Quantcast
Channel: Català al Catà Literatura
Viewing all 113 articles
Browse latest View live

Ferran Planes, El desgavell (1969)

$
0
0
Publicat en ple estat d'excepció el març de 1969, El desgavell es va exhaurir en poques setmanes. L'autor era un desconegut entre la gent de lletres, un franctirador que no tenia res a perdre si cantava la canya. Això és el que fa aquesta crònica de la República, la guerra i l'exili: explicar el que la vida en aquells anys virulents i moguts ensenya sobre els homes. «Era propòsit meu encapçalar aquest llibre amb un altre títol: La conya. Reconec que no en sabria trobar cap altre que encaixés tan encertadament amb el meu propòsit», avisa Ferran Planes.
(De la contraportada de l'edició de Club Editor, el novembre de 2010)


     Soldats sense armes, vestits com els de la guerra del 14, devíem semblar poilus (*) ressucitats, fantasmes de vint-i-cinc anys enrera que tornaven per ajudar els nous combatents que ja portaven armes una mica —no gaire— més modernes. I, com que no enteníem del tot el seu mecanisme, col·laboraríem amb pics i pales, rasclets i escombres, a fi de netejar i polir el gran esvoranc que les màquines excavadores anaven obrint, esventrant la terrai posant-la a punt per recobrir-la amb cuirasses de ciment, perfilades de torretes, minades de passadissos, plenes de canons i metralladores on tot havia estat matemàticament calculat per assegurar que els boches mai més, però mai més, no poguessin trepitjar el sòl de França.
     N'hi havia per plorar i riure, car, com tothom sap i veurem després, tot allò no va servir de res.
     Si hem de dir la veritat, no sabíem de bell antuvi ni ben bé on érem ni quina era la finalitat d'aquelles obres. Corria la versió que allò era com una segona línia Maginot, una zona de reserva de la primera. Això ens tranquil·litzava; i ho confirmava el fet que no sentíem mai cap tret ni cap canonada, ni vèiem avions, ni moviments massius de tropa propis de les proximitats dels fronts de guerra . Fins que un dia… Però no ens precipitem. Ja arribarà després. 
(…)

Ferran Planes, El desgavell. 
Fragment del Cap. V, La masia de Frankaltroff, a la Lorena
Pàg. 63, de l'edició de Club Editor, Barcelona, novembre de 2010.

(*) Poilus: Literalment, peluts. En francès el terme poilú designa un soldat ras, valent i coratjós, que tornava de la guerra amb bigoti i llarga barba, en una metàfora de la seva virilitat. El terme es va acabar imposant especialment a partir de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la seva guerra de trinxeres: a tots aquells soldats els anomenaven poilus, i els seus uniformes, vint-i-cinc anys després destinats a cobrir les Companyies de Treballadors Estrangers, tenien l'efecte que Planes descriu: poilus ressucitats! Precisament la foto recull el grup d'en Planes (el segon des de l'esquerra) i Amat Piniella, a la dreta, amb ulleres.

Shakespeare, El rei Lear (1606) Trad. J. Sellent

$
0
0
Acostumats a viure envoltats de tòpics i de llocs comuns que amaguen les realitats més concretes i palpables de la nostra existència, aquesta catedral del teatre i de la poesia ens col·loca al davant d'una veritat difícil d'acceptar, però tan certa com terrible: l'amor és un motor, potser el motor de la nostra vida, i sense ell seríem eixorcs, orfes. És cert. Però l'amor no fa desaparèixer la crueltat ni la vilesa ni la indiferència, que també es troben a l'arrel més profunda del nostre esperit, capaç de provocar el dolor més insuportable a qualsevol dels nostres semblants, fins i tot dels més propers, pares, fills, germans...

Lluís Pasqual, 
presentació a El Rei Lear (Teatre Lliure, BCN, gener de 2015)



Un fragment de l'Acte I, escena IV. Parla el bufó.
Traducció de Joan Sellent a Shakespeare, versions a peu d'obra. Biblioteca del Núvol. BCN, 2016.

BUFÓ: Fixa-t'hi bé, onclo:

     Tingues més del que ensenyes,
     digues menys del que saps,
     presta menys del que tens,
     vés a cavall, no a peu;
     creu-te menys del que sents,
     juga més del que apostes,
     deixa el beure i les putes
     i queda’t a redós,
     i així, de vint penics,
     en trauràs vint-i-dos.


Fool: Mark it, nuncle:

     Have more than thou showest,
     Speak less than thou knowest,
     Lend less than thou owest,
     Ride more than thou goest,
     Learn more than thou trowest,
     Set less than thou throwest;
     Leave thy drink and thy whore,
     And keep in-a-door,
     And thou shalt have more
     Than two tens to a score.

West Side Story (1961), Gee, officer Krupke

$
0
0
Del musical de Broadway, l'any 1957, en va venir la pel·lícula: West Side Story (1961). L'argument està basat en la història de Romeu i Julieta, de William Shakespeare, però adaptada a la realitat americana de meitat del segle XX. Ras i curt, dues bandes de joves, els sharks —immigrants porto-riquenys— i els jets —nord-americans d'origen anglosaxó— estan enfrontades. El conflicte sorgeix quan María, porto-riquenya, i Tony, nord-americà, s'enamoren. Enmig dels textos reconeguts, la cançó dedicada a l'oficial Krupke. Sempre m'ha semblat impagable, i presagia quina hauria de ser la tasca dels futurs treballadors socials. És, menys que més, així:

ACTION
Dear kindly Sergeant Krupke,              Benvolgut sergent Krupke
You gotta understand,                           hauries d'entendre
It's just our bringin' up-ke                     que ha estat la nostra criança
That gets us out of hand.                       el que s'ha escapat de les mans:
Our mothers all are junkies,                  les nostres mares són ionquis
Our fathers all are drunks.                     els nostres pares beuen.
Golly Moses, natcherly we're punks!    Caram Moisès, i és clar que som uns pòtols! 

ACTION AND JETS
Gee, Officer Krupke,                              Ei, oficial Krupke, 
we're very upset;                                     estem ben disgustats,
We never had the love that                     Mai vam tenir l'amor 
ev'ry child oughta get.                            que li cal a un nen.
We ain't no delinquents,                         Som uns incompresos
We're misunderstood.                             i no uns delinquents.
Deep down inside us there is good!       Dins nostre hi trobareu bondat! 

ACTION
There is good!                                       Hi ha bondat!

ALL
There is good, there is good,                  Hi ha bondat, hi ha bondat,
There is untapped good!                         Hi ha bondat sense explotar!
Like inside, the worst of us is good!      Dins del pitjor de nosaltres hi ha bondat!

SNOWBOY:
That's a touchin' good story.                   Una història commovedora.

ACTION:
Lemme tell it to the world!                    Deixa'm explicar-la al món.

SNOWBOY:
Just tell it to the judge.                           Només l'has d'explicar al jutge.

ACTION
Dear kindly Judge, your Honor,            Benvolgut jutge, Honorable,
My parents treat me rough.                    els pares em maltracten.
With all their marijuana,                        Tenen tota la marihuana
They won't give me a puff.                     i no me'n donen ni una calada
They didn't wanna have me,
But somehow I was had.
Leapin' lizards! That's why I'm so bad!  És per això que estic tan malament!

DIESEL: (As Judge) Right!

Officer Krupke, you're really a square;
This boy don't need a judge, he needs an analyst's care!
It's just his neurosis that oughta be curbed.
He's psychologic'ly disturbed!              Psicològicament pertorbat!

ACTION
I'm disturbed!                                        Estic pertorbat!

JETS
We're disturbed, we're disturbed,          Estem pertorbats, estem pertorbats,
We're the most disturbed,
Like we're psychologic'ly disturbed.

DIESEL: (Spoken, as Judge)
In the opinion on this court,
this child is depraved on account
he ain't had a normal home.

ACTION:
Hey, I'm depraved on account I'm deprived.

DIESEL:
So take him to a headshrinker.

ACTION (Sings)
My father is a bastard,
My ma's an S.O.B.
My grandpa's always plastered,
My grandma pushes tea.
My sister wears a mustache,
My brother wears a dress.
Goodness gracious, that's why I'm a mess!

A-RAB: (As Psychiatrist) Yes!
Officer Krupke, you're really a slob.
This boy don't need a doctor, just a good honest job.
Society's played him a terrible trick,
And sociologic'ly he's sick!                           Està sociològicament malalt!

ACTION
I am sick!                                                        Estic malalt!

ALL
We are sick, we are sick,                                 Estem malalts, estem malalts.
We are sick, sick, sick,
Like we're sociologically sick!

A-RAB: In my opinion, this child
don't need to have his head shrunk at all.
Juvenile delinquency
is purely a social disease!

ACTION:
Hey, I got a social disease!

A-RAB:
So take him to a social worker!

ACTION
Dear kindly social worker,
They say go earn a buck.
Like be a soda jerker,
Which means like be a schumck.
It's not I'm anti-social,
I'm only anti-work.
Gloryosky! That's why I'm a jerk!

BABY JOHN: (As Female Social Worker)
Eek!
Officer Krupke, you've done it again.
This boy don't need a job, he needs a year in the pen.
It ain't just a question of misunderstood;
Deep down inside him, he's no good!

ACTION
I'm no good!

ALL
We're no good, we're no good!
We're no earthly good,
Like the best of us is no damn good!

DIESEL (As Judge)
The trouble is he's crazy.

A-RAB (As Psychiatrist)
The trouble is he drinks.

BABY JOHN (As Female Social Worker)
The trouble is he's lazy.

DIESEL
The trouble is he stinks.

A-RAB
The trouble is he's growing.

BABY JOHN
The trouble is he's grown.

ALL
Krupke, we got troubles of our own!

Gee, Officer Krupke,
We're down on our knees,
'Cause no one wants a fellow with a social disease.
Gee, Officer Krupke,
What are we to do?
Gee, Officer Krupke,
Krup you!

Music by Leonard Bernstein, lyrics by Stephen Sondheim.

Joan Vinyoli, Vent d'aram (1976) (Quinze poemes)

$
0
0
Joan Vinyoli i Pladevall 

(Barcelona, 1914 - 1984)
Marcat per les penúrires econòmiques de la seva infantesa (el seu pare, metge de professió, va morir quan ell tenia tot just quatre anys), Vinyoli cursà estudis de comerç i, als setze anys, entrà a treballar a l'editorial Labor, on va exercir càrrecs diversos, fins a la seva jubilació el 1979. 

La seva trajectòria de poeta arrenca, sergons ell mateix manifestà, de la influència de Rainer Maria Rilke, incitat per una frase seva: «La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències.» Va començar a guanyar els primers premis de poesia durant la dècada de 1950, tot i que el reconeixement públic li arribà a principi dels anys 70, amb el poemari Tot és ara i res. Entre 1970 i 1984 va publicar regularment i va rebre diversos reconeixements. Va morir el 1984. La seva obra poètica relaciona la seva trajectòria vital amb la seva obra, amb un cert sentit místic on es pregunta per la fe. Durant els darrers anys, Vinyoli ha esdevingut un poeta de referència per als nous escriptors catalans, la seva obra s’ha reeditat i és un dels poetes més citats pels seus companys del segle XXI.

La foto, a Santa Coloma de Farners. Vinyoli va néixer i morir a Barcelona, ciutat on va viure i treballar tota la vida. Tanmateix, en els seus versos, hi deixen una empremta fonamental els períodes d'estiueig viscuts a Santa Coloma de Farners, en la infantesa, i a Begur en l'edat adulta. Són els dies de la llibertat, on pot gaudir plenament de l'entorn natural i l'humà d'aquestes dues poblacions de les comarques de Girona i lliurar-se a la poesia.

A Santa Coloma va passar els estius de la seva infantesa i adolescència des del 1922 fins al 1935. Hi fa el triple descobriment de l'amor, la natura i la poesia: el vers "I la natura em crida", que inaugura la seva obra, té la gènesi en el record del seu paisatge i, com digué ell mateix: «De més o menys els vuit anys fins als disset anys els vaig passar a Santa Coloma de Farners, La Selva, vila el paisatge de la qual ha estat més tard literaturitzat en algun dels meus primers llibres. Recordo que allí hi vaig passar les millors estones de la meva adolescència: les passejades a la plaça, el tennis, els boscos.»

Extret de Vikipèdia



Joan Vinyoli va publicar Vent d'aram la tardor de 1976. El títol, altament suggeridor i d'una gran sonoritat, fa referència al vent que bufa en aquesta època de l'any i també al·ludeix a la mateixa tardor de la vida, a l'època de decadència i fragilitat física, però de plenitud intel·lectual, moral i creativa. El poeta ja havia utilitzat l'expressió «vent d'aram» en un text publicat als anys cinquanta, Pel camí dels mesos de l'any: «Amb aquests i altres pensaments volen els dies, i heus ací que tot d'una el vent d'aram de la tardor tremola sobre les muntanyes». Ara, però, passat pel sedàs de l'experiència i d'altres poemes, el vent d'aram es converteix en un símbol no només físic, sinó també espiritual i moral.
     Vent d'aram recull els grans temes de la lírica vinyoliana: la natura, l'amor, la mort, el temps, el record, la recerca vital, la soledat, l'anhel de trascendència, la creació poètica, el poder de la paraula... L'obsessió pel pas del temps i els seus efectes devastadors recorre el llibre de dalt a baix i és clarament visible en el títol de molts dels poemes: «Temps perdut», «Hora fixa», «Temps», «No tinc ara temps». Així mateix ho fa la mort, que és conseqüència d'aquest pas del temps: «"El que en diem morir"», «El silenci dels morts» o «Pietà». Però Vinyoli també furga en el passat per il·luminar el present, en una mena de viatge catàrtic que l'ajuda a extreure conclusions vitals, metafísiques i morals, com en els poemes «Aplec» o «Temps»:

     Ja no seré mai més el noi
     que feia jocs.
                          I me n'alegro.

     Espriu, a qui Vinyoli dedica el poema «Temps perdut», li dira en una carta: «Com afegir cap comentari valedor a una poesia essencial, dura, nua i cristal·lina? Has pagat, pagues i pagaràs un preu molt car pel teu singularíssim do, però no dubtis que en va la pena» (21 d'octubre de 1976). Vent d'aram rebrà el Premi de la Crítica Serra d'Or el 1977.
(...)

Del pròleg de Miquel Martín a l'edició de Vent d'aram, d'Ed62, a la col·lecció Educació 62, el maig de 2015 (primera edició)



Vent d'aram

                          Joan Vinyoli


AMB RONCA VEU 

Com que no menjo per la fam que tinc, 
com que no calmo la gran set que tinc, 
com que no sé de canviar el meu crit 
en mena de vianda, 
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me. 

Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles 
i m’omplo d’enyorança turmentada 
i em perdo molt endintre del gran bosc 
ple de barrancs 
                        i sóc el gall salvatge: 
m’exalto de nit quan les estrelles vacil·len, 
amb ronca veu anuncio l’aurora, 
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales, 
i m’estarrufo collinflat i danso, 
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador. 


1


TEMPS PERDUT

És hora, ja, de dir
la primera paraula:
Tinc por.
              Camino per un bosc
cremat, sense arbres, veig sorgir les rels.
Tinc por.
              Què diu aquest ocell
cantant en una branca despullada?
Temps perdut. 
                      No preguntis,
que no et sabria dir
l'origen de les coses.
                                 Temps perdut.




GORGS

Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut.
Repetir unes mateixes paraules per majors profunditats,
és potser despullar-se per trobar el camí
de l’altra banda.
                          Gorgs.




DIE ZAUBERFLÖTE 

Aturada en un bosc 
de cedres vells, toques la flauta. 
                                                  Quina 
tonada, no ho sé. 
                           Somreies 
feliç. 
        Em parles de vegades 
amb una veu potser l’equivalent 
del primigeni so. 
                           No deixis 
mai de tocar en el passat ni ara. 
Crea el so. 




EL LLOC

En arribar a l’indret
dels roures i del cedres, la vellúria
dels quals fa remuntar-nos als besavis,
se m’han tornat molt insignificants
totes les coses, tots els passos fets
fora d’aquí, l’insensat afanyar-se
per caminar. Vers on? Només importa 
no moure’s, 
                  trobar el lloc.




