Quantcast
Channel: Català al Catà Literatura
Viewing all 113 articles
Browse latest View live

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies

$
0
0











La platja

El sol se l'ha menjat. Anava sola, 
descalça com la mar, vestida com
la mar, amb brusa blanca i slacks verds,
i era rossa com l'aire, lluminosa
com el lleó de fúria total.
   Se'ns l'ha menjat. Fem-nos canilla d'ira.
Tallem el vent de llauna amb la cisalla
dels udols llargs. Esgarrapem la sorra.
Lladruquegem la mar, la disfressada.



A l'inrevés

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs de l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.



Posseït

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs 
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.




Cambra de la tardor

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
                              "Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers -Què són?"
                                                        Paletes:
manca una casa a la mançana.

                                                  "Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany. "
                                                    Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna. 



Si puc

Alguna cosa ha entrat 
dins alguns vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?


Vicent Andrés Estellés, L'Hotel París (1954)

$
0
0
L’Hotel París

XXI

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill
i xiques, al cinema, amb les cames obertes
i una mà entre les cuixes, i el rosari en família,
i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami
i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre
per saber el tamany escaient del taüt
i com hi ha els tramviaires que treballen la nit
de cap d’any i els forats de les piques i hi ha
l’ascensor amb un llum brut groguenc esperant
mentrestant la portera s’emborratxa de vi
i pixa per l’escala i la filla té por
i el marit està fent-ho amb la dona del metge
i els tramvies terribles amb l’enrenou dels ferros
i el metge que es dedica a trencar les anous
mentrestant la portera va pixant per l’escala
i trucant a les portes amb un colp de mamella
i el fill de la de l’arpa que s’ha mort fa tres dies
plora i plora i encén un ciri i posa el ciri
i l’ampolla de vi i contempla la Loren
i llavors la suïssa crida pel passadís
i el cosí la segueix brandant el canelobre
i la xica que es gita més aviat que mai
i un fred com una mà li puja per les cuixes
i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit
i els veïns que s’han mort els dos intoxicats
l’altre dia i la mare i la filla no tenen
ganes de menjar res i ploren com les rates
i el cosí i la suïssa que dormen brutalment
i el canelobre encès i el cobertor encès
les cortines enceses i tot el pis encès
els nobles cavallers enterrats en els claustres
mentrestant la portera pixa pels escalons
i el marit no pot més i la dona del metge
se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta
i se’l fica entre cames i tot es pega foc
i la nena que plora sola a la porteria
i les inscripcions obscenes del comuns
i el crani rebotant per tots els escalons.


                                                        Burjassot, 1954

Publicat per Edicions 62,  Barcelona, 1973

Mario Benedetti, Corazón coraza (1963)

$
0
0
Corazón coraza

Porque te tengo y no
porque te pienso
porque la noche está de ojos abiertos
porque la noche pasa y digo amor
porque has venido a recoger tu imagen
y eres mejor que todas tus imágenes
porque eres linda desde el pie hasta el alma
porque eres buena desde el alma a mí
porque te escondes dulce en el orgullo
pequeña y dulce
corazón coraza

porque eres mía
porque no eres mía
porque te miro y muero
y peor que muero
si no te miro amor
si no te miro

porque tú siempre existes dondequiera
pero existes mejor donde te quiero
porque tu boca es sangre
y tienes frío
tengo que amarte amor
tengo que amarte
aunque esta herida duela como dos
aunque te busque y no te encuentre
y aunque
la noche pase y yo te tenga
y no.



Mario Benedetti (Uruguai 1920-2009), del llibre Noción de Patria (1962-1963)

Truman Capote, A sang freda (1965)

$
0
0
Fins a un matí de mitjan novembre de l’any 1959, ben pocs americans —i també ben pocs veïns del mateix Estat de Kansas— havien sentit parlar de Holcomb. Com les aigües del riu, com els conductors de la carretera i com els trens grocs del Santa Fe corrent pels rectes rails, mai no s'havia deturat al poble cap tragèdia excepcional. Els dos-cents setanta habitants de Holcomb estaven contents que les coses anessin així, satisfets de viure immersos en una vida ordinària: treballar, caçar, veure la televisió, esperar els actes escolars, assistir al cor de l'església…


1. El darrer que els va veure vivents

El poble de Holcomb es troba en una alta planúria sembrada de blat, a l'oest de Kansas, una solitària regió que els altres veïns de l'Estat en diuen «cap enllà». Un centenar de quilòmetres a l'est de la frontera amb Colorado, la contrada, amb els seus celatges intensament blaus i l'aire net del desert, té una atmosfera que més aviat sembla del Llunyà Oest que de l'Oest Mitjà. L'accent local, espinat pel deix de la prada, té un to nasal característic de les hisendes, i els homes —o molts d'ells— porten els estrets pantalons fronterers, barrets Stetson i botes de taló alt i punta afuada. La terra és plana, i el panorama corprèn per la seva gran extensió. Cavalls, ramats de bestiar boví i una’ munió de sitges blanques que s'eleven majestuoses com un temple grec són visibles ja molt abans que el viatger arribi al poble.

Holcomb també és visible de molt lluny. No és que hi hagi gaires coses dignes de ser vistes. Simplement una casual concentració d'edificis, migpartida per la via principal del tren Santa Fe; un caseriu atzarós que pel sud limita una allargassada del riu Arkansas (i allí pronuncien marcadament les tres síl·labes: Ar-kan-sas), pel nord una carretera, la ruta 50, i tant per la banda de l'est com per la de l'oest es perd en la prada immensa i els camps de blat. Després de la pluja, o quan la neu es desfà, els carrers sense nom, sense ombra, sense paviment, passen de la pols més espessa al fang més brut. A un extrem del poble s'alça una vella i rígida estructura estucada, i al terrat hi ha un rètol lluminós que diu DANSA, malgrat que ja ningú no balla al local i el rètol està apagat des de fa anys. A prop hi ha un altre edifici amb un rètol inoportú, pintat amb or de full en una bruta vidriera, que diu BANC DE HOLCOMB. Inoportú perquè l'antic banc va plegar l'any 1933 i les seves dependències foren transformades en apartaments, i ara és un dels dos edificis d'aquesta mena que hi ha a la vila. L'altre és una esviduada residència que diuen el Professorat perquè hi viu una bona part dels membres de la facultat escolar local. Però la majoria de les cases de Holcomb són d'una sola planta, amb estructura de fusta i amb un porxo a la part davantera.

