh no, no ho pots pas entendre. N'hauries de saber tota la història

(...)

Charles Dickens, El Casalot (Bleak House, 1853)

$
0
0
Bleak House (El Casalot o, literalment, Casa desolada) va ser publicada en vint lliuraments mensuals entre març de 1852 i setembre de 1853, just quan el seu autor entrava a la quarantena. És un llibre enorme en tots els sentits, tant pel seu nombre de pàgines com el dels seus personatges (més de 50!), però també pel seu tremp literari. Es basa en una idea central prou senzilla: la força devastadora del poder judicial, el del Tribunal de la Cancelleria (especialitzat en plets per herències), que exhaureix fortunes mentre destrueix al mateix temps vides humanes. (...) Els personatges, cadascun d’ells tan idiosincràtic com en el millor Dickens, estan tots lligats d’una o altra forma a aquest omnipresent Tribunal i acaben sent en certa sentit el seu símbol. Bogeria, crim, avarícia, corrupció, misèria i traïció són els fruits més negres de la justícia i aquest missatge impregna el llibre des de l’espectacular inici fins a la darrera pàgina. (...) Crítics tan exigents com Harold Bloom o Vladimir Nabokov la situen al capdamunt dels seus respectius cànons, i no seré jo qui els ho discuteixi a gossos tan ferotges com aquests.
(Extret del Blog The daily avalanche, "La casa de l'alegria", novembre de 2010).

Tots els fragments recollits a continuació pertanyen a la traducció de Xavier Pàmies publicada per Edicions Destino l'any 2008, i que es va incorporar a la col·lecció "labutxaca" d'Ed.62 l'any 2012. Igualment, hi consta la versió anglesa original que es troba íntegrament a Internet.


Fragment del capítol 1
"La Cancelleria", pp. 16-17


     Boira a tot arreu. Boira riu amunt, on sura enmig de verdes deveses i mitjanes; boira riu avall, on llisca, espessa, entre els embarcadors i la brutícia riberenca d’una gran (i sòrdida) ciutat. Boira als aiguamolls d'Essex, boira als serrats de Kent. Boira esmunyint-se a les cuines de les naus carboneres; boira planant per les drassanes i arrapant-se al cordam dels grans vaixells; boira caient damunt la borda de les gavarres i les barques. Boira als ulls i a la gola dels vells invàlids del Royal Naval Hospital de Greenwich, que respiren la seva asma vora la llar de foc del dormitori; boira al broc i a la cassoleta de la pipa de tarda del patró geniüt, tancat a la seva cabina; boira que fibla cruelment els dits de les mans i dels peus del grumet que tremola a coberta. Algun badoc ocasional abocat a les baranes dels ponts contempla un cel de boira baixa, tot ell envoltat de boira, com si anés en globus i surés enmig de bromes. 
     (...)
     Però la boira no arribarà mai a ser prou espessa, ni el fanguissar prou fondo, per estar a l’altura de la situació d’empantanegament que aquest Tribunal Superior de la Cancelleria, el més mesquí de tots els vells pecadors, exhibeix ara com ara a la faç del món.

     Fog everywhere. Fog up the river, where it flows among green aits and meadows; fog down the river, where it rolls defiled among the tiers of shipping and the waterside pollutions of a great (and dirty) city. Fog on the Essex marshes, fog on the Kentish heights. Fog creeping into the cabooses of collier-brigs; fog lying out on the yards and hovering in the rigging of great ships; fog drooping on the gunwales of barges and small boats. Fog in the eyes and throats of ancient Greenwich pensioners, wheezing by the firesides of their wards; fog in the stem and bowl of the afternoon pipe of the wrathful skipper, down in his close cabin; fog cruelly pinching the toes and fingers of his shivering little 'prentice boy on deck. Chance people on the bridges peeping over the parapets into a nether sky of fog, with fog all round them, as if they were up in a balloon and hanging in the misty clouds.
     (...)
     Never can there come fog too thick, never can there come mud and mire too deep, to assort with the groping and floundering condition which this High Court of Chancery, most pestilent of hoary sinners, holds this day in the sight of heaven and earth.