EL GUANY

Mai no et rendeixis.
                               Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.
                                Entra
mar negre endins i baixa al fons.

Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.


MUNTANYES

En la vida, tostemps
he vist moltes muntanyes
a plena llum, boscos d'avets, de faigs,
com si anés en un vagó de tren
mirant per la finestra.
                                  Quantes fonts
brollaven de les serres i creaven rius!
Tot és inaccessible, lluny i prop.
Reverbera la neu.
                            No sento
fressa de res.
                       A mida
que ens envellim tornen les coses
primeres.




L'UNA COSA O L'ALTRA

Val més caure en un pou
que dur el càntir a la font. Val més
morir en un bosc cremat
que estar a l'ombra d'un salze.
                                               Tot reprèn
significat com més una gran boira
bolca els sentits.
                         No esborris
les paraules antigues.
Fes per manera, sobretot,
de retornar a les deus.




EL GRANER MORAT

El vent d'aram tremola sobre les muntanyes.
Les teranyines del bosc entelen el foraviat.

Tanca't en el graner
morat de la tristesa.
Fes compte que potser el més important
és collir nous o bé ensacar avellanes,
fer un tast de vi, passar d'un cove a l'altre
castanyes.
                Mira, pesa, palpa
la finor de les glans.




AMB GAVARDINA GRISA

Novembre, fes-me de company,
i retrobem les velles castanyeres,
embufandats, amb gavardina grisa,
dient-nos coses de melancolia
sense remei.
                   Estic ple de muntanyes
de boscos negres de silenci mort.
Fa un fred humit i la remor s'apaga
sobre els grans tous flairosos de fullaca
mullada, que es podreix.

Anem als afores amb l'apagallums
del sagristà, matem un per un
els ciris del vespre.

Entrem en la foscúria que germina.




APLEC

He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent —estendards i cridòria—
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.




RAMAT

Vénen les cabres d'olor fosca,
estossegant, negres, vermelles,
darrera els bocs amb davantal de cuir
—que no les prenyin totes. 

Menjar formatge, beure vi,
sota una alzina, amb el celatge al fons
—roig, gris, morat—, i no sentir cap veu,
diré que és mitja vida.
                                   L'altra mitja,
la mort va rosegant-la amb dents de llop.



TOTS HO SABEM

Tots ho sabem: la vida
inexorablement fa el seu joc.
Algú, però, diu en la fosca:
La vida riu sense motiu,
la mort te sempre la raó,
com una vella en un racó.



L'HOME DEL VAS DE VI

Visc en silenci.
Veig núvols i gavines sobre el mar.
Les llunyanies se m'apropen.
Tot se'm fa lluny, de cop.
Bec un gran vas de vi
granat i m'adormisso,
mentre la tarda groga en el vinyet
es torna roja sobre la masia.
En ser demà seré encara més pobre.




CAP AL NO-RES

No sé per on camino, sé només
que vaig cap al no-res.
Fa molt de temps que em destrueixo.
No sabré mai on sóc.
No podré veure mai
la veritable mar al fons.
                                    Se'm dóna sols mirar
temporalment les coses.




Vicent Andrés Estellés, Els amants (1971)

$
0
0
                                 ELS AMANTS           


                                                                                  La carn vol carn 
                                                                                               Ausiàs March


No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor 
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

                                                        Llibre de meravelles (1971)

Àngels Gregori, New York, New York (2010)

$
0
0

NEW YORK, NEW YORK

He viatjat fins a la 49 amb Park Avenue
per trencar un poema que havia començat.
A voltes, desfer-se d’un paper
és tan dolç com fer l’amor
a la ciutat on no vivim els dilluns;
a voltes trencar uns versos
és tan dolç com pensar que l’heroïna
és una amable visita a casa
mentre sona Carole King de lluny.
He vingut a la ciutat per trencar amb tot,
amb aquests versos que m’ofeguen
i amb cadascuna de les tardes sense tu.

Des dels cristalls d’aquest Cafè
la vida passa com una imatge de Richard Estes.
Si estigués ací l’àvia, diria «on vas a parar,
en lo tranquil que s’està al poble. Ni pensar-ho».
Si estigués ma mare, no deixaria
que anés plorant per cada cantonada.
Passejaríem per East River,
i pel pont de Brooklyn
i aniríem a mirar la fruita
en algun green market de la ciutat.
Acabaríem, possiblement, comparant
els fesols de careta que trenca l’avi a casa
amb les altres varietats orientals de Chinatown.

Escrivim, fem literatura,
perquè altres han escrit i han fet literatura abans,
molt abans que Otis inventara l’ascensor
i ens imaginàrem edificis que abraçaren els núvols.
Sovint comparem l’escriptura amb un salt lliure
des de dalt d’un gratacel.
I jo he vingut a Nova York per això:
perquè al poble no hi ha tanta altura
com per tirar-ho tot sobre l’asfalt.
Per això he vingut a la ciutat,
per tirar des del setantè pis del Rockefeller Center
totes les hores, tots els poemes i totes les tardes
que he passat sense tu.


Àngels Gregori Parra 


Àngels Gregori Parra (Oliva, 1985) va guanyar l'any 2010 el Premi València de Poesia. El resultat fou l'edició de New York, Nabokov & Bicicletes. Després i abans n'hi ha hagut d'altres, i ara llegeixo que és màster en gestió cutural i llicenciada en teoria de la literatura i literatura comparada per la Universitat de Barcelona. De tot me'n felicito, com em lamento haver descobert set anys després el llibre que atzarosament em va arribar a les mans. 
La il·lustració, de Joaquim Torres-Garcia, el 1929. New York. Al Museu de Montserrat.

Víctor Català, Solitud (1905) Fragment inicial

$
0
0
Capítol primer

LA PUJADA

Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. EI pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.

Tantost encauada en son niu de l’estora, amb el farcellet de la roba al caire i l’esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l’aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifa-dora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar les belleses d’aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.

Mirà d’una banda i altra. Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carreterota veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a poquet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l’estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s’anivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs.

A l’esquerra del carro s’aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d’esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d’arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes.

De l’altra banda, i a cosa de cana i mitja per sota la carretera, s’estenia el pla de Ridorta, abraçat al turó i tot ell divís en partions simètriques, mateix que un gran tauler d’escacs. Aquestes partions eren els horts de regadiu, la riquesa del poble, esmerçada a bocinets entre tots els veïns, mercès a antics establiments emfitèutics. Aleshores s’hi veien virolejar arreu les notes frescals i alegres de la verdura tendra, clapejant la grogor colrada del terrer, enmig dels viarons d’aigua clara, que espurnejaven al sol com llenques d’espill.

La Mila quedà ullpresa de tanta hermosura. A ella, la filla de la gran planúria, magra per falla de braços, d’aigua i d’adob, li semblà que no podia ésser veritable, sinó que la veia per virtut d’un miratge fantasiós, aquella altra planúria petiteta que, enclosa entremig d’un turó ple de cases i d’unes muntanyes de pedra crua i erma, tenia tan fecunda i riallera vida. Ni un pam de lloc vagatiu, ni una mala herba xuclant-se els sucs del terrer! Tot conreuat, tot girat de sota a sobre per l’aixada o per la fanga, tot amanyagat i servit a tall de senyor, tot fruitant superbament, amb una gran liberalitat d’amor i de bona volença!

Allà baix, en la terra de la Mila, la gent s’esgranava pels camps espaiosament, posant força tros entre uns i altres, i per les vores i marges amplíssims, coberts de brostam i mengia de tota mena, verdejaven al sol els lluerts i pasturaven les herbotes resseques quatre vaques magres, que reganyaven el costellam, despullat com unes graelles i uns ossos de les anques tan punxeguts, que cuidaven a foradar-los-hi la pell. Aquí no se n’hi veia una de bèstia de mal profit, mes les persones hi estaven espesses com els dits en les mans: una munió de dones, com peces del gran joc, escampades arreu pel tauler, bellugaven, feineres i escarrassades com abelles, masegant la terra, fent muntar i baixar les poualanques, calçant la vianda o reposant sota la pampolada d’una figuera: totes amb les faldilles doblegades, els mocadors sobre la cara i braços i cames nus, adobant-se i embrunint-se al sol.

La Mila, tot guaitant-se-les, sentí que se li esbatanava son ànima calda de terrassana i que un anhel, una fal·lera dolçament ofegada, l’empenyia a baixar del carro, a ficar-se per aquells horts i grapejar també, com les dones aquelles, la terra tèbia, les fulles humides, l’aigua regalada que s’esmunyia pel mig de les balques, quals flors d’or capejaven senyorívolament arran de marge.

En Matias havia tingut raó: era bonica i riallera l’encontrada de Ridorta, d’aquell poblet amuntegat dalt del turó i voltat per l’anella vistosa d’una faixa de pla; i essent l’encontrada alegre no podia pas ésser tan trista com algú havia anat a contar-li a ella, l’ermita de la muntanya. La Mila es figurà que semblaria un niuet penjat en un arbre, i que així que treuria el cap a la finestra veuria sota seu la meravella d’aquest gran clap esbalaïdor. Oh, si amb el temps pogués tenir-ne un per a ella, per a me-nar-se’l a son gust, d’hortet mirífic, ja no li doldria haver deixat la seva terra per sempre més!

Animada per semblants pensaments, es girà, desitjosa d’enraonar-ne amb el seu home; mes, a la vista de les dues esquenes que se li dreçaven al davant, les paraules se li fongueren en la llengua, i la idea animadora que anava a eixir de son cau, se n’hi tomà sobtadament endins com una bestioleta poruga.
(...)

Joan Alcover, Desolació (1909)

$
0
0
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

                                               
                                               Dins Cap al tard (1909)

Pier Paolo Pasolini, Poeta de les cendres

$
0
0
(...)

Vaig fugir amb la meva mare i unes poques joies 

[que van resultar ser falses,
en un tren lent com un mercant,
per la plana del friülana coberta 
[per una lleugera i dura capa de neu.
Anàvem cap a Roma.
Havíem abandonat el meu pare
al costat d'una estufeta de pobres,
amb el seu antic abric militar
i les seves horribles fúries de malalt 
[de cirrosi i síndromes paranoics.
He viscut [...] 
aquella pàgina de novel·la, l'única de ma vida:
la resta -què voleu-
he viscut en una lírica, com tot obsés.
Tenia amb els meus manuscrits 
[la meva primera novel·la:
eren aquells temps dels Ladri di biciclette
i els literats estaven descobrint Itàlia.
(Ara ja no sóc un literat,
evito els altres, no tinc res a fer
amb es seus premis i les seves estampes).

Vam arribar a Roma 

ajudats per un dolç oncle meu,
que em va donar una mica de la seva sang:
vivia com pot viure un condemnat a mort
sempre amb aquell pensament 
[com un pes al damunt
—deshonor, desocupació, misèria.
La meva marec es va rebaixar 
[durant un temps a servir.
I jo no me'n curaré mai més d'aquest mal.
Perquè sóc un petitburgès i no sé somriure...
com Mozart...

(...)

Pier Paolo Pasolini (Bolonya, 1922 - Ostia, Roma, 1975)
Fragment del llarg poema autobiogràfic Poeta delle ceneri, de mitjans anys seixanta, publicat per primera vegada l'any 1980 a la revista Nuovi Argomenti, i editat en edició bilingües el 2015 per Edicions Poncianes. La traducció és del manresà Gerard Cisneros Cecchini.

Joan Oliver, Ball robat (1958)

$
0
0
Joan Oliver i Sallarés 
(Sabadell, 1899 - Barcelona, 1986).

Poeta, dramaturg, narrador i traductor. Conegut també pel nom de Pere Quart, amb el qual signa l'obra poètica, provenia d'una família de la burgesia industrial sabadellenca. Fou cofundador del Grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, i mantingué sempre un estil marcat per la ironia i contra les convencions.
(Si en voleu saber més, cliqueu aquí)

La seva obra teatral es caracteritza per la intencionalitat crítica que vol incidir sobre la manera de pensar d'un públic culte i inquiet. El resultat és un teatre polític o de combat, especialment durant la guerra civil (Allò que tal vegada s'esdevingué -1936- o La fam -1938-). Després de la desfeta, el 1948 tornà de l'exili i, entre d'altres coses, es proposà de normalitzar el panorama teatral català de postguerra. Traduí a Molière, Txèkhov, Beckett o Ionesco. També va adaptar Pigmalió, de Bernard Shaw. I amb la voluntat de respondre als gustos de la comèdia burgesa, prova d'adequar-s'hi, no sense introduir-hi elements de reflexió sobre la condició humana, que anessin més enllà de la comèdia i el simple divertiment. És en aquest moment que cal situar Ball robat (1958)

Ball Robat és una comèdia dramàtica de Joan Oliver que mostra el fracàs del matrimoni de tres parelles d’amics, totes tres de classe benestant. L'obra, estrenada l'any 1958, tenia un precedent en el relat Escena d'alcova, del mateix Oliver. Tota l'acció se situa pocs dies abans de la celebració del desè aniversari d'aquests tres matrimonis d'amics, que es van casar plagats el mateix dia. Poc a poc descobrirem que les tres parelles (Mercè/Cugat, Eulàlia/Oleguer i Núria/Oriol) són, des del punt de vista conjugal, absolutament infelices. I a cadascun dels tres actes assistim al dubte de si no haguessin estat millor triant el membre d'una altra de les parelles....

Síntesi argumental. Així, a l'acte PRIMER (dormitori de Mercè i Cugat), Mercè li confessa al seu marit que ella s'estima l'Oleguer i que aquest ja ho sap. Cugat sembla resignar-se però l'endemà decideix anar a veure l'Oleguer.

A l'acte SEGON (l'endemà, a casa del matrimoni Oleguer-Eulàlia), mentre Cugat espera Oleguer, parla amb Eulàlia de la felicitat amb les seves respectives parelles, fins al punt de plantejar-se si no podrien haver-se casat precisament ells dos. Eulàlia, però, li diu que sap que ell (Cugat) i Núria s’estimen...

L'acte TERCER (a casa del matrimoni Oriol-Núria) arrenca d'una conversa telefònica que ja hem escoltat a l'acte segon: Núria parlava per telèfon amb en Cugat, estranyada de trobar-lo a ca l'Oleguer. Quan penja, arriba per sortir amb ella Eulàlia, però Núria ha de sortir un moment a ca la modista. El resultat és la conversa entre Eulàlia i l'Oriol sobre el que hauria pogut ser la seva relació.

Tot plegat, un retrat psicològic i un punt existencial, que barreja amor i odi, resignació i ràbia, i també un punt d'indiferència que els sis protagonistes resoldran a l'EPÍLEG (al menjador privat d'un restaurant de luxe). Les parelles apareixen canviades i, entre rialles i a causa de la beguda, es fan bromes. Un incident farà aleshores que tothom reconegui els seus desitjos però -comèdia burgesa!- després d'una reflexió conclouen que si ja s'han cansat amb deu anys de matrimoni, també es cansarien si ara es canviaven les parelles! L'acció acaba quan cada parella se'n va pel seu compte, constatant que fins canviant persones i circumstàncies, les coses potser no serien tampoc gaire diferents...  



JOAN OLIVER

BALL ROBAT

Comèdia dramàtica en tres actes i epíleg

Estrenada el 2 de juny de 1958, al Teatre «Candilejas», per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, i dirigida per l'autor.
Primera edició: Biblioteca Selecta. Barcelona, 1960.


PERSONES

MERCÈ i CUGAT
EULÀLIA i OLEGUER
NÚRIA i ORIOL
JOVITA, cambrera de Mercè
Sr. PETIT, passant d'Oleguer
CAMBRERA d'Eulàlia
LLORENÇ, xofer d'Oriol

ACTE PRIMER

Dormitori a casa del matrimoni CUGAT-MERCÈ.

(MERCÈés al llit, dorm amb son inquiet en la penombra. Tot d'una s'incorpora, sobresaltada, encén el llum de la capçalera.)

MERCÈ (cridant): Cugat!... Cugat!
CUGAT (des de bastidors.): Mercè...
MERCÈ: Vine, Cugat! Vine, de seguida!

                        (Pausa.)

CUGAT (apareix): Què passa?
MERCÈ: Si, no sé... M'havia semblat... Res. Tenia por.
CUGAT: Res?
MERCÈ: Perdona'm
CUGAT: Entesos. Dorm. (Se'n va)

                        (Pausa.)