Avall, cap a l'estació, l'encarregada de la correspondència —una dona esprimatxada, que porta una jaqueta de cuir i texans i calça botes de vaquer— regeix la ruïnosa oficina de correus. L'estació mateixa, amb la seva malmesa capa de pintura sulfurosa, és igualment malenconiosa. Els famosos trens expressos Chief, Super-Chief i El Capitán hi passen cada dia, però mai no s'hi aturen. Mai, en general, no hi para cap tren de passatgers; només, de tant en tant, algun comboi de càrrega. Amunt, cap a la carretera, hi ha dues estacions de servei per als automobilistes. L'una dobla les seves activitats i té una botiga de queviures precàriament proveïda, i l'altra té feina extra com a cafè. El Cafè Hartman, on la propietària —la senyora Hartman, doncs— serveix sandvitxos, refrescos, cafè i cervesa de tres graus i dues dècimes. (Holcomb, com tot l'Estat de Kansas, es manté en un règim de llei seca.)

I això, realment, és tot. O ho serà quan haurem inclòs al rengle d'edificis importants el de l'Escola de Holcomb, d'esplèndid aspecte, que manifesta una aparença que la comunitat per altra part dissimula: que els pares que envien llurs fills al modern i eficientment equipat establiment (s'hi ensenya des del parvulari fins al batxillerat, i una flota d'autoòmnibus transporta els estudiants, que habitualment hi són en nombre de tres-cents seixanta, de vegades procedent de regions allunyades no menys de vint-i-cinc quilòmetres) són, en general, gent benestant. Hisendats, molts d'ells descendents d'alemanys, d'irlandesos, de noruecs, de mexicans i de japonesos. Crien ovelles i bestiar boví; cullen blat, sorgo, llavors de pastura i remolatxa sucrera. El negoci de granja és sempre arriscat, però a Kansas de l'Oest els qui s'hi dediquen se senten com a jugadors d'atzar nats, perquè es baten amb una dèbil precipitació pluvial (uns cinquanta centímetres de mitjana anual) i amb angoixosos problemes de regadiu. Això no obstant, els set darrers anys han estat, venturosament, poc secs. Als grangers del comtat de Finney, al qual pertany el poble de Holcomb, els han anat bé les coses. Han fet bon diner no solament com a benefici dels treballs agrícoles, sinó també gràcies a l'explotació a fons dels recursos del gas natural, i els guanys es veuen en la nova escola, en els confortables interiors de les cases de camp i en les altes i inflades sitges.

Fins a un matí de mitjan novembre de l’any 1959, ben pocs americans —i també ben pocs veïns del mateix Estat de Kansas— havien sentit parlar de Holcomb. Com les aigües del riu, com els conductors de la carretera i com els trens grocs del Santa Fe corrent pels rectes rails, mai no s'havia deturat al poble cap tragèdia excepcional. Els dos-cents setanta habitants de Holcomb estaven contents que les coses anessin així, satisfets de viure immersos en una vida ordinària: treballar, caçar, veure la televisió, esperar els actes escolars, assistir al cor de l'església i a les reunions del Club 4 Hacs. Però llavors, a les primeres hores d'aquell matí de novembre —un diumenge—, uns sons estranys esclataren violentament en la normal successió dels sorolls nocturns de Holcomb: l'agut crit histèric dels coiots, el sec esgarrapar de les desherbadores i els planys puja-i-baixa dels xiulets de les locomotores. A aquella hora ningú de l'adormida Holcomb, ni una ànima, no va sentir-los: quatre trets en ratxa que, dit d'una vegada, posaren fi a sis vides humanes. Però, temps després, els veïns del poble, abans no gens temorencs ni desconfiats els uns dels altres, que mai no tancaven llurs portes, deixaren anar la fantasia i van reviure, una i altra vegada, les lúgubres explosions que estimulaven flames de desconfiança, el resplendir de les quals feia que molts veïns es miressin estranyament els uns als altres, com forasters.

                Fragment inicial de A sang freda, traducció d'Avel·lí Artís Gener


Truman Capote, en una foto de 1966.

Vladímir Nabòkov, Parla, memòria (1966)

$
0
0

El bressol sondrolla dalt d’un avenc, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és més que un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra. Malgrat que ambdues són bessones idèntiques, l’home, com a regla general, esguarda l’avenc prenatal amb més assossec que aquell al qual es dirigeix (a més o menys quatre mil cinc-cents batecs de cor per hora). Conec, però, un jove patidor de cronofòbia que experimentà una mena de pànic en mirar per primera vegada unes pel·lícules filmades a casa seva unes quantes setmanes abans del seu naixement. Va veure un món que era pràcticament inalterat -la mateixa casa, les mateixes persones- i després s’adonà que ell allà era absolutament inexistent i que ningú no s’afligia per la seva absència. Va entreveure la seva mare fent adéu amb la mà des d’una finestra del pis de dalt, i aquest gest desconegut el pertorbà com si fos un misteriós comiat. Però allò que l’esparverà particularment fou la visió d’un cotxet de nen nou per estrenar plantat allà al porxo, amb l’aire pretensiós i usurpador d’un taüt; fins i tot allò era buit, com si, en el curs invers dels esdeveniments, àdhuc els seus ossos s’haguessin desintegrat.
          Aquest tipus de fantasies no són alienes al jovent. O, per expressar-ho altrament, allò primer i darrer tendeix a tenir un punt d’adolescent -llevat, potser, que estigui dirigit per alguna venerable i rígida religió. La natura espera d’un home adult que accepti aquests dos buits negres, al davant i al darrere, tan flegmàticament com accepta les extraordinàries visions d’entremig. La imaginació, el goig suprem de l’immortal i de l’immadur, hauria d’ésser limitada. Per tal de fruir de la vida, no n’hauríem de fruir massa.
           Em rebel·lo contra aquest estat de les coses. Sento l’afany de fer sortir la meva rebel·lió a fora i de vigilar la natura. Un cop rere l’altre, la meva ment ha fet esforços colossals per distingir la més tènue de les clarors personals en la tenebra impersonal a ambdues bandes de la meva vida. Que aquesta obscuritat és causada simplement pels murs del temps que em separen a mi i als meus punys masegats del món lliure de l’eternitat és una creença que comparteixo de bon grat amb el salvatge empastifat amb les pintures més cridaneres. He viatjat enrere en el pensament -un pensament que s’anava esvanint a mesura que avançava- fins a regions remotes, on he cercat a les palpentes alguna eixida secreta només per descobrir que la presó del temps és esfèrica i sense sortides. Tret del suïcidi, ho he provat tot. M’he llevat la identitat per tal de fer-me passar per un espectre convencional i esmunyir-me dins de regnes que ja existien abans que jo fos concebut. He suportat mentalment la companyia degradant de senyores novel·listes victorianes i coronels retirats que recordaven haver estat, en vides anteriors, missatgers esclaus en una carretera romana o savis sota els salzes de Lhasa. He escorcollat els meus somnis més antics a la recerca de claus i d’indicis -i permeteu-me de dir de seguida que rebutjo completament el món vulgar, tronat i fonamentalment medieval de Freud, amb la seva recerca maniàtica de símbols sexuals (com buscar acròstics baconians a les obres de Shakespeare) i els seus petits embrions amargs espiant, des dels seus amagatalls naturals, la vida amorosa de llurs pares.