Fragment del capítol VIII
"Que comprèn un gran nombre de pecats", pp. 141-142

Els primers dies al Casalot vam tenir una vida força moguda, perquè vam haver de fer la coneixença de molta gent del veïnat i de fora del veïnat amb qui el senyor Jarndyce tenia relació. A l'Ada i a mi ens va semblar que hi tenien relació sobretot persones amb tirada a fer el que fos amb els diners dels altres. Ens va sobtar, un matí al «remugador», quan vam començar a triar-li la correspondència per respondre en nom seu alguna carta, descobrir que l'objecte principal de la vida de quasi tots els seus corresponsals semblava ser constituir-se en comitès per obtenir i administrar diners. Les dames eren tan porfidioses com els senyors; fins i tot diria que ho eren més. Es consagraven als seus comitès amb tota la passió, i recollien subscripcions amb una vehemència extraordinària. Ens vam imaginar que algunes d'aquestes persones es devien passar tota la vida trametent cèdules de subscripció a tota la guia de correus: cèdules de xíling, de mitja corona, de mig sobirà, de penic... Volien el que fos. Volien roba, volien draps, volien diners volien carbonet, volien sopes, volien interès, volien firmes, volien franel·la, volien qualsevol cosa que el senyor Jarndyce tingués (o no tingués). Els seus objectius eren tan diversos com les seves demandes. Tenien intenció d'aixecar edificis nous, de pagar els deutes dels edificis vells, d'instal·lar en un edifici pintoresc (gravat de la prevista ala oest adjunt) la congregació de les Maries Medievals, de fer un homenatge a la senyora Jellyby, de fer-se pintar el retrat del seu secretari per regalar-lo a la sogra del secretari, la profunda devoció de la qual era ben coneguda; tenien la intenció de fer el que fos, em va fer l'efecte, tant si eren cinc-cents mil opuscles com una pensió vitalícia, tant si era un monument de marbre com una tetera de plata. Es posaven tota mena de noms. Eren les Dones d'Anglaterra, les Filles de la Gran Bretanya, les Germanes de totes les Virtuts Cardinals una per una, les Filles dels Estats Units, les Dames d'una infinitat de confessions. Pel que semblava, sempre anaven atrafegades fent proselitisme o fent campanya. Pel que el nostre pobre discerniment sabia veure, i pel que eles mateixes explicaven, no paraven de buscar adherents a la seva causa, però no acabaven de captar-ne prous per proveir d'una pensió els seus candidats. Emtre una cosa i una altra, pensar en la vida febril que devien portar ens feia venir migranya. 
     Entre les dames que més es distingien per la seva àvida benevolència (si se'm permet aquesta expressió) hi havia una tal senyora Pardiggle...

We lived, at first, rather a busy life at Bleak House, for we had to become acquainted with many residents in and out of the neighbourhood who knew Mr Jarndyce. It seemed to Ada and me that everybody knew him who wanted to do anything with anybody else's money. It amazed us when we began to sort his letters and to answer some of them for him in the growlery of a morning to find how the great object of the lives of nearly all his correspondents appeared to be to form themselves into committees for getting in and laying out money. The ladies were as desperate as the gentlemen; indeed, I think they were even more so. They threw themselves into committees in the most impassioned manner and collected subscriptions with a vehemence quite extraordinary. It appeared to us that some of them must pass their whole lives in dealing out subscription-cards to the whole post-office directory --
shilling cards, half-crown cards, half-sovereign cards, penny cards. They wanted everything. They wanted wearing apparel, they wanted linen rags, they wanted money, they wanted coals, they wanted soup, they wanted interest, they wanted autographs, they wanted flannel, they wanted whatever Mr Jarndyce had--or had not. Their objects were as various as their demands. They were going to raise new buildings, they were going to pay off debts on old buildings, they were going to establish in a picturesque building (engraving of proposed west elevation attached) the Sisterhood of Mediaeval Marys, they were going to give a testimonial to Mrs Jellyby, they were going to have their secretary's portrait painted and presented to his mother-in-law, whose deep devotion to him was well known, they were going to get up everything, I really believe, from five hundred thousand tracts to an annuity and from a marble monument to a silver tea-pot. They took a multitude of titles. They were the Women of England, the Daughters of Britain, the Sisters of all the cardinal virtues separately, the Females of America, the Ladies of a hundred denominations. They appeared to be always excited about canvassing and electing. They seemed to our poor wits, and according to their own accounts, to be constantly polling people by tens of thousands, yet never bringing their candidates in for anything. It made our heads ache to think, on the whole, what feverish lives they must lead.
     Among the ladies who were most distinguished for this rapacious benevolence (if I may use the expression) was a Mrs. Pardiggle...