MERCÈ (sobresaltada de nou, en actitud d'escoltar): Cugat!... Escolta! Ara sí!
CUGAT (des de bastidors): Una altra vegada?
MERCÈ: Sí, una altra vegada... Vine!
CUGAT (apareix): Digues!
MERCÈ: Sento un soroll estrany... T'ho juro! No puc dormir.
CUGAT: Llegeix, fuma...
MERCÈ: Què fas? Què estàs fent allà?
CUGAT: Poca cosa
MERCÈ: Però quina cosa?
CUGAT: Llegeixo, prenc notes.
MERCÈ: No ho podries fer aquí? A la tauleta?
CUGAT: Ets poruga, filla meva!
MERCÈ: Temps ha que ho saps.
CUGAT: Veus?, això sí. No és cap novetat.
MERCÈ (agra): Sóc poruga, i què? (dolça) Sigues amable...
CUGAT: Ho seré (Se'n va i al cap d'un moment torna amb llibres i papers.)
MERCÈ: Així, tots dos estarem més acompanyats, no et sembla?
CUGAT (ha deixat llibres i papers damunt la taula, s'asseu, encén un llum petit): Ja t'hi pots tombar, gasela!

                        (Pausa.)

MERCÈ: Oi que fa calor?... Apagaré el meu llum... Vull dir pel temps que som...
CUGAT (sense deixar la lectura): Sí...

                          (Pausa.)

MERCÈ: Demà... no, demà passat entrem a l'estiu... I d'aquí a quatre dies el cap d'any... Ho havies oblidat, oi?
CUGAT (sense deixar la lectura): Què?... Sí... No!
MERCÈ (sospira): Bé... Bona nit!
CUGAT (alçant un moment el cap, fatigat): I bona hora.

                        (Pausa. Cugat llegeix o pen notes.)

MERCÈ (s'incorpora, alarmada): Has sentit?
CUGAT: Què?
MERCÈ: Ha estat a la saleta... No has sentit?
CUGAT: Ho deus haver somniat.
MERCÈ: Calla!... Sents?
CUGAT: Un camió tocatardà.
MERCÈ: No, no! Aqui, a casa!
CUGAT (escoltant): No sento res.
MERCÈ: És terrible! Què fem?
CUGAT: Hem de fer alguna cosa?
MERCÈ: Com si rasquessin la paret... (Petit xiscle ofegat.) Ara s'ha sentit més fort...
CUGAT: És al pis del costat.
MERCÈ: Jo em moriré de por... (En veu baixa, patètica.) I si fos... un home?
CUGAT: Vols dir un lladre? (Riu, mofaire.)
MERCÈ: Que no és un home, un lladre? I no riguis!... Ja hi torna! Verge meva...
CUGAT: Ets massa fina d'orella... Deixa fer els corcs!
MERCÈ: Més baix, per Déu! Sort que no t'he deixat sortir. T'imagines, jo sola al pis... amb aquest home? (Autoritària.) Cugat, has d'anar a la saleta!
CUGAT (que ja s'ho pren seriosament): A prendre mal, oi? Tu dius que hi ha un lladre...
MERCÈ: Per força!
CUGAT: Un lladre, sí, i vols que m'hi encari només amb les ungles! No tinc cap arma.
MERCÈ: Això mateix! I per què no tens armes? Per què aquesta imprevisió tan... tan...
CUGAT: Digue-ho dona, digue-ho: tan estúpida!
MERCÈ (sense ironia, somicaire): Almenys una pistoleta amb incrustacions de nacre...
CUGAT: De nacre! Sempre que he intentat tenir alguna eina d'aquestes, has posat el crit al cel i m'has dit que era una cosa indigna d'un pacifista com jo. Me'n recordo molt bé! (S'alça d'una revolada i  tanca una porta amb clau.) Apa, llestos! Dorm d'una vegada! Tinc feina... Si vol res, que truqui.
MERCÈ (tímidament): I la del lavabo?


http://openaccess.uoc.edu/webapps/o2/bitstream/10609/54121/5/Teatre%20català_Mòdul4_Joan%20Oliver.pdf

http://www.escriptors.cat/autors/oliverj/obra.php?id_publi=8119

Un treball en 27 diapositives, molt clar, aquí.

Miquel Martí i Pol, L'Elionor (1972) (Ant 46)

$
0
0


L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l’estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".


                                      La fàbrica (1972)


La fotografia és de Lewis Hiner, feta a Carolina del Nord l'any 1908. Hiner té una impressionant col·leció de nois i noies treballant i és un testimoni de primer ordre per entendre com va ser d'alienant la industrialització.

Víctor Català, Solitud (1905) Síntesi per capítols

$
0
0
S  O  L  I  T  U  D







Capítol primer
LA PUJADA

     Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya. EI pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells, sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la pobra dona.
     Tantost encauada en son niu de l’estora, amb el farcellet de la roba al caire i l’esquena arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i agafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l’aire fresquívol del mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora que la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar les belleses d’aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.
     Mirà d’una banda i altra. Per darrera del carro fugia cap avall, fent tortes i esbiaixades, la carreterota veïnera, plena de sots, de roderes fondes i de crestes de fang ressec, que el pas de les rodes anava escantellant poc a poquet, amb catxassa tan perfidiosa, que fins al pic de l’estiu no les deixaria mal arranades. Aleshores la carretera s’anivellaria amb matalassos de pols per una temporada, fins que la tornessin a malmetre els xàfecs tardorencs.
      A l’esquerra del carro s’aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d’esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d’arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes.
   (...)

Síntesi:
La novel·la comença amb el viatge que emprèn la Mila, la protagonista de la novel·la, amb el seu marit Matias, per fer-se càrrec de l'ermita de Sant Ponç, situada al cim d'una muntanya. Per oposició a la vida de la plana, l'ascensió cap a la muntanya desplaurà profundament la protagonista que ja aleshores es pregunta si el seu recent matrimoni no ha estat un error...

Síntesi i transcripció de Clara Perramon


Capítol II
FOSCA

     Al primer cop de roc que donaren a la porta s'aixecà una gran lladradissa de gossos dins de la casa. Altres lladrucs respongueren de tots costats.
     La Mila, esparverada, s'agafà al braç del seu home, que se'n reia tranquil·lament.
     —Són les Llufes, dona; escarneixen tot el que senten...
     El terror de la Mila cresqué més amb aquella estranya explicació, però no digué res, perquè de l'altra banda de la paret s'acostaven unes passes, mig ofegades pels lladrucs de fora i de dins. Una resplendor feble s'estengué per damunt de la crestallera de la paret, plena d'arestes de vidre i punxes de claus, quelcom rossolà pesadament al llarg de la porta, i després d'un minut de quietesa, una veu incerta preguntà naturalment:
     —Qui demana en aquestes hores?
     —Obriu, Gaietà... Som nosaltres.
     —Qui dieu?
     —Jo i la dona, Gaietà!...  Ja podeu obrir.
     Hi hagué un minut de silenci.
     —Quan heu arribat? —tornà la veu de dintre.
     —Tot just ara, perquè la dona ha caigut pel camí.
     La Mila, que estava arrimada al seu home, li preguntà a cau d'orella:
     —Per què triga tant?...
     —Recela... —li respongué en Matias de la mateixa manera.
     La veu reprengué amatent:
     —Què dieu aci fora?
(...) 

Síntesi i transcripció de Clara Perramon


Capítol III
CLAROR




     





     
      Al sortir al terradet de la sala, la Mila quedà desencantada: no feia sol! La baraneta de ferro suquejava rovell, que, al tocar-la, li enrogí les mans; les llambordes del pati eren ben molles, i perlejava la rosada en les arestes de vidre clavades en la crestallera ennegrida de les altes parets.
     El griso gebradenc del matí semblava ple d'agullons que fiblaven la pell.
     La Mila s'orientà: a mà esquerra tenia la porta de la cuina; a mà dreta, en l'altre cap de passadís balconer i sobre mateix de l'escala, hi havia una nova porta, que no havia reparat el vespre abans; estava tancada amb un forrellat.
     —Tot són forrelats, en aquesta casa! —pensà ella, pels que ja havia vist.
     El despassà i va trobar-se en un altre terrat llarg i ample, que donava a migdia. Ja el coneixia vagament, aquell terrat, per les explicacions que...

Síntesi i transcripció de Clara Perramon


Capítol IV
NETEJA














    La Mila passà deu o dotze dies en plena ubriaguesa de dona: netejava. Amb les portes i finestres de la casa franques a tots els vents, i ella amb les faldilles a mitja cama i els cabells esvalotats, no parava de quan eixia el sol fins que era nit negra.
     Ho havia trobat tot com una estable; les parets, no emblanquides de molts anys, eren plenes de ditades, de noms, de dibuixos matussers, de desvergonyiments dels visitants que hi pujaven en diades d’aplec; les aranyes, senyores i majores a una cana pel damunt d’en terra, filaven suspeses dels cairats i teixien raconeres de teranyines en tots els angles; al sòl hi havia una capa d’engrut que no se sabia lo que amagava a sota, i els fustatges, arreu, demanaven un bon riboteig per mà de fuster...
     En aquell parament de netedat tota la casa hi feia prou bell paper, mes lo que sobreixia dels alts era la cuina, i dels baixos, la capella.
     A la Mila, lo que més l’espantà, de moment, fou la cuina, perquè era on havia de raure més.
     ¿Qui seria capaç d’esclarir-les, aquelles parets i sostres tan afumats? Quin braó treuria el pa de llot endurit de l’aigüera? Qui podria tornar el llustre al bé de Déu d’aram i llautó que penjava esgarriadament dels claus, menjat de verdet i pics de mosca sota la crosta de la pols...?

(...)


Síntesi: 

El capítol comença amb la neteja profunda que Mila realitza a la casa, que ens ajuda a visualitzar l’escenari de l'obra. Especialment la cuina o, al final, la capella amb els sants i els ex-vots. A la capella veurà entrar un home: l’Ànima. En aquest quart capítol, Mila i l’Ànima parlen per primera vegada. Havent marxat l’Ànima, Mila continua netejant i reflexiona sobre Sant Ponç, que és venerat per tothom en la zona. Encara que no sap per quina raó, Mila desconfia d’aquest sant. Serà el pastor qui, per posar fi a les seves desconfiances, li explica una història sobre Sant Ponç: la rondalla tracta sobre una bonica noia de llarga cabellera rossa que té setze anys. Li diuen el "Sol de Murons". Té moltíssims pretendents, però els rebutja tots, ja que està enamorada d’un altre noi que també se l’estima a ella. Però els pares de la noia no volen que es casin, ja que ell és molt pobre. Per aquesta raó, el noi anirà a fer les Amèriques, per tal de poder guanyar diners. Vint anys després, el noi torna i fa tots els preparatoris per casar-se amb la seva enamorada, però emmalalteix i la noia, aleshores, li demana a Sant Ponç que el curi. A canvi, li donarà allò que més estima, la seva cabellera. Miraculosament, l’home es recupera i ella compleix la promesa i es talla els cabells. Aquest sacrifici, però, provoca el rebuig del promès, que se'n tornarà a Amèrica i decidirà que no vol casar-se amb ella. La dona entrarà com a novícia en un convent. Aquesta història emociona molt a Mila, que al final afirma: “Per tots els homes del món no hauria donat semblant riquesa”.

Ubriaguesa: Embriaguesa.
Estable: Lloc cobert on es tanca el bestiar (lloc molt brut).
Matussers: Que és fet de manera barroera.
Ribotejar: Rebaixar una peça de fusta, una superfície, etc., amb el ribot.
Braó: Valor, coratge.
Verdet: Carbonat bàsic de coure, de color verd, que es forma a la superfície dels objectes de coure, de bronze o de llautó que estan en contacte amb l'aire.

Síntesi i transcripció d'Alba Amilíbia


Capítol V
SUMANT DIES



    La Mila quasi bé tenia acabat el gran arranjament de l’ermita, i ja no s'hi sentia tan forastera. Es podia escorcollar tot de cap a cap sense trobar-hi una llepada de pols, un racó oblidat, una desferra desendreçada. Els trastos vells havien estat trets del reraltar, on estaven agabellats, i baixats al soterrani que hi havia davall de la capella; al sòl del corral s'hi havia estès una capa de pallenc que el pastor arranà dels erms propers i féu assecar després en la solana de migdia; fins el cadeny, per on buidaven els sucs de l'aigüera, havia estat desenfangat i baldejat a galledades, i els graons insegurs del campanar reclavats fins que quedaren ben forts i ferms. Anant i venint de Murons, qual camí l'obligà a prendre la maladressa d'en Matias, que mai duia res a to, la Mila proveí el rebost —ara el quarteró de blat de coure, ara el sac de trumfes, ara el bacallà sec— i guarní el faldar de la xemeneia amb una ampla randa de paper verd i l’escudeller amb algun plat blanc mitja dotzeneta de xicres; en l’aixart forà bellugaven irònicament son morret fi uns quants conills novells; en el recambró fosc del corral covaven, encegades, dues lloques; el terrer de conreu s'hi havia fet un petit clos especial solcat de regues a dret fil, on ja volien rebentar les llavors, i finalment, en una munió d'olles esquerdades i trossos de gibrell arrenglerats sobre la paret del terrat gran, badaven sos ulls de foc els goigs resplendents, esclataven les meravelles dobles i es deixaven besar devergonyidament pel sol els clavells vermells.
     Aquelles mates enjoiellades, la nota més alegre de l’ermita, la Mila les devia a la finesa del pastor. Com ella digués un dia que s’estimava més flors que la vianda, el pastor, l’endemà, la féu seguir fins al mas de Sant Ponç i, un cop allí, pregà a la jove que donés a l’ermitana qualque esqueixot vividor. Mes la jove, que tenia tot l’hort com una toia i era generosa de mena, havia dit a la Mila que triés el que volgués; i ella mateixa li cercà el test i manà a son fill, l’Arnau, que arrebassés les mates amb terra i tot per a que s’acampessin. 
(...)

Síntesi:
La Mila ha acabat de netejar l’ermita. Un dia, al poble veí de Murons, va conèixer una dona jove que es deia Marieta i, al poc de conèixer-la, la Mila li va dir que què en faria de tants fills com tenia, i li va demanar si es podia quedar a en Baldiret per sempre. La jove només li va dir que li deixava per un temps, fins que la Mila s’hagués adaptat a l’ermita. 
     El Matias continuava dormint a l’ombra dels xipres de les freixes, com sempre amb el seu comportament de gandul i fent enfadar la Mila, i no va donar cap importància a la novetat d’en Baldiret. Després de mantenir una discussió el matrimoni, el pastor els proposa de fer una cargolada a la brutesca. A mig dinar van veure arribar a l’Ànima, i el Matías el convidà a dinar, cosa que no va agradar gens a la Mila. Li feia fàstig la manera que tenia de menjar, ja que en comptes d’utilitzar el ganivet, ho mossegava tot. La Mila en aquell moment es va adonar que les dents de l’Ànima li recordaven a una gossa que havia tingut a casa del seu oncle. Finalment hi va tornar a haver una forta discussió entre el Matias i la Mila, perquè aquest va marxar amb l’Ànima a caçar quan havia d’ajudar a la Mila a cavar les freixes.