sondrollar:
v 1 intr 1 Balancejar-se fent sotracs com fan certs bressols. La barca sondrollava a causa de la tempesta.
2 Trontollar.
2 tr Fer sondrollar. L'onatge sondrollava la barca.

avenc:
m. Cavitat natural constituïda essencialment per un pou d’accés i eix verticals o molt inclinats.


Nabòkov qualifica Parla, memòria d'"autobiografia reviscuda". L'obra abasta des de la primera consciència de la infantesa -agost de 1903- fins a el maig de 1940, a punt d'embarcar als Estats Units. Enmig, trenta set anys que expliquen la infantesa i l'educació -en una família noble russa: més de cinquanta criats i una relació exagerada de mainaderes, institutrius angleses i preceptors privats. Hi ha anècdotes, és clar, però amb més reflexió no pas nostàlgia. El record de la mare, al segon capítol: "Estimar amb tota l'ànima i deixar la resta al destí era la senzilla regla a la qual s'atenia. "Vot zapomni (recorda això)" deia amb to conspirador tot atraient la meva mirada sobre aquesta o aquella cosa…".

Recordar, sí, però més enllà d'un exercici nostàlgic. Més enllà de les vacances a Biarritz i els trens de luxe, més enllà de la pobresa postrevolucionària. Més enllà de la mort del seu pare, arrenglerat per decisió pròpia a la intel·liguentsia de Rússia, diputat liberal, opositor del tsar, perseguit pels bolxevics i assassinat finalment el 1922 a Berlín. Més enllà de la seva passió per l'entomologia, "Nabòkov estableix la força del record personal com la constructora de la identitat". La frase, del blog de Jordi Galves, em penso que resol tota la lectura: "no hi ha dol, no hi ha nostàlgia, tan sols una vocació crítica i sincera per a la felicitat, per a l’entusiasme".

Nabòkov, l'infant feliç, l'adolescent torbat, l'alumne singular a l'escola Tènixev de Sant Petersburg. Només cal percebre el ressentiment del mateix director davant d'aquell nen que arribava en automòbil i xofer a l'escola -i no a peu o en tramvia, com els altres. I sí, podia ser també una criatura irritant -les seves tietes, ¿no l'haguessin volgut sempre un nen "normal"? Però Nabòkov ja no podia ser normal. És singular però, sobretot, singularitza tot allò que ha viscut.

Parla, memòria també recull els anys d'exili a Crimea del sud i, després, a l'Europa occidental; el pas de tres anys per Cambridge -sense posar els peus a la biblioteca!- o la vida dels exiliats russos a Alemanya en temps de Hitler. També hi ha pàgines que reflecteixen uns primers idil·lis més o menys romàntics, com el de Pòlenka, la filla del cotxer en cap a la propietat d'estiu de Vira, quan el jove Nabòkov torna de les seves passejades en bicicleta: "[Pòlenka] Mirava com m'acostava amb una resplendor meravellosa de benvinguda al rostre, però a mesura que m'apropava, es reduïa a un mig somriure, després a una feble llum a les comissures dels seus llavis premuts, i finalment, àdhuc això s'esvania, de manera que quan arribava fins a ella no hi havia asolutament cap expressió en la seva bonica cara rodona. Tan aviat com havia passat, però, i girava el cap per fer una darrera mirada abans d'accelerar el pas a la pujada, els clotets ja hi tornaven a ésser, l'enigmàtica llum tornava a jugar en els seus estimats trets. Mai no li vaig parlar, però molt de temps després d'haver deixat d'anar en bicicleta a aquella hora, la nostra relació ocular fou renovada de tant en tant durant dos o tres estius…"

Al capdavall, quan Nabòkov anava a visitar la seva mare a Praga, durant l'exili europeu, la recorda entre llibres i mobles decrèpits. "Una caixa folrada amb roba verda aguantava les petites fotografies descolorides dins de marcs a punt de caure a trossos, que a ella li agradava de tenir prop del sofà. En realitat no li feien falta, perquè res no s'havia perdut. Així com una companyia d'actors ambulants s'emporta a tot arreu, mentre encara recorden els papers, una bruguera ventosa, un castell embolicat amb boira, una illa encantada, ella conservava tot allò que la seva ànima havia emmagatzemat". Doncs aquesta deu ser la tesi: mentre puguem fer parlar la memòria, res no s'haurà perdut.

Vladímir Nabòkov, Curs de literatura europea (1980)

$
0
0
Durant més de vint anys, Vladímir Nabòkov (Sant Petersburg, Rússia, 1899- Montreux, Suïssa, 1977) va fer classes de literatura universal a diferents universitats. Tot i que mai va arribar a reunir els continguts en un llibre -tot i tenir-ne el desig, segons manifestà a moltes entrevistes-, dels apunts i anotacions del mestre en va sortir pòstumament un Curs de literatura europea que els editors van fer començar amb una introducció ("Bons lectors i bons escriptors") i acabar amb "endreça" que trobareu més avall sencera: L'Envoi.