Per saber-ne més, Joan Solà, a l'Avui, sobre la traducció de Pàmies.

I encara, aquí.

I aquí!

I en anglès aquí!!!

Jacint Verdaguer, Vora la mar (1883) (Ant. 14)

$
0
0
Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap a ponent declina
me’n pujo a meditar.

Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons;

vaixells que amb veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig;

idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que se’n du amb l’essència
l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
dieu-me, què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?

                      

                            Caldetes, 10 de gener 1883.


Publicat dins Flors del Calvari (1895)

Brossa visual, per Jordi Coca

$
0
0

Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català, encara que ell denominava «poesia» tot el que feia perquè considerava que no hi havia diferències entre els diversos gèneres. I és que la seva obra creativa abasta la poesia, la prosa, el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts escèniques, la màgia, el circ i les arts plàstiques. Però sempre amb un reconeixement desigual… Per això, commemorant l'aniversari de la seva mort, el diari Ara va publicar un suplement íntegre del dominical "AraTu" amb el títol 15 anys sense Brossa, amb la voluntat de retre homenatge "a un artista lliure, coherent i al·lèrgic a les repeticions". El dossier l'encapçalava un magnífic article de Jordi Coca: Brossa visual. És aquest:


BROSSA VISUAL


L'any 1967 Joan Brossa havia publicat molt poc i era vist com un epígon poètic de l’avantguardisme foixià, com un dramaturg absurdista i com un company de viatge d’artistes plàstics com ara Tàpies, Ponç, Cuixart i la resta de noms que formaven part de Dau al Set. Alguna personalitat destacada de les nostres lletres m’havia arribat a dir que Brossa era un pallasso, segurament perquè ja se li sabien les aficions a la màgia i al music-hall. En tot cas, conèixer-lo personalment va suposar entrar en contacte amb un creador perfectament coherent, perfectament lliure i sempre disposat a evitar les repeticions artístiques adotzenades. Fes el que fes, Brossa sempre era poeta: poeta de la paraula, poeta de la imatge,
poeta de les arts escèniques, poeta del cinema i de l’escultura…

Una altra brama que circulava a finals dels seixanta veia Brossa com un creador bàsicament elitista, cosa que en teoria suposava donar l’esquena als problemes socials. Tant era que el 1951 hagués editat Em va fer Joan Brossa–el recull poètic escrit sota la influència del poeta marxista João Cabral de Melo–, un llibre que denota una profunda preocupació social i que, tal com assenyala Pere Gimferrer, va visualitzar “la superació del cercle viciós que feia de l’avantguardisme i el realisme dues tendències irreconciliables”. En la mateixa línia, Brossa editava l’any 1961 Poemes civils, però com que no militava en el realisme social sempre va ser vist amb reserves.

L’evidència que gairebé ningú no s’interessava per ell feia que acumulés un gran nombre d’obra inèdita i que no se li tingués en compte, per exemple, que el 1956 havia fet el primer poema objecte a l’aparador de la sastreria Gales del passeig de Gràcia de Barcelona, o que el 1959 iniciés la primera suite de poesia
visual, tot i que hi ha intents anteriors que es remunten al 1941. Les poques estrenes teatrals eren minoritàries i solien acabar amb xiulets i escridassades. En conjunt, l’obra de Brossa era desconeguda i valorada com una frivolitat. Tanmateix, el 1970 van començar a canviar les coses. D’una banda es va editar el primer volum de l’obra poètica, Poesia rasa, amb un pròleg elogiós de Manuel Sacristán, un marxista-comunista que estava per damunt de qualsevol sospita. El 1971 apareix el meu llibre sobre Brossa, el primer que s’editava sobre el conjunt de la seva obra, i en què es publicaven alguns poemes visuals i obres de teatre, altament visuals, com Sord-mut, que havia estat escrita el 1947. El 1973 surt el primer volum de la Poesia escènica, amb pròleg de Xavier Fàbregas, i el llibre de poesia visual Suite, que era del 1959.