- Ferum: Olor forta que fan certs animals
- Diligència: Document en què es fa constar l'execució d'aquesta decisió.
- Escorcollar: Examinar minuciosament alguna cosa
- Clova: Closca

Síntesi i transcripció d'Andrea Blanco



Capítol VII
PRIMAVERA



Els primers dies de maig foren una meravella; tota la muntanya, embaumada de flaires, resplendent de clarors, plena de cantòries d’aucells, havia perdut son aspecte feréstec de mil·lenària i semblava retornar a sa jovenesa de muntanya, amb totes les dolçors de verge i totes les alegries de promesa. Cada dia, al llevar-se, la Mila hi descobria un nou embelliment, no percebut el dia abans; i descobria encara més: descobria que aquells embelliments es reflexaven en ella i que ella també, al compàs de la muntanya, feia una gran trasmutació regressiva. Sos ulls, nets i clarífics, mes plens de serenors malincòniques, s’animaven amb sobtats llampegueigs, sos llavis s’envermellien amb una intensitat fins aleshores inconeguda, sos pits prenien turgències de pits de mare novella, i una lleugeresa gràcil i harmònica ritmava tots sos moviments. A n’aquests canvis externs responien, en lo interior, una plenitud exaltada de sentiments i una impressionabilitat tan soma, que n’ella mateixa la desconcertaven per lo insòlits, fent-li sentir com si son ésser es multipliqués i la fes una dona nova per a cada moment de la vida. Com a les altres muntanyes llunyeres del fons de la davallada, semblava que a n’ella també la tornassolés tota, cos i ànima, una misteriosa llum interior. I aqueix canvi que ella sentia en si, els altres també l’hi sentien. 
     Un dia el pastor, abrigant-la de dalt a baix amb una mirada afectuosa, li havia advertit:
     —Vaja, ermitana, digueu pas mal de Sant Ponç, si seu dona de bé! Ha fet amb vós com una mena de miracle. Quan vàreu vindre ací, vos se figurava l’ànima contraclaror, i ara doneu goig de vore; sèu la dona més fresca i regalada que haja atrapada en ma vida.
(...)

Síntesi:

Amb l'arribada de la primavera, el paisatge de la muntanya es va emboniquir, la Mila s'aixecava cada dia i descobria coses més boniques que el dia anterior, a part d'embelliment del paisatge de la muntanya, també va adonar-se dels embelliments que es reflectien en ella. No només dels canvis físics, sinó que, a més a més també ho va notar un sentiment que li feia torna una dona nova en cada moment: una misteriosa llum interior. No només va adonar-se'n ella, el Pastor i l'Arnau també van veure els canvis. Un dia després de dinar i enllestir les coses, va agafar una peça de roba de Matias, per cosir, va anar cap a direcció d'hort, contemplant el paisatge li va entrar les ganes d'estirar-se i es queda adormida. Va despertar-se amb un mal son i va veure l'Ànima rient i poc després es va desaparèixer.

La Mila amb la mirada d’Ànima clavada al cervell es va sentir unes emocions tots alhora; de vergonya, de felicitat, de por i de desig. Aquell dia en Matias com de costum va decidir anar per veure el rector, la Mila va recordar que encara no s'havia anat a confessar, però no sabia de quina cosa es volia confessar. La Mila va arribar en la conclusió que en Matias era una bèstia sense zel.

Cap al final explica la història de la gata que es va morir per causa de l'Ànima deixant els seus quatre fills sense aliments, i com la Mila només se'ls va poder salvar sols dos d'aquells quatre gats, un d'aquests dies el Baldiret va caure malalt i com la Mila li cuidava com el seu propi fill.


Feréstec: indòmit, no domesticat.
Trasmutació: canvi, transformació
Turgent: elevat, tibant, que s'infla.
Novella: que és de poc alguna cosa, que no en té encara experiència.
Soma: cos, en el seu aspecte físic, orgànic.
Davallada: acció d’anar, traslladar-se, moure's, d'un punt a un altre de més baix.

Síntesi i transcripció de Qianquiang Dong
 

Capítol XI: 
MAL DE MUNTANYA

     L’estiu hauria passat lànguid o cruel per a la Mila, si no l’hagués distreta una mica la gent que durant tot ell pujà sovint a l’ermita. 

     A voltes eren colles de caçadors de ciutat, amb grans barrets nous, ormeigs relluents, vestits carregats de butxaques grosses i petites i els cossos entortolligats de corretges i andròmines, seguits de canilles de gossos de casta, malmesos en la ganduleria, amb el pelatge com un espill i la greixina tremolant-los a cada correguda. Uns i altres, homes i bèsties, seguien la muntanya com alienats, atronant-ho tot a rialles i a lladrucs, fent tornar boigs els pràctics i omplint coratjosament l’espai de trets desengaltats. Era per miracle que aquells caçadors de motlle duguessin una peça penjant del sarró complicat i luxós, mes en canvi solien dur una fam de voltor, i així que entraven com una tempesta en la casa no hi havia prou ous per a fer-los truites ni prou temps per a matar pollastres i coure’ls a marxes dobles. I mentre menjaven cada un per quatre, la Mila els veia divertir-se follament, fent brometes de criatura, admirant-se ells mateixos de cua d’ull el vestit bonic o l’aire bèl·lic, i contant proeses hiperbòliques amb un aplom i envergadura tota cyranesca. A la dona també la divertien a sa manera aquells alegrois entremaliats de marrecs que han fugit d’estudi, i comparava en son magí aquells caçadors d’estrena amb els de l’encontrada, tots rústics i malportats, amb una calça a garró i l’altra doblegada, amb les espardenyes rebentades i la canana lligada amb cordill, mes amb el morralet paridor tot encrostat de sang seca i els canons de l’escopeta esqueixalats de l’extrem com una randa, a força d’escupir plom feridor.
     Altres vegades les colles eren més pacifiques, de gent morigerada, de famílies devotes que, amb son capellà corresponent, anaven a fer dir una missa a Sant Ponç en compliment d’una prometença feta en trànsit apurat. Aquelles colles, un cop oïda la missa, també reien i gatejaven, però amb tota una altra mena de gatejar, més reposat i platxeriós que el dels primers.

(...)


Capítol XII

VIDA ENRERA


     La tardor regnava i el temps havia refrescat bona cosa. Era una tongada de dies grisos, en els que la boira planava sobre tot, fonent les llunyanies i velant de casta poesia la muntanya. Ni un esclat de resplendor, ni un relleu de plans remarcable feria la mirada, que es podia fixar reposadament arreu, sense por d’enlluernaments ni pampallugues. Tot prenia l’aparença suau i esborradissa de les coses de somni quiet, i semblava convidar l’esperit a endolcir i apaivagar també tots sos ressalts i crueses. 
     Pel mig d’aquells paisatges temperats, plens de repòs encalmador, com figures animalades d’un quadre immens, vagava amb sos acompanyants la Mila, lentament, lentament, passejant pertot les perplexitats virginals de sa convalescència
     Havia anat refent-se de mica en mica, amb una catxassa reveladora de bons auguris, i de son revifament acompassat en treia sorpreses i deliquis imprevistos. Com si la mà divina hagués llevat el fibló a les avespes de ses penes, aquestes ja no la punxaven com abans, contentant-se amb rodar-li pel cap sense malícia o brunzint sordament amb una mena de musiqueta cançonera que no arribava a impacientar-la. L’ermita ja no era per a ella el lloc desagradós on la tenien encarcerada a viva força, sinó el niu, l’aixopluc on es recollia, com els aucells, en les hores de repòs, en què no podia volar. 
     Les solitàries aspreses de la muntanya (...) es tornaven paratges d'esbargiment atractívol, en què sentia fondre's les hores del dia sense recança i sense neguits turmentadors. Fins en Matias s'havia convertit en el proïsme tolerable, contemplat amb benèvola indiferència del cim estant d'una pacífica serenor; ja no el renyava, ja no el perseguia amb ses censures...


Síntesi: 

Ara per ara, la capella, per a la Mila ja no és aquell lloc on es sentia tancada, sinó que l’utilitzava de niu, per a refugir-se. Les hores i hores passaven cada vegada que el Pastor i la Mila parlaven, s’allargaven les seves converses i aquest, li ensenya com actuar allà dalt de la muntanya i a vigilar com “aprenentatge de la muntanyenca”. La Mila recorda i explica el seu passat i és aquest el que ha de deixar a un costat i reflexionar sobre aquest per poder progressar en el futur. Necessita saber d’on ve per poder avançar com a dona i persona que és. Ella ja no es recordava del seu casament amb en Matias, necessita adaptar-se a aquella solitud muntanyosa a la que li havia portat aquell home amb el que es va casar, que irònicament, ho havia fet també per escapar d’aquella soletat. Llegenda del senyor de Llisquents.

[...]

Apaivagar: fer calmar.
Convalescència: estat que recobra una persona després d’estar malalt.
Revifament: revifada, efecte.
Fibló: Agulló
Aixopluc: Lloc on posar-se a cobert de la pluja.

Síntesi i transcripció de Juan A. López Toledano.

Prudenci Bertrana, Josafat (1906) Capítol primer

$
0
0
http://xtec.gencat.cat/web/.content/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/0040/289c8474-d79b-43cd-ae55-74eb0f6620dc/Bertrana_1997.pdf

http://classicsmoderns.blogspot.com/2014/03/josafat-ii-lesglesia-de-santa-maria.html


I

     Al campanar de Santa Maria, s’hi entra per la capella baptismal. Allí, la mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa. En el frontis, del quadro on sant Joan Baptista tira aigua amb una petxina sobre la noble testa de Jesús, no es distingeix més que la taca informe de les carns blanques.
     La gran pila, amb sa tapa clavetejada, sos baixos relleus primorosos i el seu contorn elegant, desapareix en l’ombra espessa impregnada de l’especial efluvi que només es desprèn de l’aigua beneita. 