El meu curs és, entre d'altres coses, una mena d'investigació detectivesca a l'entorn del misteri de les estructures literàries.

Quan llegim, hem de fixar-nos en els detalls, acaronar-los.


Fragments de la introducció,
"Bons lectors i bons escriptors"

"(…) La literatura no va néixer el dia que un noi va arribar corrent de la vall neanderthal cridant "el llop, el llop", amb un enorme llop gris a punt d'encalçar-lo; la literatura neix el dia que un noi arriba cridant "el llop, el llop", sense que cap llop el persegueixi. Que aquell pobre noi acabés devorat per un animal de debò, per haver mentit tantes vegades és només un accident. Entre el llop dels boscos i el llop de la història increïble hi ha un espurnejant terme mig. Aquest terme mig, aquest prisma, és la literatura.

La literatura és invenció. La ficció és ficció. Qualificar un relat d'història verídica és un insult a l'art i a la veritat. Qualsevol gran escriptor és un entabanador, com ho és l'arxitramposa Natura. La Natura sempre ens enganya (…) L'autor literari no fa sinó seguir l'exemple de la Natura.

Tornant un moment al noi cobert de pells de xai que crida "el llop, el llop", podem exposar la qüestió d'aquesta manera: la màgia de l'art era en l'espectre del llop que ell inventa deliberadament, en el seu somni del llop; més tard la història de les seves bromes va esdevenir un bon relat. Quan finalment es va morir, la seva història va arribar a ser un relat didàctic, explicat de nit, vora la llar de foc. Però ell va ser el petit mag. Ell en va ser l'inventor. (…)"

“Literature was not born the day when a boy crying "wolf, wolf" came running out of the Neanderthal valley with a big gray wolf at his heels; literature was born on the day when a boy came crying "wolf, wolf" and there was no wolf behind him.” 




Endreça final, text íntegre

L'ENVOI

Pot ser que a algú de vosaltres li sembli que, en les presents i en alt grau irritants circumstàncies del món, l'estudi de la literatura sigui una pèrdua d'energia; sobretot l'estudi de l'estructura i l'estil. La meva opinió és que, per certs temperaments -i cadascú té un temperament diferent-, l'estudi de l'estil pot semblar sempre, en qualsevol circumstància, una pèrdua d'energia. Però a part d'això, crec que en tots els esperits, els uns inclinats envers allò artístic, els altres envers allò més pràctic, hi ha sempre una cèl·lula receptiva per les coses que trascendeixen les espantoses preocupacions de la vida quotidiana.

Les novel·les que hem estudiat no us ensenyaran res que pugueu aplicar a cap problema evident de la vida. No us ajudaran ni a l'oficina ni a l'exèrcit ni a la cuina ni en una llar d'infants. De fet, els coneixements que he provat d'impartir aquí són luxe pur. No us ajudaran a comprendre l'economia social de França ni els secrets del cor d'una dona o d'un jove. Però pot ser que us ajudin, si heu seguit els meus ensenyaments, a sentir la pura satisfacció que transmet una obra d'art inspirada i precisa i aquesta sensació de satisfacció a la vegada produeix un sentiment d'autèntic consol mental, el consol que un hom pot sentir quan pren consciència, malgrat tots els seus errors i totes les espifiades, que la textura interior de la vida és també matèria d'inspiració i precisió.

En aquest curs he mirat de revelar el mecanisme d'aquestes joguines meravelloses que són les obres mestres de la literatura. He tractat de fer de vosaltres bons lectors, capaços de llegir llibres, no pas amb l'objecte infantil d'identificar-vos amb els personatges, ni amb l'objecte adolescent d'aprendre a viure, ni amb l'objecte acadèmic de dedicar-se a les generalitzacions. He mirat d'ensenyar-vos a llegir llibres per amor a la seva forma, a les seves visions, al seu art. He tractat d'ensenyar-vos a sentir un estremiment de satisfacció artística, a compartrir no pas les emocions dels personatges del llibre, sinó les emocions de l'autor: les alegries i les dificultats de la creació. No hem parlat de llibres; hem anat al centre d'aquesta o aquella obra mestra, al cor viu de la matèria.

Ara el curs s'acaba. El treball amb vosaltres ha estat una agradable associació entre la font de la meva veu i el jardí de les vostres orelles: les unes obertes, d'altres tancades, molts molt receptius, alguns senzillament decoratius, però tots ells humans i divins. Alguns de vosaltres seguireu llegint grans llibres, d'altres deixareu de llegir grans obres un cop haureu acabat els estudis; i si algú es pensa que no pot desenvolupar la seva capacitat e plaer llegint els grans artistes, aleshores és preferible que no els llegeixi. Al capdavall, hi ha d'altres emocions en d'altres camps: l'emoció de la ciència pura és tan plaent com la de l'art pur. El principal és experimentar aquest pessigolleig en qualsevol compartiment del pensament o de l'emoció. Ens arrisquem a perdre el millor de la vida si no sabem provocar aquesta excitació, si no aprenem a elevar-nos una mica més d'on acostumem a estar, per tal de collir els fruits més excelsos i madurs de l'art oferts per al pensament humà  

“In this course I have tried to reveal the mechanism of those wonderful toys — literary masterpieces. I have tried to make of you good readers who read books not for the infantile purpose of identifying oneself with the characters, and not for the adolescent purpose of learning to live, and not for the academic purpose of indulging in generalizations. I have tried to teach you to read books for the sake of their form, their visions, their art. I have tried to teach you to feel a shiver of artistic satisfaction, to share not the emotions of the people in the book but the emotions of its author — the joys and difficulties of creation. We did not talk around books, about books; we went to the center of this or that masterpiece, to the live heart of the matter.” 
― Vladimir Nabokov, Lectures on Literature

Ferran Planes, El desgavell (1969)