S’iniciava, doncs, el reconeixement del món brossià, que, bàsicament, trobava l’expressió més feliç en la poesia visual i els poemes objectes. En realitat, tant en la seva obra literària com en el teatre hi ha característiques visuals essencials i, de fet, es podria parlar d’una mena de protopoesia visual únicament escrita. Però és en el seguit d’exposicions dedicades als poemes objectes, a la poesia visual i als cartells on es fa evident –primer a Catalunya i després arreu– que Joan Brossa comença a ser admirat i imitat. Entre el gran nombre d’exposicions importants cal destacar la que es va fer a la Fundació Miró el 1986, la del Museu Centre d’Art Reina Sofia el 1991 i la que l’Ajuntament de Barcelona va produir el 1994 al Palau de laVirreina.

Es multipliquen les traduccions de la seva obra, els premis i els reconeixements i, enconjunt, es comença a entendre la gran unitat de la producció brossiana. Quan fa cartells o objectes poètics, quan concep un espectacle de màgia o fa un guió de cinema, quan escriu llibres en què recupera mètriques com ara la sextina, o grans volums de bibliòfil amb artistes plàstics, Brossa sempre és el mateix. El seu univers es basa en la força d’una mirada que mai no és convencional i que transforma el que mira: l’alteració d’una lletra en el mot carnaval expressa l’essència mateixa d’aquesta festa; la desaparició de les lletres C, E i H d’un abecedari esdevé la més gran elegia possible dedicada al Che; l’absurd de la roda quadrada, les tapes de taüt i el barret de copa, la butaca amb cua…

El món de Brossa, amb una mitologia pròpia d’anticlericalisme, odi als burgesos i reivindicació de la menestralia aparentment ingènua i artesanal, es dota d’una força enorme pel fet d’esdevenir, alhora, l’hereu més profund i complet de Marcel Duchamp, i l’admirador de Stéphane Mallarmé, de Richard Wagner, del transformista Leopold Fregoli i del cineasta George Méliès. En conjunt, tots aquests creadors podrien aplegar-se sota una divisa central de Brossa: cal no confondre fantasia i imaginació. La fantasia engavanya, la imaginació allibera.

Si bé està clar que en la seva obra tot és u, cal admetre que el reconeixement del conjunt ha estat desigual. La Poesia escènica, per exemple, encara no ha trobat una expressió plenament feliç. Hi ha intents minoritaris, bàsicament liderats per Hermann Bonnín des de l’Espai Joan Brossa, i alguns muntatges mé o menys reeixits de Guillem-Jordi Graells i Fabià Puigserver, de Joan Ollé i de Jordi Mesalles, però, això de banda, els dos intents que s’han fet al TNC han estat un error. S’ha volgut veure en Brossa únicament un teatre d’acció, de music-hall i d’estriptis, quan en realitat Brossa també construeix el seu teatre com un gran viatge per la diversitat dels gèneres escènics.

Avui Brossa ja és un clàssic, però corre el perill de quedar tancat en els tòpics que s’han construït al seu entorn. De fet, Sacristán ja va dir en el seu pròleg del 1970 que hi ha una “història de la poesia de Brossa”, una evolució que cal tenir sempre present. Brossa no és el dramaturg de les serpentines i el confeti, ni és el poeta avantguardista que feia coses visuals. Brossa és la coherència, l’autenticitat i el convenciment que en art les repeticions sempre són una equivocació.