     En l’angle de la capella, hi ha una porta oberta a colps de coltell quan, edificat el campanar, alguns segles aprés que l’església, hi hagué necessitat de comunicació interior. 
     Fa angoixa endinsar-se per aquell forat rectangular fet a l’esbiaixada, sense cap relleu arquitectònic que l’indiqui ni volta que esvaeixi la idea d’enderrocament que suggereixen les juntures dels carreus. Talment, sembla que el mur peni i, al traspassar-lo, fredor de pedra esgarrifa el visitant, que s’encongeix aclaparat per la pesantor que endevina a sobre seu, en l’enorme massa que sembla cruixir i esmicolar-se a l’empenta immensa de l’atrevida nau. 
     Al fons d’aquest passadís, és en va que els ulls s’esforcin, no hi val el tenir-los acostumats a la fosca; res no s’albira, sols una ratlla lívida de claror filtrada indica el junt d’una porta: una porta feixuga i tosca que ofereix una gran resistència a l’empènyer commòs de les mans inhàbils que intenten obrir-la. Un cop oberta, s’entra en un espai estret i llarg de forma trapezoïdal, estrany i misteriós. Una llum de celístia trista i somorta davalla per un finestral cegat fins a dalt on uns vidres polsosos tapen una esquifida nestra. 
     Sobre l’altíssima obertura, arrenca la mitja volta negra i fumada. Gruixuts llibants de cànem l’atravessen, i llur vertical paral·lelisme sembla enlairar més i més el sostre d’una manera inquietadora. Grossos claus de ganxo clavats en els junts dels carreus sostenen les cordes enrotllades perquè no entrebanquin. En un racó, la caixa de l’escala, on l’hèlix de massissos graons de pedra munta fins al cimal del campanar, forada també la volta. Apar una torre dins una altra torre, cilindre de tenebres que, amb ses finestres espitllerades i repartides en la llisa paret i amb sa porta de golfos poderosos barrada sempre amb forrellat, sembla guardar un secret espantable.    
     Cap vibració ni cap murmuri de vida traspassa les aclaparadores muralles; regna allí un gran silenci com el que deu regnar en els espais siderals: silenci que esporugueix i admira. 
     Els mobles d’aquella estada també participen d’una tràgica quietud; com vells paralítics resignats, romanen en son lloc amb una actitud enguerxida, de cosa inútil. Són humils i escassos. Un senzill trespeus de ferro aguanta fins a certa altura un braseràs d’aram. En la cendra, mig colgat, hi ha el gresol de l’encenser i dos o tres ganxos per treure’l i posar-lo carregat de brases. A prop, un escambell, que és el setial del campaner, i aprés, més enllà, arrambat a la paret, s’hi veu un armari de fusta pintat de terra-sombra amb un pany desballestat i la cornisa rosegada pels corcs. Sobre d’ella, una llumenera i uns quants objectes informes i polsosos fan companyia a un gros setrill de llauna, de bec corbat i nansa abonyegada. 
     Un banc d’església d’ample respatller i caixa espaiosa toca per un extrem uns graons que serveixen per llençar-se i prendre embranzida per fer vogar les campanes. Enfront, un soc quadrejat de roure serveix per a la mateixa cosa. En el mur, dins uns cordills posats en creu, que travessen una tauleta de caires fistonejats, s’hi veu la gallofa: mena de calendari que indica les cerimònies religioses de cada dia. En el mateix clau que aguanta la gallofa, uns rosaris plens de verdet hi pengen i, no gaire lluny, un altre clau sosté un plomer estarrufat i amb poques plomes. 
     Tant en la porta de l’escala com en la que dóna a l’església, hi rumbegen creus de palma, potes d’esparver, uns goigs i un indicador de les quaranta hores. 
     Tal és el decorat d’aquella estranya cel·la, plena de mortal tristesa, on cap infant hi gosaria saltironar, ni hi sabria riure.
     Per allí, hi trafiqueja un home jovenàs, alt, encorbat, de crani punxegut, nas d’aligot, boca contreta, pèl aspre i ulls blavosos esquitxats de volves més fosques que els donen aparences i fredors de marbre jaspiat. Sol estar arraulit prop del braser o bé mig ajagut en el seu banc, que bruny amb el fregadís del seu cos, rosegat de mandra, estremit de misteri, malalt de silenci i de penombra. El seu vestit de vellut és tan semblant de color amb la muralla, que no és pas fàcil de distingir-lo a primera vista: el visitant que entra allí l’endevina per un gruny feréstec i agressiu que llença des de son escambell on, amb la faç entre les mans, sembla rumiar constantment. Tot ell, àdhuc la seva cara, està cobert d’aqueixa melangiosa i humil pàtina que unifica la tonalitat de les coses en els ombrívols sojorns on flaira l’encens i els llavis xiuxegen. Els objectes que té a l’entorn són tots coberts d’una capa de tartrà, secreció de ses manasses, que s’estén fins als caires dels retaules i en els daurats de les estoles. I ell estima tot el que toca amb un amor gelós que el fa insociable. No ha volgut mai ajudant. Branda sol la «Maria», quan sempre havien estat dos per brandar-la, i ell sol dorm en una cambra situada a l’altra part de l’església tan isolada, tan tètrica, tan veïna a galeries, escales i buidors atapeïdes d’enigmàtiques tenebres, que s’hi desvetllarien els més coratjosos. 
     Aquest home es deia Josafat. Era un pagès vingut del cor de les Guilleries. De grandassàs sentí vocació de consagrar-se a Déu i, decidit, sense consultar-ho a ningú, un matí fugí de casa seva i es presentà al seminari sense recordar-se que no sabia de lletra. Tanta ingenuïtat el féu cèlebre: mestres i deixebles explicaven la seva història i amb ell es divertien. Però Josafat era tossut i tenia mal geni; volgué aprendre de lletra i posà mala cara als que se’n reien.
     Mentrestant, com que del poble no havia dut més que un farcell de roba, el flabiol de pastor i una vareta de freixe, visqué de miracle, fent variades i petites feines: enganxava anuncis religiosos a les esglésies; passava rebuts de societats catòliques, targes de convit, de funerals i enterraments, de sermons i novenes; servia conscienciosament els capellans, els quals l’ajudaven tant com podien, admirats d’aquella fervorosa constància. 
     Josafat un dia tingué prou clarividència per comprendre que ell, de sacerdot, no en seria mai i, ja que no podia dir missa, aprengué a ajudar-la. Fou tan humil, tan servicial i tan gelós del respecte de Déu i de l’Església, que s’atragué la benvolença de tots els que el tractaven. Els clergues vells el tenien en gran estima i els joves li donaven conversa, i bromejant li trucaven carinyosament l’esquena. 
     Josafat no sabia com correspondre a semblants mostres d'estimació.
     Josafat era un brau, cap vici havia debilitat la seva naturalesa, tenia deu pams d’alçària, unes mans grosses i unes espatlles atapeïdes d’energia salvatge. Posà això, que era l'única cosa que tenia, al servei dels seus protectors, que saberen agrair-ho i celebrar-ho. Oh!, en el present segle, tan abundós en mofes anticlericals, en Josafat era un joiell. Els seus fets eren contats amb rialles de satisfacció. Es ponderava la seva força i les seves victòries. Però un dia en féu massa. Acompanyava Nostramo amb la testa acotada, com de costum; brandava amb una mà la campaneta i amb l’altra sostenia la llanterna; la gent es prosternava al passar i aquell acatament l’enorgullia com si pròpiament hagués estat dirigit a la seva persona. 
     Sols un vianant, amb brusa blava, féu el seu camí sens ni tan sols llevar-se la boina que portava. Josafat se’l mirà. Josafat tenia un mirar tràgic i, en enfadar-se, un tic nerviós li esqueixava la boca. Repetint la mueca espaordidora, es dirigí a l’home irreverent, signant-li la boina amb gest imperiós. L’home irreverent no s’immutà i, amb veu tranquil·la i parla forastera, digué que ell no es descobria més que pel seu capitost i per la imatge sacrosanta de la República, i refusà senzillament Josafat, que allargava el braç per arrabassar-li la boina. Fou horrible. L’home, empès contra una porta, es defensà un breu instant, però, de sobte, s’oí el dring ofegat de la campaneta i un doll de sang brollà de la testa esberlada del foraster. Josafat, mossegant l’aire, caigué junt amb el vençut, i sobre d’ell, roent de follia, seguí pataquejant-li la nafra amb precisió d’hàbil llenyater. Ah, púrria descreguda, gitada de l’infern!
     Aquest fet intranquil·litzà els seus protectors: bo era que fes sortir del temple els galantejadors de devotes; bo era que, en les manifestacions religioses, allunyés els mofetes atrevits solament amb el seu tètric esguard; bo era que obligués a descobrir-se els descarats; però, l’encevament, la feresa, la mala entranya que havia demostrat, si bé era disculpable en un home com ell, per la força de la fe que revelava, podia ocasionar un conflicte: raons amb la justícia, escàndols que sempre són aprofitables pels periòdics avançats.
     Cregueren prudent d'arrecerar-lo i sol·licitaren per a ell el nomenament de campaner. L’ocasió no podia ser més bona. Dels dos que n’eren de l’església de Santa Maria, l’un s’havia tornat maniàtic: inventava tocs nous amb els quals volia expressar el geni del sant que es celebrava, el color de la casulla que havia de posar-se el sacerdot i altres coses mai imaginades. El seu company hagué de fer valer la seva antiguitat, i el reformador renuncià el seu càrrec, tocat de son amor propi i convençut de que l’enveja persegueix sempre els artistes genials. Josafat ocupà el lloc del dimitent. Trobà en el campanar un vellet suau i bondadós que l’ensinistrà en el maneig de les campanes, li ensenyà a fer hòsties i el posà al corrent de totes les obligacions del seu càrrec. Els anys inutilitzaren ben aviat el pobre vell, i Josafat s’acostumà a fer la feina sol. Aprés el jaio morí, i el nou campaner, aspre i sorrut, s’estimà més viure isolat, i treballar doble, que no pas compartir amb un altre el domini d’aquells llocs que tant harmonitzaven amb el seu esperit ombrívol. Com que Josafat valia per dos, i això representava una economia, ningú hi posà dificultats.
     Des de llavors Josafat visqué allí com una fera engabiada; sortia del campanar tan poc com podia. Els amics clergues l’anaven a veure. Li retreien les seves fetes i, rient i bromejant, l’encoratjaven.
     Arribà a creure’s que era un home necessari, perillós, destinat a fer grans coses, i que el reservaven per a una ocasió oportuna. I esperava sense impaciència, segur que a l’avenir podria pagar les consideracions que li tenien i servir, amb tota la seva bona voluntat i amb el que més podia, el seu Déu i aquells admirables protectors, que l’havien posat de campaner, i que seguien afalagant-lo com un nin rebec i temible.
     Josafat no solament tocava les campanes sinó que guarnia i endreçava l’església; i, poc a poc, a còpia de pegar colps d’espolsadors a les imatges, anà perdent-los el respecte. Conservà, però, una gran por als turments infernals i una gran veneració a les barbes severes i majestuoses del Pare Etern.
     Sobretot, l’inquietava l’esbrinadora fixesa d’aquell ull divinal, que, dins un triangle resplendent, havia vist, de petit, en alguna estampeta.
     Dues passions tan sols li donaven molèsties: la ira i la luxúria. De la ira havia trobat manera de servir-se’n a major honra i glòria del Senyor; quant a la luxúria, el destorbava. Per no turmentar la consciència ni contrariar els instints, emprenia llargues i pregones meditacions sobre el sisè manament: en el món hi havia una mena de dones amb les quals es podia pecar sense atraure la ira del cel: eren dones perdudes que carregaven elles soles amb el pecat i el càstig, objecte de lícit esbarjo de la continència, i amb les quals, si no es glorificava el Senyor, tampoc se l’ofenia gran cosa. El plaer podia comprar-se no gaire lluny, allà sota, arran del campanar, en unes cases pobres de teulades rònegues. I a l’estiu, sobretot, quan en les migdiades la virilitat del campaner clamava pels seus furs i privilegis, anava a ajaçar-se en la finestra de sa cambra, mena de tatxa que foradava el mur, des d’on sotjava hores i hores. Abocat sobre l’abís, a voltes de vegades aconseguia de veure en el fons, a gran distància, una figureta minúscula, lleugera de roba, que apareixia un moment en algun terrat o traspassava una golfa. En ocasions, dins el marc d’una finestra, darrera unes cortines virolades, albirava uns braços nus, una cabellera deixada anar o un confós remolí de roba blanca que l’incitava i l'omplia de curiositat voluptuosa. 
     En certes nits també hi anava, al seu observatori; i les cambres sospitoses s’enllumenaven, i ombres incertes es movien darrera les cortines caigudes, i d’aquell mercat de lascívia muntaven fins a ell càntics i gatzara, notes rogalloses de piano de maneta, barrejades amb xiscles de bacant. I aleshores li pesava la seva virtut. Aprés, en somnis, se li apareixia una visió de la seva jovenesa: una pastora ajaçada a l’herba que, jugant amb un gos d’atura, li mostrà sa carn blanca i cobejosa. I la pastora havia vingut del seu poble, la tenia amagada en les laberíntiques tenebres dels seus dominis; la cercava, amb tremolor impacient, per galeries i soterranis, pels racons plens de runes i mals endreços, per les escales infinides i, quan la veia, quan ella, obrint-li els braços, se li oferia impúdica, una processó inacabable de capellans vestits de pontifical i presidits pel senyor bisbe s’interposava entre ells. El senyor bisbe, pegant-li amb son bàcul, el foragitava del temple, i els altres li cridaven hipòcrita i traïdor, impur i mal home, i l'escopien, mentre a fora una gran gentada l’esperava per esquarterar-lo, tot cantant La Marsellesa.
     —Oh, no! Mai! L’escàndol, el menyspreu dels bons sacerdots, la severitat del rector, la seva vida plàcida interrompuda, el pa incert, tot perdut pel bes impur d’una donota. Així pensava en despertar de les seves temptacions. Amb tot, hi havia dies que rumiava seriosament la manera d’acabar amb aquella vida de castedat que tant el feia sofrir. Tenia dos camins. L’un era vèncer la seva avarícia de pagès, els seus temors d’adolescent, i trucar a les portes del vici, i sacianr-se de voluptuositat; l’altre era prendre muller, casar-se com la llei de Déu mana. I del lluny del lluny del seu passat li venien enyorances del terrer nadiu. Sorgia una altra vegada la pastora del somni, i l'excitava amb les contorsions del seu cos vital, gambant pels prats amb les galtes enceses d’impuresa i cridant-lo amb l’esguard deshonest dintre les solituds de les muntanyes. Josafat sentia recances, es penedia de no haver collit aquell capoll de dona, i, dins ses orelles la rialla burleta de la mossa menyspreada retrunyia amb infernal espinguet, avergonyint-lo encara. Si ara fos! 
     L’anima rústega de Josafat es poetitzava amb el desig d’amar. Tragué el seu flabiol, i assegut en el seu mirador amb les cames penjant sobre el precipici, recordà les tonades de la seva terra. I sota les teulades vibrants de sol, en l’ensopiment de la migdiada, les dones impures plenes de mandra, lasses de llurs nits d’orgia, escoltaven el refilar groller d’un flabiol que imitava l’enjogassament frisós d’una camperola.
      Josafat tenia llevat de faune en la seva naturalesa; com el déu Pan, enamorat d’una nimfa esvaïda, tocava melangiosament la flauta.


II

     Un dia el campaner tingué una bella sorpresa: acompanyat d’un escolanet se li presentà un home amb un goll monumental, que li donà el «Déu te gord» amb una esquenada atuïdora.
     Era un oncle de la porqueirola del somni; venia a ciutat per treure uns papers de la cúria, i desitjava que Josafat, que tenia bones relacions amb els capellans, l’encaminés.
     —Malviatge Judes! Jo no m’hi entenc amb romansos d’aqueixa llei.
     Parlaren llargament.
     Josafat se l’emportà a la seva cambra i el convidà a beure un got de vi negre.
     El campaner es cuinava ell mateix. De bon matí una majordoma vella li duia de la plaça una lliura i mitja de bou, que ell posava en una olla; feia sopa amb el brou, i es menjava la carn a la vinagreta, després de compartir-ho per als dos àpats. De vegades, a l’hivern sobretot, substituïa la carn per mongetes, i era tan grossa la bullida, que li durava per tota la setmana.
     El pagès trobà aquella vida molt trista, aquella habitació massa fosca i aquells corredors i galeries massa plens de basarda.
     —Sembla que no podeu pensar en res de bo ací dintre. 
     I el goll li trontollà d’esgarrifança.
     Un cop hagué, l'oncle de la porqueirola, enraonat amb mossèn Lluís, capellanrt entès que Josafat li féu conèixer, volgué tornar-se'n. Allò de la cúria aniria llarg: calia regirar molts papers per trobar l'expedient d'una obra pia, amb les poques notícies que havia pogut donar l'home del goll.
      —Vaja, salut; conserveu-vos-hi bo; no cal molestar-vos per res: ja vindrà la meva neboda de tant en tant per saber alguna cosa.
      —La Pepona!
      —Llampus! Potser sí que no sabeu que la Pepona serveix ací. Fa més de quatre anys. De bona refè que no ho sabíeu? Sí, home, sí.
(...)

III

Passaren dies. Una tarda Josafat mig dormia en el seu banc. El silenci era pregon. 
(...)
IV

L'església de Santa Maria era una massa enorme, sense esveltesa, edificada a la part més alta de la ciutat. La seva construcció havia durat segles. Gòtica en el seu interior, tenia la façana barroca, la qual, amb les seves capelles buides, amb els balustres dels miradors romputs i les columnes de pedra numulítica desgastades pel temps i la intempèrie, oferia cert aspecte trist i desolat.
     El campanar octogonal era del mateix ordre arquitectònic que la façana: una àmplia coronisa que corria al seu entorn assenyalava el segon dels tres estatges en què fou dividit, i més amunt s'obrien vuit finestres, que aixoplugaven altres tantes campanes. La cúpula en sostenia una altra de minúscula, que servia de base al penell: un àngel de bronze simbolitzant la Fe, amb les ales mig esteses i la vestidura voleiant. Al costat del temple, aguantant l'empenta de la pesadíssima volta, les adjuves, amb llurs gàrgoles, embalumaven el grandiós edifici.
(...)


V

(...)
     Res no indicava l’existència de Josafat i Fineta dins la torre sinistra, que abans sorollaren amb els udols epilèptics del seu pler bestial i amb el rebolcar desesperat de llurs cossos, que es masegaven en les lloses del replà. Encara transcorregué una bella estona. A la fi, per les finestres espitllerades passà un lleu sospir, que vibrà en les tenebres com l'esbategar d'una grossa papallona. Fineta descendia. En la fosca blanquejà la seva sina descoberta. Anava arreglant-se, remeiant el desordre produït per la fúria simiesca de Josafat, preparant-se per sortir i tornar al seu hostatge. Mentrestant, s'assegué a la caixa del banc d'església, i s'aquietà com una hiena farta de carnassa, emperesida per la digestió lenta del seu macabre festí.
     Josafat aparegué; dins la fosca encara es marcà la seva negra silueta. Encengué una llumenera i mirà la seva amiga que, vestida del tot, s'havia alçat i prenia la mantellina de sobre l'escambell.
     —Adéu, fins demà; oi Josafat?
     Ell li plantà la mirada, que de somorta que era esdevingué brillant, i mentre Fineta volia fer córrer el forrellat, l'abraçà en una revifalla del desig.
     —Prou, Josafat; ara no, sents?
     El campaner no féu cas de les paraules de Fineta.


VI

Les relacions de Josafat i Fineta duraren mitja primavera.
(...) 


VII


     Fineta no era dona que renunciés de cop i volta a l'amor d'un home, i menys a l'amor de Josafat. I tornà a pujar la rampa de Santa Maria, tornà a acaronar-la el vent de la tarda, i ella tornà a mirar l'horitzó, com si prengués comiat d'aquella llum, d'aquella boniquesa.
     Contra el que no era costum en semblant hora, una campana voltejava en els finestrals de la cúpula, la mateixa que en la nit basardosa li esponjà el cor amb la lenta vibració de les seves batallades. Romangué admirada, atenta al retruny august de la «Brandamorts», meditant el simbolisme d'aquell nom, amb el qual la ciutat esporuguida havia batejat el bronze tètric. Pensà que era el braç formidable de Josafat que el movia i s'imaginà el campaner espitregat, amb la pell suosa, reganyant el seu coll gruixut, dur i tendinós, i el desig de clavar les dentetes en el tou de muscles palpitants li féu apressar el pas per sobtar-lo en la tasca.
     Quan Fineta entrà, el campaner estava dret sobre els quatre o cinc graons que servien per a prendre embranzida. La veié, i, dissimulant-ho, esperà el tomb de la campana, i bo i engrapant amb les seves manasses el llibant, es llançà amb els braços contrets i la faç congestionada.
     Repercutí el batall, i Josafat pujà de nou la graonada, calmosament, seriosament, seguint l'ascens de la corda, i, mostrant una gran indiferència per la mossa, botà una altra vegada. Ella, sense parlar-li, el deixava fer, tot contemplant embaladida aquell espectacle fantàstic. I la negra silueta de Josafat s'agitava, suspesa en la llarguíssima corda, entre la grisor entristidora que tancaven les feixugues i aplanadores muralles, mentre a dalt, en la fumada volta, grinyolaven les corrioles.
     Fineta, tot revifant el seu desig, atiant la seva passió, seguia quieta, en espera de l'esclat de benvinguda que li faria el campaner.
(...)

El text reproduït procedeix de l'edició a cura d'Enric Sullà, publicada dins la col·lecció «Antologia Catalana», núm. 67 (Barcelona, Ed.62, 1972)

Narcís Comadira, Manera negra (2018)

$
0
0
PLUJA A FALTOGNANO

La pluja enterboleix
el gris de plata clara
d'aquestes oliveres.
Els xiprers, sempre amunt,
són de pedra volcànica,
impenetrables, muts,
tan tossuts com la vida.

El silenci s'esmuny
pels còrrecs del camí.
De lluny, esmorteïdes,
des de Santa Maria,
les campanes del vespre
acotxen els desficis
que arriben amb la fosca.

L'aire es mou amb onades
espesses de perfum
de til·ler i de ginesta.
Els turons s'endormisquen.
Lluny, enmig de les bromes,
les llumenetes tristes
fan dolça companyia.