$
0
0
Publicat en ple estat d'excepció el març de 1969, El desgavell es va exhaurir en poques setmanes. L'autor era un desconegut entre la gent de lletres, un franctirador que no tenia res a perdre si cantava la canya. Això és el que fa aquesta crònica de la República, la guerra i l'exili: explicar el que la vida en aquells anys virulents i moguts ensenya sobre els homes. «Era propòsit meu encapçalar aquest llibre amb un altre títol: La conya. Reconec que no en sabria trobar cap altre que encaixés tan encertadament amb el meu propòsit», avisa Ferran Planes.
(De la contraportada de l'edició de Club Editor, el novembre de 2010)


     Soldats sense armes, vestits com els de la guerra del 14, devíem semblar poilus (*) ressucitats, fantasmes de vint-i-cinc anys enrera que tornaven per ajudar els nous combatents que ja portaven armes una mica —no gaire— més modernes. I, com que no enteníem del tot el seu mecanisme, col·laboraríem amb pics i pales, rasclets i escombres, a fi de netejar i polir el gran esvoranc que les màquines excavadores anaven obrint, esventrant la terrai posant-la a punt per recobrir-la amb cuirasses de ciment, perfilades de torretes, minades de passadissos, plenes de canons i metralladores on tot havia estat matemàticament calculat per assegurar que els boches mai més, però mai més, no poguessin trepitjar el sòl de França.
     N'hi havia per plorar i riure, car, com tothom sap i veurem després, tot allò no va servir de res.
     Si hem de dir la veritat, no sabíem de bell antuvi ni ben bé on érem ni quina era la finalitat d'aquelles obres. Corria la versió que allò era com una segona línia Maginot, una zona de reserva de la primera. Això ens tranquil·litzava; i ho confirmava el fet que no sentíem mai cap tret ni cap canonada, ni vèiem avions, ni moviments massius de tropa propis de les proximitats dels fronts de guerra . Fins que un dia… Però no ens precipitem. Ja arribarà després. 
(…)

Ferran Planes, El desgavell. 
Fragment del Cap. V, La masia de Frankaltroff, a la Lorena
Pàg. 63, de l'edició de Club Editor, Barcelona, novembre de 2010.

(*) Poilus: Literalment, peluts. En francès el terme poilú designa un soldat ras, valent i coratjós, que tornava de la guerra amb bigoti i llarga barba, en una metàfora de la seva virilitat. El terme es va acabar imposant especialment a partir de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la seva guerra de trinxeres: a tots aquells soldats els anomenaven poilus, i els seus uniformes, vint-i-cinc anys després destinats a cobrir les Companyies de Treballadors Estrangers, tenien l'efecte que Planes descriu: poilus ressucitats! Precisament la foto recull el grup d'en Planes (el segon des de l'esquerra) i Amat Piniella, a la dreta, amb ulleres.

Brossa visual, per Jordi Coca

$
0
0

Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català, encara que ell denominava «poesia» tot el que feia perquè considerava que no hi havia diferències entre els diversos gèneres. I és que la seva obra creativa abasta la poesia, la prosa, el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts escèniques, la màgia, el circ i les arts plàstiques. Però sempre amb un reconeixement desigual… Per això, commemorant l'aniversari de la seva mort, el diari Ara va publicar un suplement íntegre del dominical "AraTu" amb el títol 15 anys sense Brossa, amb la voluntat de retre homenatge "a un artista lliure, coherent i al·lèrgic a les repeticions". El dossier l'encapçalava un magnífic article de Jordi Coca: Brossa visual. És aquest:


BROSSA VISUAL


L'any 1967 Joan Brossa havia publicat molt poc i era vist com un epígon poètic de l’avantguardisme foixià, com un dramaturg absurdista i com un company de viatge d’artistes plàstics com ara Tàpies, Ponç, Cuixart i la resta de noms que formaven part de Dau al Set. Alguna personalitat destacada de les nostres lletres m’havia arribat a dir que Brossa era un pallasso, segurament perquè ja se li sabien les aficions a la màgia i al music-hall. En tot cas, conèixer-lo personalment va suposar entrar en contacte amb un creador perfectament coherent, perfectament lliure i sempre disposat a evitar les repeticions artístiques adotzenades. Fes el que fes, Brossa sempre era poeta: poeta de la paraula, poeta de la imatge,
poeta de les arts escèniques, poeta del cinema i de l’escultura…

Una altra brama que circulava a finals dels seixanta veia Brossa com un creador bàsicament elitista, cosa que en teoria suposava donar l’esquena als problemes socials. Tant era que el 1951 hagués editat Em va fer Joan Brossa–el recull poètic escrit sota la influència del poeta marxista João Cabral de Melo–, un llibre que denota una profunda preocupació social i que, tal com assenyala Pere Gimferrer, va visualitzar “la superació del cercle viciós que feia de l’avantguardisme i el realisme dues tendències irreconciliables”. En la mateixa línia, Brossa editava l’any 1961 Poemes civils, però com que no militava en el realisme social sempre va ser vist amb reserves.

L’evidència que gairebé ningú no s’interessava per ell feia que acumulés un gran nombre d’obra inèdita i que no se li tingués en compte, per exemple, que el 1956 havia fet el primer poema objecte a l’aparador de la sastreria Gales del passeig de Gràcia de Barcelona, o que el 1959 iniciés la primera suite de poesia
visual, tot i que hi ha intents anteriors que es remunten al 1941. Les poques estrenes teatrals eren minoritàries i solien acabar amb xiulets i escridassades. En conjunt, l’obra de Brossa era desconeguda i valorada com una frivolitat. Tanmateix, el 1970 van començar a canviar les coses. D’una banda es va editar el primer volum de l’obra poètica, Poesia rasa, amb un pròleg elogiós de Manuel Sacristán, un marxista-comunista que estava per damunt de qualsevol sospita. El 1971 apareix el meu llibre sobre Brossa, el primer que s’editava sobre el conjunt de la seva obra, i en què es publicaven alguns poemes visuals i obres de teatre, altament visuals, com Sord-mut, que havia estat escrita el 1947. El 1973 surt el primer volum de la Poesia escènica, amb pròleg de Xavier Fàbregas, i el llibre de poesia visual Suite, que era del 1959.