Jordi Coca




La fotografia, publicada a les pàgines centrals del suplement dominical AraTu, anava acompanyada d'un peu de Robert Ramos i es titulava "Un món propi": Joan Brossa, fotografiat al seu estudi de la Travessera de Gràcia de Barcelona el 8 de març de 1983. S'hi va instal·lar l'any 1958 i va ser el seu espai íntim i el seu refugi cretaiu durant 35 anys. Les vistes i alçada d'aquest estudi, en personal desordre brossià, li van inspirar el poemari Vint-i-una odes, un goig, una dansa i un sonet. El 1987, amb l'ajut econòmic de l'Ajuntament de Barcelona, es va traslladar a un nou estudi, al mateix edifici del carrer Gènova on vivia amb la seva companya Pepa Llopis.

Ferran Planes, El desgavell (1969)

$
0
0
Publicat en ple estat d'excepció el març de 1969, El desgavell es va exhaurir en poques setmanes. L'autor era un desconegut entre la gent de lletres, un franctirador que no tenia res a perdre si cantava la canya. Això és el que fa aquesta crònica de la República, la guerra i l'exili: explicar el que la vida en aquells anys virulents i moguts ensenya sobre els homes. «Era propòsit meu encapçalar aquest llibre amb un altre títol: La conya. Reconec que no en sabria trobar cap altre que encaixés tan encertadament amb el meu propòsit», avisa Ferran Planes.
(De la contraportada de l'edició de Club Editor, el novembre de 2010)


     Soldats sense armes, vestits com els de la guerra del 14, devíem semblar poilus (*) ressucitats, fantasmes de vint-i-cinc anys enrera que tornaven per ajudar els nous combatents que ja portaven armes una mica —no gaire— més modernes. I, com que no enteníem del tot el seu mecanisme, col·laboraríem amb pics i pales, rasclets i escombres, a fi de netejar i polir el gran esvoranc que les màquines excavadores anaven obrint, esventrant la terrai posant-la a punt per recobrir-la amb cuirasses de ciment, perfilades de torretes, minades de passadissos, plenes de canons i metralladores on tot havia estat matemàticament calculat per assegurar que els boches mai més, però mai més, no poguessin trepitjar el sòl de França.
     N'hi havia per plorar i riure, car, com tothom sap i veurem després, tot allò no va servir de res.
     Si hem de dir la veritat, no sabíem de bell antuvi ni ben bé on érem ni quina era la finalitat d'aquelles obres. Corria la versió que allò era com una segona línia Maginot, una zona de reserva de la primera. Això ens tranquil·litzava; i ho confirmava el fet que no sentíem mai cap tret ni cap canonada, ni vèiem avions, ni moviments massius de tropa propis de les proximitats dels fronts de guerra . Fins que un dia… Però no ens precipitem. Ja arribarà després. 
(…)

Ferran Planes, El desgavell. 
Fragment del Cap. V, La masia de Frankaltroff, a la Lorena
Pàg. 63, de l'edició de Club Editor, Barcelona, novembre de 2010.

(*) Poilus: Literalment, peluts. En francès el terme poilú designa un soldat ras, valent i coratjós, que tornava de la guerra amb bigoti i llarga barba, en una metàfora de la seva virilitat. El terme es va acabar imposant especialment a partir de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la seva guerra de trinxeres: a tots aquells soldats els anomenaven poilus, i els seus uniformes, vint-i-cinc anys després destinats a cobrir les Companyies de Treballadors Estrangers, tenien l'efecte que Planes descriu: poilus ressucitats! Precisament la foto recull el grup d'en Planes (el segon des de l'esquerra) i Amat Piniella, a la dreta, amb ulleres.