                          (Dins Petita suite toscana, a Manera negra)


Quim Monzó, Uf va dir ell (1978) Dos contes

$
0
0


—UF, VA DIR ELL

PRENGUEREN cafè i talls de sara. — Uf, va dir ell finalment (perquè abans tenia la boca plena, no solament de pastís sinó també de mandra, i no hauria pogut badar-la). Ella ni se’l mirà (feia taaanta calor i la finestra, com sempre, tancada…) —La finestra, com sempre, tancada, va dir. Ell no va respondre (pensava que, en ple estiu, era lògic que en fes, de calor). —Si vols, tanca-la, va dir, perquè li semblà que havia de dir alguna cosa. Ella, però, no s’aixecà de la cadira ni féu cap comentari. Semblava que el temps els aixafés en silenci. Agafà la tetera i, lentament, abocà cafè dins la tassa (feia ja un any que s’havia trencat la cafetera i van decidir no comprar-ne cap altra: com que no els agradava el te, utilitzarien la tetera per al cafè). Una mosca volava a l’entorn del pastís. Alçà la mà per a emprenyar-la, però pensà que era un esforç massa gran per a la poca nosa que la mosca li feia, així que la deixà fer. La mà quedà suspesa a l’aire, ensopida durant uns segons. Després la baixà lentament i la deixà sobre la taula. —Crec, digué ell ensumant lleugerament l’aire, que aquesta calda atrau les mosques. Enllà de la finestra, el sol escanyava una heura sifilítica més morta que viva, que s’arrapava a l’únic pam net de mur blanc-brut. En un no res, la taca solar arribaria al vidre i penetraria dins de l’habitació. —, acordà ella, dipositant l’esguard sobre la tassa i colpejant-la monòtonament amb la cullera (el dring era constant i càlid, mínim). —Podries deixar de fer soroll?, demanà ell, tip. Ella llençà la cullereta sobre la taula i el cop fou suau, tou, de color taronja. —Abans, era ell qui encara xerrava, els migdies d'estiu no eren tan càlids. —Tot es capgira. Estaven d’acord. Van quedar en silenci mentre l’udol del sol àlgid planava sobre totes les testes: les dels lents homes al carrer, les dels nens a la platja, orbs d’aspror. Barrejaren les cartes i escapçaren el pilot. Ella tenia un full.
     Quan se n’adonaren, ja era fosc el cel i negra la llum. Accionaren l’interruptor de la lampareta i recolliren la baralla. Amb l’aparell de comanament a llarga distància, encengueren el televisor. Sobre la taula quedaven encara embotits i torrades fredes, que menjaren. Esgotats els programes, els himnes i les banderes, la tele s’inundà de pluja i ells s’adormiren a les butaques. Aleshores, pels volts de mitjanit, entraren per la finestra les colomes rosades i els galls negres de canyamel i els cérvols daurats i les gavines de lapislàtzuli i les caderneres d’ivori i les heures multicolors i les girafes d’heliotrop, tan rialleres. S’hi estigueren fins la matinada i, quan el sol es llevà, marxaren lentament; de tal manera que quan ell i ella es despertaren (el sol feria ja el mur blanc, davant de la finestra), els animals i les plantes ja no hi eren. Prengueren cafè i talls de sara. —Uf, va dir ell, finalment (perquè abans tenia la boca plena i no hauria pogut badar-la).



SPLASSSHHF

SPLASSSHHF: em submergeixo dins l’aigua perquè fa calor i estic suant i la pell em put i estic esgotat i el líquid és fresc i transparent i les gotes de l'splash del meu més aviat tosc contacte budellenc amb la superfície sensualment oscil·lant i amoral de la Mediterrània es perden entre l’escuma blanca que craqueja i es desfà, dispersa per la sorra de la platja i faig unes braçades, aixacumfa, aixacumfa, aixacumfa i em meravello de la meva pell coppertonejada i surto de l’aigua, apol·lo estiuenc, blup, fardant més que Johnny Weissmuller i faig un tomb amb intencionalitat contornejant i exhibicionista entre la xarxa que tricoten els esguards tediosos, ociosos, famèlics i socarrimats de quatre ties nòrdiques que dissimulen darrera d’horribles ulleres de sol, fent veure que llegeixen el Bunte o l’Stern, com si els importés una puta merda quin vestit de plàstic metal·litzat ha dissenyat el xorra del Rabanne o les bragues que utilitza la fulana de l’Schmidt, o el color de les mandarines que es menja, amb aquests llavis de maduixa, la Carolina de Mònaco, noieta que, entre d’altres coses, ha ereccionat en mi un sobtat interès per l’aristocràcia, especialment la seva, i per la sang blava que circula per aquestes venes que corren, folles i disperses per les seves sines, albarcocs, préssecs, cames tibades, fruits frescos per a rebolcar-s’hi i plorar la teva rialla els teus ulls les teves dents i demanar EXIGIR la socialització del món, no pas per res —el món se’ns en fot— sinó per tu, Carolina, i camino, doncs, vers el passeig marítim o com li diguin per aquí, mentre el sol ens clivella de pur deshidratament (és migdia i no haurien d'existir aquelles ombres tan enormes, però ja se sap que sempre anem de cul, c'est à dire amb l'hora estranya), xino-xano fins al bar de la plaça, on demano un combinat de noranta-cinc peles i una cervesa fresca —n'hauríem de dir biera, què collons!—i me la prenc i veig als pàises, eh, xavals, què?, doncs mira, res, ah, buenu, ja veus, ens veiem més tard, sí, al Western Saloon i pago i me'n vaig a la chambre de la pensió i dormo una estona perquè estic esgotat, cony, tant de ballar (ja fa quatre dies que sóc aquí) i com si res, això és un fàstic, tant Lloret, noi, vine a Lloret que lligaràs i ni una merda consagrada, tio, què vols fer-hi?, un altre any no m'enxamparan: em desperto a les nou i encara no és negra nit, baixo al carrer i me'n vaig al bar de les hamburgueses, a marcar-me'n una amb càtsup i ceba i una volldamm. Que putes!, amb la calda que fa i ells amb la samarreta blanca a les aixelles suades i el barretet al cap, al capdamunt de la cabellera, tota bruta i rinxolada i fins l'esquena, una cheese-burguer, please, me la menjo de dues queixalades, després me'n vaig, són les deu i camino entre el riu de gent que comença a "omplir-ho tot, i em foto a una sala d'esports i jugo dues partides al millón, però a la segona no he tingut sort i he fet falta a la primera bola, TILT!, i toco pirandó i me'n vaig a la bolera, al bar de la bolera, millor dit, i em prenc una altra cervesa, en diré biera, cccccrrrrrrrrrrccccccc!!, el relliscós soroll de la bola, escurçant la distància, plopf!, crroooocccc i ja m'ensopeix tot això, així que foto el camp i em compro unes french fries a un bar blanc, de formica — ¿o és fòrmica? — i plàstic, i vaig introduint-me-les dins de la boca, assegut a un banc del passeig, cara al mar amb la samarreta nova i suada — més que res a les aixelles — que em vaig comprar, en vermell, ahir, i em miro el celot, tan gran i fosquíssim i ple de groguencs punts blancs, en fi, filosofies ara!, llenço la caixeta oliosa on estaven les frites i em foto altre cop dins del laberint de carrers, souvenirs, carn tèbia, eh, xaval, ep, què hi ha?, el Perlanca que va de passeig, amunt i avall, què anem al Western Saloon?, sí, i el soroll —música— que et cau al damunt és massa, too much que diuen els que volen fardar de políglotes, i ens anem cap a un racó i seiem i és ple de peluts i ties boníssimes, més fredes i distants que l’hòstia, i el cambrer, un cap-rossenc, two beers, what?, two beers!, two beers!?!?, YEAH!!, ja no pots ni cridar ni parlar perque ni se’t sent, el merder tan considerable i la música, rollingstones dels vells temps, tio, picar de mans a fi i efecte de seguir el ritme, un Chuck Berry del 58, reserva de cava carta blanca, mmmm, bé doncs, ens porten les beers, trenta peles and five for the boys a la que et despistis, OK, començo a estar a to, bbbffffff, vacances somiades, una tia que està començant a ballar, ooh, rossa, cabell llis i suau, ulls com pous com ous com bous, tan tous, llavis com matalassos i el mamellam que s’esvera a cada contorsió, fins que arriba el goril·la, això no és una boîte, ja ho sabíem, tio, doncs no es pot ballar i la tia es detura, un rictus de frustració creua els matalassos, a fotre’s i a seure i a beure més cervesa, fins que sortim i ens despengem per un carreró petitó i em foto de lloros contra un arbret: senyal inequívoca o així d’una very interesting col·locació, paperina o gavardina, i m’assec. Seiem, Perlanca, a la vorera de la voravia —no us estranyeu: tinc un amic que és de l’Òmnium— i escoltem el silenci, és tan estrany el silenci i la paret blanca, mmmm, ¿anem a una discothèque?, anem i en cerquem una, a una cantonada esmoladíssima, llums blaves i magentes, pst, estarà bé, podríem haver anat al Revolution, massa lluny, aquí ballem i ja està bé, buenu, i ens llancem a la pista, hop!, què bé i demanem un cubalibre i ens porten un raf, quines coses, al capdavall tant se val, això és vida i no les vuit hores diàries a l'oficina, està bé, aquesta cançó, és Rosana de los Diablos, què maca!, hi ha unes estrangerotes que deunidó, seiem, a veure si descanso una mica, i els llums: groc, vermell llepat, verd, blau, l'spot blanc: flash flash flash flash i tot que dóna voltes, uuuop, si lligués alguna cosa…, però aquest any és fatal: ni el Barça guanya la lliga, així que ja em direu com poden anar les vacances, i aquest any sense el Michels ja veurem…, el tio aquest, l'alemany, el nou, no sé ni com es diu, ja veurem, et diré…, i vaja!, unes ties, aquí al costat nostre, una mica bledes i un tant nassudes, no estan bones però què vols fer-hi? semblen del país, hola tia, què?, quin rotllo, com ho fem, Perlanca?, més raf, valor, quina calda, el Perlanca s'està embrancant, avui està més fi que no pas jo, i les ties responen, ara que són més faves…, ara ballem, el Demis Roussos, we shall dance, we shall dance, que fi, encara que un xic passat, però va bé per a estar junts, com s'arramba!, pla o projecte and so on, a veure, com et dius? eh?, Mariantònia, però em diuen Tonyi, d'on ets?, d'HospitaletDelLlobregat, ah, jo sóc de Manresa però ara visc a SanAdriànDelBesós, treballo de dependenta a ElCortelnglés, a ElTallBritànic?, ha ha ha, què graciós!, sí, a la secció de perfumeria, però estudio secretariat, això està bé: progressar, sí, de vacances?, sí, amb la meva amiga, la Mariangústias, Angie per a les amigues, Angie?, com la dona del David Bowie, ja saps, la cançó dels rol·lingestons: Aaaaaangie, Aaaaaaangiiie, que modern, noi; tu estàs al corrent de tòt, psssé…, quina calor que fa aquí, oi?, sí, ens n'anem?, ens n’anem tots quatre, passegem ara, i ens prenem un quantró amb gel a la barra d’un bar pollós i nederlanditzant. Són simpàtiques, una mica espesses i xorres, però mira…, podríem anar al meu apartament, diu el Perlanca, com si d’aquella merda de cambra se’n pogués dir apartament, a veure quina cara posen: abaixen els ulls i es miren, així: ràpid, el Perlanca ha anat massa de pressa, uf, tinc uns discos bons, a escoltar música, insisteix, buenu, diuen les ties, cony!, fins i tot anirà bé, comprem una gèlida ampolla de xampany, xampany bo, l’ocasió s’ho mereix: un Delapierre, i pugem a la seva habitació: una habitació d’hotel, és clar que millor que la meva i, ja l’hem cagada, el llit ben a la vista, el primer que s’ha vist en entrar, enooooorme, al bell mig de l’escenari. Les ties s’han quedat parades, amb la mosca al nas, seiem?, posa un disc dels Beatles, oh, qué bonito, nos gustan los Beatles, diu la Mariangústias, i obro la finestra perquè fa calor i m’agrada el cel, tan fred i tan blau i tan llunyà (tinc ànima de poeta) i calculo: deuen ser les dues o les tres de la matinada, ppfff, encara és d’hora, el xampany!, el xampany!, que bé!, riem, està fresquet!, sí, és que el xampany cal servir-lo fresc, diu el Perlanca, ah, obre la boca la Tonyi i m’assec a la seva vora i parlem de música, tu, a Barcelona, què fas?, estic a una agència de publicitat, oh, què interessant!, sí, i tu els diumenges què fas?, vaig a ballar amb les amigues, sí?, i li passo la mà per l’esquena, amb suavitat, seda lliscant sobre seda, no diu res, presiono lleugerament amb les puntes dels dits sobre el seu braç, a l’alçada del bíceps, l’acosto a poc a poc i no diu res, cony, vaig a posar llum indirecta, diu el Perlanca, ok, i apaga una bombeta, estem així, doncs, llum garbellada i vaig i me la morrejo, apa, i no diu res. El Perlanca ha desaparegut amb la Mariangústias, són a la cambra del costat, la del Ricardu, que se n’ha anat a Cadaqués, amb el jet set, a menjar-se una paella, i el disc, aquí, que ja s’ha acabat i va girant incansablement per la mateixa estria, sense disparar-se, potser una volva de pols, o potser està ratllat, crac crac, ningú no es mourà per a canviar-lo, li passo la mà per sota de la brusa, i em respon millor del que esperava, vaja: descordem botons i cremalleres i estels rosats i llunes d’argent damunt del sofà, uf, i la beso més, bullo, aquesta cintura…, no, em diu, així no, és que no prenc pilules, saps?, ah!, podem fer marxa enrera, o no, espera, el Perlanca té una goma d’aquelles, you know, crec, truco a la porta, toc toc, Perlanca, deixa’m…, puc passar?, entro, passo i surto, mira, ah, que bé, és segur?, sí, anglès, garantitzat, crac crac, diu el tocadiscos, ah, buenu, a veure, oh, quina cosa, vine aquí, m’agrades molt, tu també, ets molt simpàtic, em diu i penso que té la cara plena de grans i aquest nas enorme…, com un lloro o una garsa, sí, dic, oh, què et passa?, diu, què em passa?, penso i em miro, cony, no ho sé, ara…, què et passa?, diu ella, no ho sé, mai no m’havia passat, li dic, no ho entenc, m’emprenyo, no t’excito…, em diu i abaixa la cara, entristida, què dius?, li dic, sí, sí, m’excites quantitat, però no ho entenc, vaja, noi, no sabem què fer, crac crac, diu el tocadiscos; ella dissimula arreglant coixins i mirant de cua d’ull, jo tracto de concentrar-me, pensar en aquestes corbes o en alguna foto del Playboy, a veure…, merda, dic, quina lata, deu haver estat la gometa, no sé, vaja, un cop que lligo, penso, i li dic: escolta, ho sento, no et preocupis, diu la Tonyi, i tracta de somriure, com traien-li importància a la cosa, mentre es va vestint a poc a poc i mira per la finestra i se sent remor del carrer i la música de la ràdio del veí, Rosana de los Diablos, quina cançó, està bé, és bonica, no?, diu la Tonyi, sí, dic jo i somriu —tristament?— i jo penso quina frustració, quina collonada, merda, i obro l’ampolla i em prenc un cynar.

Vicent Andrés Estellés, Assumiràs la veu d'un poble (1971)

$
0
0
ASSUMIRÀS la veu d'un poble, 
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.


Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles.

Quim Monzó, Uf va dir ell (1978) Dos contes

$
0
0


—UF, VA DIR ELL

PRENGUEREN cafè i talls de sara. — Uf, va dir ell finalment (perquè abans tenia la boca plena, no solament de pastís sinó també de mandra, i no hauria pogut badar-la). Ella ni se’l mirà (feia taaanta calor i la finestra, com sempre, tancada…) —La finestra, com sempre, tancada, va dir. Ell no va respondre (pensava que, en ple estiu, era lògic que en fes, de calor). —Si vols, tanca-la, va dir, perquè li semblà que havia de dir alguna cosa. Ella, però, no s’aixecà de la cadira ni féu cap comentari. Semblava que el temps els aixafés en silenci. Agafà la tetera i, lentament, abocà cafè dins la tassa (feia ja un any que s’havia trencat la cafetera i van decidir no comprar-ne cap altra: com que no els agradava el te, utilitzarien la tetera per al cafè). Una mosca volava a l’entorn del pastís. Alçà la mà per a emprenyar-la, però pensà que era un esforç massa gran per a la poca nosa que la mosca li feia, així que la deixà fer. La mà quedà suspesa a l’aire, ensopida durant uns segons. Després la baixà lentament i la deixà sobre la taula. —Crec, digué ell ensumant lleugerament l’aire, que aquesta calda atrau les mosques. Enllà de la finestra, el sol escanyava una heura sifilítica més morta que viva, que s’arrapava a l’únic pam net de mur blanc-brut. En un no res, la taca solar arribaria al vidre i penetraria dins de l’habitació. —, acordà ella, dipositant l’esguard sobre la tassa i colpejant-la monòtonament amb la cullera (el dring era constant i càlid, mínim). —Podries deixar de fer soroll?, demanà ell, tip. Ella llençà la cullereta sobre la taula i el cop fou suau, tou, de color taronja. —Abans, era ell qui encara xerrava, els migdies d'estiu no eren tan càlids. —Tot es capgira. Estaven d’acord. Van quedar en silenci mentre l’udol del sol àlgid planava sobre totes les testes: les dels lents homes al carrer, les dels nens a la platja, orbs d’aspror. Barrejaren les cartes i escapçaren el pilot. Ella tenia un full.
     Quan se n’adonaren, ja era fosc el cel i negra la llum. Accionaren l’interruptor de la lampareta i recolliren la baralla. Amb l’aparell de comanament a llarga distància, encengueren el televisor. Sobre la taula quedaven encara embotits i torrades fredes, que menjaren. Esgotats els programes, els himnes i les banderes, la tele s’inundà de pluja i ells s’adormiren a les butaques. Aleshores, pels volts de mitjanit, entraren per la finestra les colomes rosades i els galls negres de canyamel i els cérvols daurats i les gavines de lapislàtzuli i les caderneres d’ivori i les heures multicolors i les girafes d’heliotrop, tan rialleres. S’hi estigueren fins la matinada i, quan el sol es llevà, marxaren lentament; de tal manera que quan ell i ella es despertaren (el sol feria ja el mur blanc, davant de la finestra), els animals i les plantes ja no hi eren. Prengueren cafè i talls de sara. —Uf, va dir ell, finalment (perquè abans tenia la boca plena i no hauria pogut badar-la).