S’iniciava, doncs, el reconeixement del món brossià, que, bàsicament, trobava l’expressió més feliç en la poesia visual i els poemes objectes. En realitat, tant en la seva obra literària com en el teatre hi ha característiques visuals essencials i, de fet, es podria parlar d’una mena de protopoesia visual únicament escrita. Però és en el seguit d’exposicions dedicades als poemes objectes, a la poesia visual i als cartells on es fa evident –primer a Catalunya i després arreu– que Joan Brossa comença a ser admirat i imitat. Entre el gran nombre d’exposicions importants cal destacar la que es va fer a la Fundació Miró el 1986, la del Museu Centre d’Art Reina Sofia el 1991 i la que l’Ajuntament de Barcelona va produir el 1994 al Palau de laVirreina.

Es multipliquen les traduccions de la seva obra, els premis i els reconeixements i, enconjunt, es comença a entendre la gran unitat de la producció brossiana. Quan fa cartells o objectes poètics, quan concep un espectacle de màgia o fa un guió de cinema, quan escriu llibres en què recupera mètriques com ara la sextina, o grans volums de bibliòfil amb artistes plàstics, Brossa sempre és el mateix. El seu univers es basa en la força d’una mirada que mai no és convencional i que transforma el que mira: l’alteració d’una lletra en el mot carnaval expressa l’essència mateixa d’aquesta festa; la desaparició de les lletres C, E i H d’un abecedari esdevé la més gran elegia possible dedicada al Che; l’absurd de la roda quadrada, les tapes de taüt i el barret de copa, la butaca amb cua…

El món de Brossa, amb una mitologia pròpia d’anticlericalisme, odi als burgesos i reivindicació de la menestralia aparentment ingènua i artesanal, es dota d’una força enorme pel fet d’esdevenir, alhora, l’hereu més profund i complet de Marcel Duchamp, i l’admirador de Stéphane Mallarmé, de Richard Wagner, del transformista Leopold Fregoli i del cineasta George Méliès. En conjunt, tots aquests creadors podrien aplegar-se sota una divisa central de Brossa: cal no confondre fantasia i imaginació. La fantasia engavanya, la imaginació allibera.

Si bé està clar que en la seva obra tot és u, cal admetre que el reconeixement del conjunt ha estat desigual. La Poesia escènica, per exemple, encara no ha trobat una expressió plenament feliç. Hi ha intents minoritaris, bàsicament liderats per Hermann Bonnín des de l’Espai Joan Brossa, i alguns muntatges mé o menys reeixits de Guillem-Jordi Graells i Fabià Puigserver, de Joan Ollé i de Jordi Mesalles, però, això de banda, els dos intents que s’han fet al TNC han estat un error. S’ha volgut veure en Brossa únicament un teatre d’acció, de music-hall i d’estriptis, quan en realitat Brossa també construeix el seu teatre com un gran viatge per la diversitat dels gèneres escènics.

Avui Brossa ja és un clàssic, però corre el perill de quedar tancat en els tòpics que s’han construït al seu entorn. De fet, Sacristán ja va dir en el seu pròleg del 1970 que hi ha una “història de la poesia de Brossa”, una evolució que cal tenir sempre present. Brossa no és el dramaturg de les serpentines i el confeti, ni és el poeta avantguardista que feia coses visuals. Brossa és la coherència, l’autenticitat i el convenciment que en art les repeticions sempre són una equivocació.

Jordi Coca




La fotografia, publicada a les pàgines centrals del suplement dominical AraTu, anava acompanyada d'un peu de Robert Ramos i es titulava "Un món propi": Joan Brossa, fotografiat al seu estudi de la Travessera de Gràcia de Barcelona el 8 de març de 1983. S'hi va instal·lar l'any 1958 i va ser el seu espai íntim i el seu refugi cretaiu durant 35 anys. Les vistes i alçada d'aquest estudi, en personal desordre brossià, li van inspirar el poemari Vint-i-una odes, un goig, una dansa i un sonet. El 1987, amb l'ajut econòmic de l'Ajuntament de Barcelona, es va traslladar a un nou estudi, al mateix edifici del carrer Gènova on vivia amb la seva companya Pepa Llopis.


Joan Brossa, Poema (1970) (Ant 43)

$
0
0

Poema (1970) recollit a Poemes visuals, Barcelona, 1975.


JOAN BROSSA 
(Barcelona 1919-1998)

Poema. Comentari de text.
Extret de Antologia de la poesia catalana, edició de Rosa Delor, Isabel Grifoll i Lluïsa Julià. Castellnou edicions. Poesia, clàssics catalans. Barcelona, 2005. 

Dramaturg, melòman, cinèfil, mag, artista plàstic i poeta, així es descrivia ell mateix. El seu interès pel món de la imatge l'ha dut a ser un dels principals introductors de la poesia visual a la literatura catalana. Vinculat des de sempre a l'avantguarda, va ser un dels fundadors de la revista Dau al set el 1948. Tanmateix és un poeta polimòrfic, com diu Glòria Bordons*, ja que ha treballat totes les formes: des de les més clàssiques, el sonet i l'oda, o la sextina dels trobadors, passant per les formes populars i la poesia escènica per arribar, a partir de 1950, a la poesia quotidiana o antipoesia en una voluntat de reflectir la realitat del carrer de la manera més directa possible, quasi una acta notarial de la realitat més prosaica. En els anys quaranta havia fet alguns cal·ligrames, però serà en els anys seixanta que la poesia visual centrarà el seu interès, la paraula ja no és suficient i cal recórrer a la visualització material del poema. Per a Brossa la poesia visual és en paraules seves: "la recerca d'un nou terreny entre allò visual i allò semàntic". El material que utilitza és molt variat: il·lustracions, cartes, documents, números, dibuixos i sobretot lletres solitàries que esdevenen les protagonistes dels seus poemes visuals. D'aquesta manera pot expressar en un llenguatge internacional les seves crítiques a la societat i dir tot el que pensa, demostrant que la poesia és la millor arma que existeix, com ho demostra "Poema", el cos del qual és una pistola.

(*) Joan BROSSA, Antologia polimòrfica. Edició a cura de Glòria Bordons. Barcelona, Galàxia Gutenberg- Cercle de Lectors. 2001.



Miquel Martí i Pol, L'Elionor (1972) (Ant 46)

$
0
0


L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l’estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".


                                      La fàbrica (1972)


La fotografia és de Lewis Hiner, feta a Carolina del Nord l'any 1908. Hiner té una impressionant col·leció de nois i noies treballant i és un testimoni de primer ordre per entendre com va ser d'alienant la industrialització.