Súper-Llull

$
0
0

Si no ens entenem 
pel llenguatge, 
entenem-nos 
per l’amor


Ferran Planes, El desgavell (1969)

$
0
0
Publicat en ple estat d'excepció el març de 1969, El desgavell es va exhaurir en poques setmanes. L'autor era un desconegut entre la gent de lletres, un franctirador que no tenia res a perdre si cantava la canya. Això és el que fa aquesta crònica de la República, la guerra i l'exili: explicar el que la vida en aquells anys virulents i moguts ensenya sobre els homes. «Era propòsit meu encapçalar aquest llibre amb un altre títol: La conya. Reconec que no en sabria trobar cap altre que encaixés tan encertadament amb el meu propòsit», avisa Ferran Planes.
(De la contraportada de l'edició de Club Editor, el novembre de 2010)


     Soldats sense armes, vestits com els de la guerra del 14, devíem semblar poilus (*) ressucitats, fantasmes de vint-i-cinc anys enrera que tornaven per ajudar els nous combatents que ja portaven armes una mica —no gaire— més modernes. I, com que no enteníem del tot el seu mecanisme, col·laboraríem amb pics i pales, rasclets i escombres, a fi de netejar i polir el gran esvoranc que les màquines excavadores anaven obrint, esventrant la terrai posant-la a punt per recobrir-la amb cuirasses de ciment, perfilades de torretes, minades de passadissos, plenes de canons i metralladores on tot havia estat matemàticament calculat per assegurar que els boches mai més, però mai més, no poguessin trepitjar el sòl de França.
     N'hi havia per plorar i riure, car, com tothom sap i veurem després, tot allò no va servir de res.
     Si hem de dir la veritat, no sabíem de bell antuvi ni ben bé on érem ni quina era la finalitat d'aquelles obres. Corria la versió que allò era com una segona línia Maginot, una zona de reserva de la primera. Això ens tranquil·litzava; i ho confirmava el fet que no sentíem mai cap tret ni cap canonada, ni vèiem avions, ni moviments massius de tropa propis de les proximitats dels fronts de guerra . Fins que un dia… Però no ens precipitem. Ja arribarà després. 
(…)

Ferran Planes, El desgavell. 
Fragment del Cap. V, La masia de Frankaltroff, a la Lorena
Pàg. 63, de l'edició de Club Editor, Barcelona, novembre de 2010.

(*) Poilus: Literalment, peluts. En francès el terme poilú designa un soldat ras, valent i coratjós, que tornava de la guerra amb bigoti i llarga barba, en una metàfora de la seva virilitat. El terme es va acabar imposant especialment a partir de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la seva guerra de trinxeres: a tots aquells soldats els anomenaven poilus, i els seus uniformes, vint-i-cinc anys després destinats a cobrir les Companyies de Treballadors Estrangers, tenien l'efecte que Planes descriu: poilus ressucitats! Precisament la foto recull el grup d'en Planes (el segon des de l'esquerra) i Amat Piniella, a la dreta, amb ulleres.

Shakespeare, Hamlet (1603) Trad. Joan Sellent

$
0
0
Hamlet, príncep de Dinamarca és una tragèdia escrita en vers per William Shakespeare a començaments del segle XVII, i una de les seves obres més conegudes. Un dels fragments més populars és el soliloqui del protagonista a la primera escena de l'acte tercer. La interpretació més convencional d'aquest soliloqui (un monòleg, en termes de les arts escèniques, sense cap mena de diàleg o rèplica) és la que diu que Hamlet està considerant la possibilitat de suïcidar-se. "Ser o no ser" equivaldria aleshores a "continuar existint, o no". Sigui com sigui, el discurs manifesta sobretot els dubtes del protagonista a l'hora d'emprendre la venjança del seu pare, de qui sabem que ha estat assassinat pel seu germà, el mateix que ara porta la corona reial i s'ha casat prestament amb la seva mare...


HAMLET:
Ser o no ser, aquest és el dilema:
si és més noble sofrir calladament
els cops i les fletxes d’una Sort indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent. Morir, dormir: res més...
I si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes que ha heretat la carn,
quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
és el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.
¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
el jou dels opressors, el greuge dels superbs,
les nafres d'un amor no correspost,

la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria
el pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país 
inexplorat del qual no torna mai 
cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim patir mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
el nom d’accions... Però silenci...
La bella Ofèlia!... Nimfa, en les teves oracions
recorda tots els meus pecats.

William Shakespeare, Hamlet. Dins Versions a peu d'obra (Traducció de Joan Sellent) 
Barcelona, Bibioteca del Núvol, 2016. pp. 72-73
Viewing all 113 articles
Browse latest View live