SPLASSSHHF

SPLASSSHHF: em submergeixo dins l’aigua perquè fa calor i estic suant i la pell em put i estic esgotat i el líquid és fresc i transparent i les gotes de l'splash del meu més aviat tosc contacte budellenc amb la superfície sensualment oscil·lant i amoral de la Mediterrània es perden entre l’escuma blanca que craqueja i es desfà, dispersa per la sorra de la platja i faig unes braçades, aixacumfa, aixacumfa, aixacumfa i em meravello de la meva pell coppertonejada i surto de l’aigua, apol·lo estiuenc, blup, fardant més que Johnny Weissmuller i faig un tomb amb intencionalitat contornejant i exhibicionista entre la xarxa que tricoten els esguards tediosos, ociosos, famèlics i socarrimats de quatre ties nòrdiques que dissimulen darrera d’horribles ulleres de sol, fent veure que llegeixen el Bunte o l’Stern, com si els importés una puta merda quin vestit de plàstic metal·litzat ha dissenyat el xorra del Rabanne o les bragues que utilitza la fulana de l’Schmidt, o el color de les mandarines que es menja, amb aquests llavis de maduixa, la Carolina de Mònaco, noieta que, entre d’altres coses, ha ereccionat en mi un sobtat interès per l’aristocràcia, especialment la seva, i per la sang blava que circula per aquestes venes que corren, folles i disperses per les seves sines, albarcocs, préssecs, cames tibades, fruits frescos per a rebolcar-s’hi i plorar la teva rialla els teus ulls les teves dents i demanar EXIGIR la socialització del món, no pas per res —el món se’ns en fot— sinó per tu, Carolina, i camino, doncs, vers el passeig marítim o com li diguin per aquí, mentre el sol ens clivella de pur deshidratament (és migdia i no haurien d'existir aquelles ombres tan enormes, però ja se sap que sempre anem de cul, c'est à dire amb l'hora estranya), xino-xano fins al bar de la plaça, on demano un combinat de noranta-cinc peles i una cervesa fresca —n'hauríem de dir biera, què collons!—i me la prenc i veig als pàises, eh, xavals, què?, doncs mira, res, ah, buenu, ja veus, ens veiem més tard, sí, al Western Saloon i pago i me'n vaig a la chambre de la pensió i dormo una estona perquè estic esgotat, cony, tant de ballar (ja fa quatre dies que sóc aquí) i com si res, això és un fàstic, tant Lloret, noi, vine a Lloret que lligaràs i ni una merda consagrada, tio, què vols fer-hi?, un altre any no m'enxamparan: em desperto a les nou i encara no és negra nit, baixo al carrer i me'n vaig al bar de les hamburgueses, a marcar-me'n una amb càtsup i ceba i una volldamm. Que putes!, amb la calda que fa i ells amb la samarreta blanca a les aixelles suades i el barretet al cap, al capdamunt de la cabellera, tota bruta i rinxolada i fins l'esquena, una cheese-burguer, please, me la menjo de dues queixalades, després me'n vaig, són les deu i camino entre el riu de gent que comença a "omplir-ho tot, i em foto a una sala d'esports i jugo dues partides al millón, però a la segona no he tingut sort i he fet falta a la primera bola, TILT!, i toco pirandó i me'n vaig a la bolera, al bar de la bolera, millor dit, i em prenc una altra cervesa, en diré biera, cccccrrrrrrrrrrccccccc!!, el relliscós soroll de la bola, escurçant la distància, plopf!, crroooocccc i ja m'ensopeix tot això, així que foto el camp i em compro unes french fries a un bar blanc, de formica — ¿o és fòrmica? — i plàstic, i vaig introduint-me-les dins de la boca, assegut a un banc del passeig, cara al mar amb la samarreta nova i suada — més que res a les aixelles — que em vaig comprar, en vermell, ahir, i em miro el celot, tan gran i fosquíssim i ple de groguencs punts blancs, en fi, filosofies ara!, llenço la caixeta oliosa on estaven les frites i em foto altre cop dins del laberint de carrers, souvenirs, carn tèbia, eh, xaval, ep, què hi ha?, el Perlanca que va de passeig, amunt i avall, què anem al Western Saloon?, sí, i el soroll —música— que et cau al damunt és massa, too much que diuen els que volen fardar de políglotes, i ens anem cap a un racó i seiem i és ple de peluts i ties boníssimes, més fredes i distants que l’hòstia, i el cambrer, un cap-rossenc, two beers, what?, two beers!, two beers!?!?, YEAH!!, ja no pots ni cridar ni parlar perque ni se’t sent, el merder tan considerable i la música, rollingstones dels vells temps, tio, picar de mans a fi i efecte de seguir el ritme, un Chuck Berry del 58, reserva de cava carta blanca, mmmm, bé doncs, ens porten les beers, trenta peles and five for the boys a la que et despistis, OK, començo a estar a to, bbbffffff, vacances somiades, una tia que està començant a ballar, ooh, rossa, cabell llis i suau, ulls com pous com ous com bous, tan tous, llavis com matalassos i el mamellam que s’esvera a cada contorsió, fins que arriba el goril·la, això no és una boîte, ja ho sabíem, tio, doncs no es pot ballar i la tia es detura, un rictus de frustració creua els matalassos, a fotre’s i a seure i a beure més cervesa, fins que sortim i ens despengem per un carreró petitó i em foto de lloros contra un arbret: senyal inequívoca o així d’una very interesting col·locació, paperina o gavardina, i m’assec. Seiem, Perlanca, a la vorera de la voravia —no us estranyeu: tinc un amic que és de l’Òmnium— i escoltem el silenci, és tan estrany el silenci i la paret blanca, mmmm, ¿anem a una discothèque?, anem i en cerquem una, a una cantonada esmoladíssima, llums blaves i magentes, pst, estarà bé, podríem haver anat al Revolution, massa lluny, aquí ballem i ja està bé, buenu, i ens llancem a la pista, hop!, què bé i demanem un cubalibre i ens porten un raf, quines coses, al capdavall tant se val, això és vida i no les vuit hores diàries a l'oficina, està bé, aquesta cançó, és Rosana de los Diablos, què maca!, hi ha unes estrangerotes que deunidó, seiem, a veure si descanso una mica, i els llums: groc, vermell llepat, verd, blau, l'spot blanc: flash flash flash flash i tot que dóna voltes, uuuop, si lligués alguna cosa…, però aquest any és fatal: ni el Barça guanya la lliga, així que ja em direu com poden anar les vacances, i aquest any sense el Michels ja veurem…, el tio aquest, l'alemany, el nou, no sé ni com es diu, ja veurem, et diré…, i vaja!, unes ties, aquí al costat nostre, una mica bledes i un tant nassudes, no estan bones però què vols fer-hi? semblen del país, hola tia, què?, quin rotllo, com ho fem, Perlanca?, més raf, valor, quina calda, el Perlanca s'està embrancant, avui està més fi que no pas jo, i les ties responen, ara que són més faves…, ara ballem, el Demis Roussos, we shall dance, we shall dance, que fi, encara que un xic passat, però va bé per a estar junts, com s'arramba!, pla o projecte and so on, a veure, com et dius? eh?, Mariantònia, però em diuen Tonyi, d'on ets?, d'HospitaletDelLlobregat, ah, jo sóc de Manresa però ara visc a SanAdriànDelBesós, treballo de dependenta a ElCortelnglés, a ElTallBritànic?, ha ha ha, què graciós!, sí, a la secció de perfumeria, però estudio secretariat, això està bé: progressar, sí, de vacances?, sí, amb la meva amiga, la Mariangústias, Angie per a les amigues, Angie?, com la dona del David Bowie, ja saps, la cançó dels rol·lingestons: Aaaaaangie, Aaaaaaangiiie, que modern, noi; tu estàs al corrent de tòt, psssé…, quina calor que fa aquí, oi?, sí, ens n'anem?, ens n’anem tots quatre, passegem ara, i ens prenem un quantró amb gel a la barra d’un bar pollós i nederlanditzant. Són simpàtiques, una mica espesses i xorres, però mira…, podríem anar al meu apartament, diu el Perlanca, com si d’aquella merda de cambra se’n pogués dir apartament, a veure quina cara posen: abaixen els ulls i es miren, així: ràpid, el Perlanca ha anat massa de pressa, uf, tinc uns discos bons, a escoltar música, insisteix, buenu, diuen les ties, cony!, fins i tot anirà bé, comprem una gèlida ampolla de xampany, xampany bo, l’ocasió s’ho mereix: un Delapierre, i pugem a la seva habitació: una habitació d’hotel, és clar que millor que la meva i, ja l’hem cagada, el llit ben a la vista, el primer que s’ha vist en entrar, enooooorme, al bell mig de l’escenari. Les ties s’han quedat parades, amb la mosca al nas, seiem?, posa un disc dels Beatles, oh, qué bonito, nos gustan los Beatles, diu la Mariangústias, i obro la finestra perquè fa calor i m’agrada el cel, tan fred i tan blau i tan llunyà (tinc ànima de poeta) i calculo: deuen ser les dues o les tres de la matinada, ppfff, encara és d’hora, el xampany!, el xampany!, que bé!, riem, està fresquet!, sí, és que el xampany cal servir-lo fresc, diu el Perlanca, ah, obre la boca la Tonyi i m’assec a la seva vora i parlem de música, tu, a Barcelona, què fas?, estic a una agència de publicitat, oh, què interessant!, sí, i tu els diumenges què fas?, vaig a ballar amb les amigues, sí?, i li passo la mà per l’esquena, amb suavitat, seda lliscant sobre seda, no diu res, presiono lleugerament amb les puntes dels dits sobre el seu braç, a l’alçada del bíceps, l’acosto a poc a poc i no diu res, cony, vaig a posar llum indirecta, diu el Perlanca, ok, i apaga una bombeta, estem així, doncs, llum garbellada i vaig i me la morrejo, apa, i no diu res. El Perlanca ha desaparegut amb la Mariangústias, són a la cambra del costat, la del Ricardu, que se n’ha anat a Cadaqués, amb el jet set, a menjar-se una paella, i el disc, aquí, que ja s’ha acabat i va girant incansablement per la mateixa estria, sense disparar-se, potser una volva de pols, o potser està ratllat, crac crac, ningú no es mourà per a canviar-lo, li passo la mà per sota de la brusa, i em respon millor del que esperava, vaja: descordem botons i cremalleres i estels rosats i llunes d’argent damunt del sofà, uf, i la beso més, bullo, aquesta cintura…, no, em diu, així no, és que no prenc pilules, saps?, ah!, podem fer marxa enrera, o no, espera, el Perlanca té una goma d’aquelles, you know, crec, truco a la porta, toc toc, Perlanca, deixa’m…, puc passar?, entro, passo i surto, mira, ah, que bé, és segur?, sí, anglès, garantitzat, crac crac, diu el tocadiscos, ah, buenu, a veure, oh, quina cosa, vine aquí, m’agrades molt, tu també, ets molt simpàtic, em diu i penso que té la cara plena de grans i aquest nas enorme…, com un lloro o una garsa, sí, dic, oh, què et passa?, diu, què em passa?, penso i em miro, cony, no ho sé, ara…, què et passa?, diu ella, no ho sé, mai no m’havia passat, li dic, no ho entenc, m’emprenyo, no t’excito…, em diu i abaixa la cara, entristida, què dius?, li dic, sí, sí, m’excites quantitat, però no ho entenc, vaja, noi, no sabem què fer, crac crac, diu el tocadiscos; ella dissimula arreglant coixins i mirant de cua d’ull, jo tracto de concentrar-me, pensar en aquestes corbes o en alguna foto del Playboy, a veure…, merda, dic, quina lata, deu haver estat la gometa, no sé, vaja, un cop que lligo, penso, i li dic: escolta, ho sento, no et preocupis, diu la Tonyi, i tracta de somriure, com traien-li importància a la cosa, mentre es va vestint a poc a poc i mira per la finestra i se sent remor del carrer i la música de la ràdio del veí, Rosana de los Diablos, quina cançó, està bé, és bonica, no?, diu la Tonyi, sí, dic jo i somriu —tristament?— i jo penso quina frustració, quina collonada, merda, i obro l’ampolla i em prenc un cynar.

Maria Aurèlia Capmany. Feliçment, jo soc una dona (1969) Notes i capítol primer

$
0
0
En motiu del centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany (Barcelona 1918-1991) s'han programat diverses commemoracions, alhora que les lectures de literatura catalana a batxillerat enguany incorporen aquesta novel·la. Aquest primer capítol n'és un tast.

Feliçment, jo soc una dona
Maria Aurèlia Capmany


                                        1

On es parla del misteri del meu naixement i de les poques garanties de moralitat de la meva mare. I de com la meva mare va desaparèixer per sempre més de la meva vida.