Joan Vinyoli, Damunt la sorra (1979)

$
0
0
Quedem-nos abraçats damunt la sorra
dos en un sol, del tot.
                                Llavis extensos
com una migdiada.
                            I escoltem les ones
caient, blanes, dormint.
                                  Que el sol penetri
fins a la sang.
                    Però l'amor no basta.
Fem per manera de pujar l'escala
que inventarem, graó rera graó,
fins a tocar el zenit del nostre somni;
davallarem després i comprarem pastissos
i vi de marca, sec.
                           Gaudim sense metàfores.

                                                                                          Publicat a Cercles (1979)

Miquel Martí i Pol, Ara mateix (1981)

$
0
0
Ara mateix
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.



(Del llibre L’àmbit de tots els àmbits)

Jesús Moncada, El Cafè de la Granota (1985)

$
0
0

Jesús Moncada i Estruga (Mequinensa, Baix Cinca, 1941 - Barcelona, 2005) fou narrador i traductor. Mequinensa, la població on va viure fins que va desaparèixer anegada per l'embassament de Riba-roja d'Ebre, és l'escenari principal de la seva obra literària formada per tres reculls de contes, Històries de la mà esquerra (1981), El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999), així com de tres novel·les: Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997).

Sobre els espais literaris de la Mequinensa de Jesús Moncada, cliqueu aquí
 
    *    *    *

Amb El Cafè de la Granota, un volum de catorze narracions, Jesús Moncada reprèn la temàtica del passat mític de l'antiga població de Mequinensa, que ja havia tractat a Històries de la mà esquerra. En aquest recull hi prenen vida un seguit de personatges pintorescos i de situacions inversemblants, a través de les anècdotes i de les històries que es conten a les tertúlies del vell Cafè. Amb gran força descriptiva, humor i ironia, l'autor recrea i vivifica el batec quotidià d'un poble que només a través de les paraules dels seus habitants pot esdevenir memòria.

(Extret de la contraportada de El Cafè de la Granota editada per Ed62, el maig de 2004)

    *    *    *
El primer element, i el més important, que ajuda a configurar sensació d'unitat al recull és l'escenari espacial en què es desenvolupa l'acció dels contes, una acció que té l'epicentre, d'una manera explícita, en la vila de Mequinensa –amb escadusseres referències a poblacions de l'entorn regional més immediat (Lleida, Fraga, Torrent de Cinca, Faió, Tortosa...)–, en els seus cafès, carrers i places, en les mines del seu terme municipal i en els llaüts amarrats als molls de l'Ebre. I els personatges que hi apareixen retratats –llaüters, minaires, pagesos, botiguers...– són gairebé sempre, tant els masculins com els femenins, habitants de la plàcida, riallera i calmosa vila de Mequinensa.

(Extret de l'estudi preliminar d'Hèctor Moret a l'edició publicada a la nova col·lecció Educació. d'Ed62. Si en voleu més, cliqueu aquí). El plànol és fet del mateix Jesús Moncada.

    *    *    *

Emili Bayo, referint-se al recull El Cafè de la Granota, escriu: [...] es caracteritza per una gran homogeneïtat, aconseguida per la presentació de tot ell com una gran crònica on s’inclouen les diferents històries, d’una gran uniformitat. El narrador s’atorga el nom de cronista i s’esforça a convèncer el lector que la seva història és fruit d’una investigació, de contínues consultes. Generalment, el narrador pren com a punt de referència, com a testimoni d’autenticitat, la figura del vell Cristòfol. El vell explica una anècdota que constitueix part de la història del poble, però que, generalment, no va viure directament ell. Aquest personatge només fa de transmissor de la informació que la memòria popular [...] ha acumulat amb el pas dels anys. (p. 21)

Emili Bayo i Mercè Biosca, Guia de lectura de Jesús Moncada. Citat al recull didàctic del seminari  El gust per la lectura del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya: La Mequinensa de Jesús Moncada (Històries de la mà esquerra, El Cafè de la Granota i Calaveres atònites). Si en voleu més cliqueu aquí

    *    *    *

De El Cafè de la Granota, un els catorze contes:


Preludi de traspàs

Ara, l'àvia està esfereïda: no ho diu perquè les paraules no li surten, se li assequen a la gola. Però tots ho sabem. Mou sense parar la nineta embogida de l'ull dret, un ull que manté esbatanat a tothora, com si no hi tingués parpella. Tan aviat guaita la tia Ramona, que no es belluga mai de la capçalera del llit, com afitora la meva mare, la tia Teresa o qualsevol de les parentes i veïnes que acudeixen a vetllar-la, a fi de fer-li de més bon passar el tràngol de la mort. Tanmateix, no aconseguirem ablanir-li el traspàs, ja ho diu la tia Ramona, i ella hi té la mà trencada en agonies. Hi ha persones que s'avien a la mort d’una manera calmosa, sense neguits ni enrenous, i es fonen amb placidesa. Es clar que no tothom arriba a l’extrem de l'oncle Orestes, que en pau descansi, el qual digué a la seva dona: "Mira, Teresa, em sembla que sóc a les acaballes; així que, mentre prepares el sopar, aprofitarè per a morir-me»; i, en tornar ella a l'habitació, després de ficar la verdura al tupí -aquella nit feien bledes- ja el trobà de cos present. Amb l'àvia, però, les coses no lliscaran amb tanta finor, amb l'àvia patirem molt. Té massa por, i tots els massa són dolents, fins i tot per morir-se. Ha tingut adormida la llavor d'aquesta feredat a la seva ànima més de vint anys i ara aprofitant el seu decandiment -que sempre arriba, sempre, segons ens diu la tia Ramona als joves- li ha germinat a les entranyes i les hi ha omplert d'arrels insidioses que no la deixen expirar amb tranquil·litat.