Vaig néixer al carrer de Jaume Giral, al cor del barri de Santa Caterina. Un barri on la gent no cap a les cases i surt a crits per les finestres i balcons. L’escala de casa era tan plena que podria datar la meva infància pels graus de coneixement de cada replà. No tots els replans eren iguals per a mi, n’hi havia de propicis, n’hi havia de tèrbols, que procurava passar gairebé amb els ulls clucs.
     La meva mare tenia una habitació rellogada al tercer pis. Era una habitació petita que donava al celobert, un canal per on desembocaven crits i plors i rialles i renecs i unes pregàries que també podien semblar renecs, tan exigents i amb tanta urgència les feien.
      La meva mare guardava els seus tresors en dues maletes, tancades amb pany i clau, que a mi em semblaven immenses. De tant en tant les obria i jo m’embadocava veient aquella roba fina, roba amb puntes i tavelles i cintes que parlava d’opulències passades, de riqueses que ja no tenia.
     La meva mare era soltera. Jo portava el seu cognom: Milà i no sé per què em dic Carola. Cada vegada que jo ho preguntava a la meva mare, car al veïnat les noies explicaven per què es deien Rosa o Anita, i sortien les autoritats de les àvies, i les ties, i les padrines, la meva mare em mirava amb un aire entre sorprès i cansat i em contestava invariablement:
     —A mi què m’expliques!
     La meva mare tenia dos domicilis. Molt aviat vaig comprendre que aquell recambró on havia nascut i on havia de tornar sempre no era a casa la meva mare, que ella provenia d’una altra banda i que jo, allí, d’on ella venia, no hi tenia entrada.
     Quan sortia de quatre grapes de l’habitació, si per atzar es deixaven la porta oberta i enfilava el corredor fins a arribar a la llum, una llum de color groc que queia d’enlaire des d’un balcó estret i florit que donava al carrer, el meu viatge s’acabava, més aviat o més tard, amb els crits de la senyora Marina, que m’agafava d’un braçat i em tornava al meu cau, bo i tancant la porta.
     La meva mare era la filla del porter de can Pujades i el meu pare era el noi Pujades. Tothom ho sabia, ningú no m’ho va dir mai. Al seu moment explicaré l’única vegada que he vist el meu pare.
La porteria de can Pujades era un petit edifici de dues habitacions, amb una cuina i una comuna. Es- tava situada a l’entrada del recinte de la fàbrica. El recinte era clos amb unes altes parets coronades per tot de vidrets aguts, de coloraines, que a mi em semblaven d’un luxe prodigiós. A l’altre cantó de les altes parets hi havia un pati gran que voltava la nau principal i més enllà les dependències dels despatxos i més enllà encara, separat per un terraplè d’herba i per unes reixes, apareixien els arcs de can Pujades pròpiament dit, és a dir, els darreres de la casa dels senyors, amb les cotxeres i els safareigs, i les quadres i una cuina molt més ampla i lluminosa que el nostre carrer de Jaume Giral. Mai no vaig entrar a can Pujades per la porta del davant. Quan la meva mare hi anava, a mi em deixava a la cuina. Era un lloc que m’agradava. De fet, si bé es mira, va ser el meu primer auditori.
     A mi, la petita casa dels porters, a l’entrada de la fàbrica, ja em semblava un palau. Quan hi anava amb la meva mare hi anàvem de visita, però jo sabia que era a casa d’ella allò. La seva absència, la seva tornada ritual, un cop per setmana, era com una quarantena que se li imposava pel seu pecat. La meva mare no semblava fer-ne escarafalls. Hauries dit que ho trobava molt bé i complia amb una mansuetud admirable, com si comptés un determinat número de visites que calia fer per obtenir indulgències. Quan hi anàvem fèiem visita i no ens permetíem cap franquesa i la meva mare no parava de dir: «Estigues quieta!».
     Sèiem a l’entorn d’una taula quadrada coberta amb una roba d’un vermell tan fosc que semblava engolir la llum. L’avi seia enfront meu i la mare al nostre costat. Hi havia llargues estones en silenci. Només parlava l’avi i la meva mare solia dir-li que sí. Mentrestant, la dona de l’avi em donava berenar. Es deia Paula, era una dona jove, molt lletja, bigotuda, forta. Potser era bona dona, però es veia clar que no ens tenia cap simpatia ni a la seva fillastra ni a mi. Sempre va ser igual amb mi, em mirava amb els seus ulls petits i aquosos sense gens de bona voluntat, però mai no va fer res per mortificar-me. En aquells temps em donava berenar, arròs amb llet amb canyella i llimona. Jo me’l menjava amb avidesa perquè de seguida vaig tenir bona gana i vaig associar sempre el benestar amb el bon menjar. El primer que va adonar-se d’aquesta meva golafreria va ser l’avi, que es va interrompre del que deia i advertí:
     —Mira quins ullets se li posen de bo que ho troba. Et donarà feina aquesta noia, o si no ja ho veuràs.
     Mentre el meu avi, en Salvador Milà, parlava, tenia al davant una capsa de tabac i anava fent cigarrets de paper, amb unes mans grosses, brutes i destres. Tenia també enfront seu una copa molt petita d’anís i xarrupava de tant en tant i llavors feia petar la llengua. Parlava en veu molt baixa, que a mi em semblava un murmuri, i sovint el cigar penjava adherit a la polpa dels llavis i feia encara més difícil saber què deia. Potser no parlava en veu tan baixa, aneu a saber, i era per contrast amb les veus cridaneres del meu celobert que tots els sons, així que entrava en aquell recinte, em semblaven coberts de cotó fluix.
     La Paula no deia mai res, després de portar-me el berenar seguia trastejant per la cuina, o seia també a un cantó de la taula i triava mongetes seques o llenties. Molt aviat vaig aprendre a triar-les al seu costat, totes dues silencioses, com si féssim un joc complicat. M’agradava triar llegums, potser era la meva primera activitat que establia un ordre que tenia una finalitat. Mentrestant, sentia el murmuri de l’avi i el sí, sí, sí, de la meva mare. És molt probable que totes aquelles explicacions de l’avi es referissin al meu futur. Quan ja era fosc, la meva mare i jo ens n’anàvem.
     L’enorme bloc de can Pujades quedava separat de la ciutat. Havíem de caminar per carrers inexistents, amb arbres esparsos, rocs i tolls d’aigua, i les inacabables muralles de maons i d’estacades. Fins que no vèiem l’alta andròmina de l’arc de Triomf no podíem dir que érem a Barcelona.
     Jo no sabia que teníem un temps fixat per viure a la nostra cambra, a casa de la senyora Marina, i que passat aquell terme, aquella mena de quarantena, se’ns donaria entrada al recinte del feu Pujades.
     No vaig passar mai gana. Temps després, la gent que es dedicava a redimir-me solia fer referència als anys de fam de la meva infància. El cert és que les meves úniques malalties infantils van ser empatxs, racons que se’n deia. La Paula, que no em tenia cap amor, procurava donar-me, sempre que hi anàvem, menjar abundant. La senyora Marina, mentre em resignés a seguir tancada a la cambra, em donava pa amb vi i sucre. Aquest menjar, a més de servir d’esquer, sembla, em deixava una mica borratxa i em quedava ensopida sobre el llit desfet.
     La història de la meva mare no podia ser més senzilla. Era una noia robusta que als onze anys semblava ja una matrona. Quan l’avi es va tornar a casar, les dues dones es devien fer molta nosa, però procuraven no posar conflictes a l’home de la casa, que va tenir sempre una sòlida autoritat i, pel que sembla, fruïa de tota la confiança del vell Pujades.
     L’avi Milà era un home fidel que tenia l’amo al corrent de totes les anades i vingudes de la fàbrica, un bon porter, un gos de presa útil que va pagar cara la seva eficiència. La meva mare corria lliurement per tot el clos de la fàbrica. Coneixia bé tots els racons dels jardins i a la cuina la rebien molt bé, i fins amb un cert respecte perquè l’avi tenia aquella estranya autoritat i a més ella tenia un aspecte sa i robust i era llengua llarga i decidida quan l’avi no era al davant. Si els mossos i els criats de la casa intentaven pessigar-la i li deien: «El palpejar no emprenya, noia!», diuen que ella contestava: «Sí, però té un preu».
     El noi Pujades devia tenir llavors disset o divuit anys ben aprofitats. La meva mare en tenia setze. No sé com, però deu ser cert, l’avi Milà els atrapava. La meva mare en sortia amb una bona pallissa i l’obligació de ser obedient si no volia trobar-se al carrer per sempre més. Sembla també que, quan el meu avi els atrapava, la mare ja m’esperava. La van tancar a casa, sense parlar amb ningú, i quan va ser hora, és a dir, quan ja va ser ben visible l’embaràs, van llogar l’habitació a casa la senyora Marina, que ja estava advertida. Em van registrar amb el nom de la meva mare. Mai no he vist la meva fe de baptisme. Probablement em van batejar a Sant Pere de les Puelles, i amb la crema de l’any 9 va desaparèixer tot el registre. L’avi explicaria més tard que el vell Pujades es va portar com un senyor. La senyoria dels vells Pujades va planar damunt meu pel que sembla fins que em vaig esquitllar d’aquell cercle d’influència. Jo no me’n vaig adonar mai. L’única autoritat que hi havia enfront meu era l’avi Milà, i jo no me l’estimava.
     Després he sabut que podia tenir bones raons per no estimar-lo. Era un home vil i va tenir la mort que mereixia. Jo llavors no podia pas saber la seva vilesa, només podia mirar les seves mans peludes com cargolaven els cigarrets, i aquell hàbil girar dels polzes sobre el paper d’una blancor bonica, que s’acabava amb el lliscar reiterat damunt la llengua lluent entre els llavis molsuts. Tots aquests moviments m’atreien i em feien fàstic alhora. Devia tenir un gran sentit familiar, l’avi, i es va preocupar d’aquell parell de dones, mare i filla, que tan malament li van agrair tots els seus desficis.
     No em va fer mai cap carícia. Els seus ulls suaus, com la seva veu, et miraven sempre quan tu no el miraves. Vaig descobrir-ho ben aviat això! Potser hi superposo altres records, però jo diria que és ben bé d’aquell temps que ho recordo. Jo no podia tenir més de cinc anys, perquè va ser al cap de pocs dies d’haver jo complert els cinc anys que vam anar a viure a la porteria. Van posar una cortina que separava l’habitació de l’avi en parts desiguals, i la mare i jo dormíem en un llit arrambat sota la finestra. Després ja no vam fer visita. Ho he de recordar, per tant, d’aquell temps. I és això que recordo: sentia com l'avi em mirava. Sentia com aquella mirada recorria la meva cara, els meus braços, la mà que agafava fort la cullera plena d'arròs amb llet, i llavors, quan jo alçava els ulls del plat per atrapar aquella mirada, aquella mirada ja no hi era, ràpida, àgil, furtiva es posava sobre el canonet de paper que cruixia lleugerament. Es convertia en un joc aquesta persecució de mirades i fins diria que, en algun moment, quan es topaven els ulls en aquell joc, l'avi em mirava seriós i preocupat, com a la defensiva.
     Vull justificar aquests records i la presència d'unes imatges reblades a aquell temps, dient que la intensitat amb què es dibuixen deriva de l'oposició d'aquells dos escenaris, a una banda, al bell mig de la ciutat, el moviment incessant, el tub de crits del celobert, l'escala fosca amb els diversos replans i la gent canviant a cada replà, i el carrer ple de criatures que campaven al seu aire: els petits, fins als límits del carrer de Sant Pere més Alt, al nord, el de Més Baix al sud, i els altres que ja s'aventuraven pels estrets carrerons: Flassaders, Carders, fins a l'amplada del carrer de la Princesa, i encara, si tan atrevits eren, fins a la font de la plaça de Santa Maria del Mar; i a l'altra, a tocar de Sant Andreu, les altes parets de can Pujades, amb la reixa que només s'obria per deixar passar els carros, que deixaven unes roderes profundes en el camí sense empedrat. I al fons, la paret llisa de la gran nau amb les finestres molt altes, d'on sorgia la remor llisa i constant de les plegadores, com un altre silenci. Podies arribar, rodejant la nau, al pati de l'altra banda, i d'allí, per un terraplè d'herba verda, arribaves als darreres d'una gran casa, ampla, com asseguda sobre uns porxos badats. Feia olor de pixum de cavall i de llenya cremada, i a la gran cuina et rebien les olors dels menjars i una llum oliosa i les rialles de les criades i els mossos. A l'entorn de la caseta quadrada de la porteria tot era silenci. La Paula no parlava mai, semblava que no li calia parlar. L'avi solia seure de cara a la finestra i ce sobte, sense dir un mot, desapareixia, i tornava a aparèixer sense ni dir «Déu vos guard». El venien a veure uns amics, segons deia, homes més joves que ell. I mentre ells parlaven ell feia: «Mmmmm! Mmmmmm!» i un sorollet amb la boca com si es xuclés un queixal.
     L'avi no duia brusa, com els homes que entraven i sortien per la porta de la banda nord, i els homes que carregaven els carros i feien petar la tralla quan ja havien aconseguit que els cavalls fessin saltar les rodes per damunt la pedra de l'entrada. L'avi portava una bata de color blau marí a sobre d'un gec de llana. Quan feia les sortides ràpides no es treia la bata. Quan se la treia la deixava ben plegada, es raspallava la peça curta i es posava bé la faixa amb un hàbil moviment de colzes.
     Tracto de fer comptes i em penso que jo tenia cinc anys quan ens vam quedar a viure a la porteria. Era per l'abril o maig, a la primavera, és segur. Sembla impossible que tingués records tan clars, i potser tenia set anys, però llavors els comptes no em surten. Perquè la meva mare es va escapar de casa al cap d'un any de ser a can Pujades, i jo encara no anava al col·legi quan la meva mare va saltar per la finestra, amb un farcellet a la mà, que va deixar un moment a l'ampit per saltar millor i va desaparèixer sense dir-me adeu.
     Sigui com sigui, enllestiré l'època del carrer de Jaume Giral per no haver-hi de pensar més. Hi dedicaré tot un capítol, sense preocupar-me de la progressió dels anys, ordenant tan bé com pugui tot el que en recordo. Si la memòria fa trampa i refusa les coses doloroses, jo devia ser feliç al carrer de Jaume Giral, al cor del barri de Santa Caterina. On probablement vaig aprendre a viure al carrer i per això mai no m'ha fet por quedar-me sense teulada.








Teodor Llorente, Vora el barranc dels Algadins (Ant 12)

$
0
0
Vora el barranc dels Algadins

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, milers de teuladins
fan un soroll que el cor encisa.
¡Qui oir pogués sa xiscladissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire;
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
El mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins!

Teodor Llorente, Llibret de versos (1909).




Teodor Llorente i Olivares
(València, 1836 - 1911)
Poeta, periodista i polític conservador valencià.

Poeta i autor dramàtic en castellà en la seva joventut, la influència de Marià Aguiló el decantà pel català (1857). Fou un dels impulsors més rellevants de la Renaixença valenciana. Fundador del diari Las provincias, fou també membre fundador de l'entitat cultural Lo Rat Penat des de la qual també impulsà uns Jocs Florals. Contrari a la politització del catalanisme que es començava a manifestar a finals del XIX, aconseguí durant anys de mantenir el valencianisme dintre la docilitat culturalista, si bé fou conscient del fracàs —fins i tot en l'àmbit cultural— de la seva posició regionalista. La seva poesia en català, que gairebé sempre anomenà llemosí, seguí els tòpics jocfloralescs excepte en alguns poemes de motiu rural, entre els quals hi ha els més reeixits de la seva producció com ara és aquest sobre el barranc dels Algadins (Vora'l barranch dels Algadins)

Comentari

El barranc dels Algadins és un paisatge de la comarca de la Ribera Alta, al País Valencià. En l’època de Teodor Llorente, era un autèntic barranc de 23 km entre els termes municipals d'Alginet i Algemesí. Avui és una plana dedicada al conreu dels tarongers i travessat per sèquies sense canyissars  ni, tampoc, rastre d'ànecs silvestres. Potser per això encara ens és més evident l'exaltació de la natura que fa Llorente: mas, arbres, ocells i plantes prenen cos i vida, i protagonitzen un himne al paisatge, amb múltiples batecs de vida. Som davant un autèntic locus amoenus (paisatge ideal, bucòlic, en un entorn natural). A partir d'aquí, el poema esdevé correlat de la infantesa mitificada (la felicitat perduda en el temps que va habitar el mas dels Algadins) i assumpció de l'inevitable pas del temps en termes de cloenda:

El mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins!

La composició poètica està estructurada al voltant d'una anàfora (repetició d'una mateixa paraula, o estructura sintàctica, a l'inici o final de diferents versos successius: "Vora el barranc dels Algadins"). Són un total de quatre estrofes, cadascuna d'elles de vuit versos octosíl·labs, amb esquema de rima 8A/8B/8B/8A/8A/8C/8C/8A.

Hi podem distingir tres parts:
-Una primera a la primera estrofa, on descriu el paisatge, en aquest cas el barranc dels Algadins, que li porta bons records, talment l’aroma dels tarongers (hipèrbole: no té lo món millors jardins)
         
-Una segona part formada per la segona i tercera estrofa, on parla del desig de reveure palmeres i ocells (hipèrbaton: l'aigua corrent els camps anega;onomatopeiasona el tic-tac en els molins)
          
-Una tercera que coincideix amb la quarta estrofa, i que acaba per lamentar el temps passat de la infantesa (hipèrbaton: mourà demà les palmes l’aire).

Joan Vinyoli, Damunt la sorra (1979)

$
0
0
Quedem-nos abraçats damunt la sorra
dos en un sol, del tot.
                                Llavis extensos
com una migdiada.
                            I escoltem les ones
caient, blanes, dormint.
                                  Que el sol penetri
fins a la sang.
                    Però l'amor no basta.
Fem per manera de pujar l'escala
que inventarem, graó rera graó,
fins a tocar el zenit del nostre somni;
davallarem després i comprarem pastissos
i vi de marca, sec.
                           Gaudim sense metàfores.

                                                                                          Publicat a Cercles (1979)
Viewing all 113 articles
Browse latest View live