Tanmateix, la culpa no és més que seva. Si no hagués fet el que va fer, ara, les coses li anirien d'una altra manera. I el que va fer, ho sabem tots. Si algú ho oblida tenim la tia Ramona per a fer-nos-en memòria. La tia Ramona es recorda de tot: té presents els anys de les riades -les del Segre i les de l'Ebre-, els noms dels llaüts que ha vist navegar, els aniversaris de família. i no se li despinten de l'esma ni baralles, ni bateigs, ni bodes, ni aparicions de difunts, ni particions de terres. ni les darreres paraules dels moribunds. Què serà el que no recordi la tia Ramona, quines galindaines no hi entafora, a la seva memòria? El senyor Honorat, l'apotecari, el qual, segons veus volanderes, li va escalfar el llit manta vegada, i la coneix pam a pam, assegura -quan té la nit de rom i melangies, ja que, si no va mau, no bada boca-, que la tia Ramona recorda fins i tot els records dels altres.

¿Qui recordà, si no, en passar el que va passar, el començament d'aquella història? Com hauríem sabut allò de la figuera si no hagués estat per la tia Ramona? Gràcies a ella, vam assabentar-nos del dia, i fins i tot de l'hora, que l'avi, en tornar una tarda de treballar de la mina, va anunciar a la seva dona que pensava plantar una figuera al pati. «Una figuera, Joaquim?», es veu que esclafí l'àvia, abans d'encetar una retòrica que no s'acabava mai sobre els desavantatges d'aquella pensada: que si taparia el sol, que si no li deixaria lloc per estendre la bugada, que si les arrels esquerdarien les parets, i que si això i que si allò, i que si tomba i que si gira. Fins que l'avi en tingué prou, tallà el sermó amb un cop de puny damunt la taula i féu saber que, l'endemà, plantaria la figuera. Si la tia Ramona no hagués recordat això, com hauríem pogut entendre el que va passar després? Ja que, ni ella mateixa, que era germana de l'avi i visqué sempre amb ells, no té memòria que la seva cunyada hagués fet mai més menció de la figuera, ni tan sols quan li va privar d'estendre la bugada, ni el munt de vegades que les arrels esquerdaren la paret del galliner. Ningú no hauria sospitat que l'àvia -la gata moixa, la mosca balba! - havia covat el seu ressentiment durant anys i panys per la qüestió de la figuera; ningú no ho hauria dit, fins el dia que la va serrar.

La tia Ramona recorda fil per randa aquell dia, i, des que l'àvia és a punt de morir, encara el té més present, no se li'n va del cap. Com podria -diu ella, sempre que en parla, i en parla sempre- oblidar el xerric de la serra amb què la seva cunyada, obstinada, tossuda, ressentida, va tallar la soca de l'arbre? L’avi, en sentir-ho, no digué res -feia un quart d'hora escàs que el pobret acabava de morir-se- però es va encarcarar de tal manera –es veu que de la ràbia- que la tia Ramona, la tia Teresa i la tia Carme necessitaren Déu i ajut per acabar d'amortallar-lo.

     -     -     -     -     -

I, ara, l'àvia està espantada, albira el final i no vol morir-se, perquè sap que el seu marit l'espera fa quinze anys per demanar-li comptes. Tot just el recordo, l’avi; jo era encara molt jovenet quan ell va faltar. Tanmateix, pel que he sentit contar a la tia Ramona, sembla que sempre tenia la pólvora a torrar. No voldria trobar-me a la pell de l'àvia per res del món. Segur que ella, ara que es veu el trill als garrons, n’està ben penedida del que va fer; la cosa, però, no té remei, i per això la por se la menja, per això l'ull dret li lluu com si el tingués embogit. També li lluiria igual l'esquerre, si no fos que la malaltia l'hi va assecar i li quedà mort, com el d’una nina.

Ramon Solsona, Cerezo rosa (1991)

$
0
0

Cerezo rosa: 
El famós mambo de Pérez Prado dóna nom al primer conte de Llibreta de vacances, de Ramon Solsona, un volum amb onze narracions publicat el 1991 per Quaderns Crema.



CEREZO ROSA

Haver-me quedat de rodríguez està a punt de costar-me el matrimoni. M’hi he quedat mig per obligació, mig perquè em venia de gust ser lluny de la família per assaborir unes cotes de llibertat que no tenia d’ençà que em vaig casar.
     El meu soci i jo estem preparant una ambiciosa reestructuració d’Informàtica Aplicada, l’empresa que vam fundar fa tres anys i que creix com una planta silvestre. Jo m’he fet càrrec de la gerència i em passo tot el dia al despatx.
     Al despatx hi passo el dia, però les nits són meves. Per primera vegada m’he deixat dur per l’atreviment i l’instint, he prescindit del què diran, he trencat els convencionalismes en què he viscut fins ara i m’he decidit a jugar fort. Ara mateix estic vivint una experiència extraordinària: m’he enamorat d’un home.
     Ell, com jo, és casat i, com jo, s’ha quedat rodríguez. També és la primera vegada que ha engegat els prejudicis a rodar. És un amor d’estiu amb totes les de la llei: ardorós com la canícula, fresc com un gelat d’avellana.
     Davant de la perspectiva d’un estiu sense nens i sense obligacions domèstiques, jo em feia un programa mental basat en l’anarquia i en la insubmissió. Anar per casa amb els peus nus, mirar els programes de televisió que em vinguessin de gust sense que ningú hi posés objeccions, estirar-me al sofà fumant i fumant sense parar, dormir ocupant tot el llit de matrimoni. I la malèvola intenció de recuperar el temps perdut. Clar i ras: ballar i lligar. 

     La veritat és que el meu matrimoni sempre ha rutllat bé, tenim la sort d’exercir professions compatibles amb l’educació dels fills. A mi l’empresa m’absorbeix més hores de les que voldria -a vegades passo dies sencers en què només veig els nens quan dormen-, però els mestres tenen un horari mes curt i sobretot unes vacances generoses que els permeten dedicar-se als fills, cobren poc, però tenen moltes hores lliures. Nosaltres, doncs, ens compenetrem perfectament, cadascú aporta allò que té: qui fa diners aporta diners i qui té temps aporta temps.
     Ara els tinc tots al càmping, a la rulot. Vam començar amb una tenda canadenca, després en vam tenir una de dues habitacionetes, més tard en vam comprar una que plegada pesava setanta-cinc quilos i quan Informàtica Aplicada va començar a rajar una mica vam canviar la tenda per una senyora rulot. I espero desempallegar-me’n aviat, ja estic fent números per comprar-nos una casa a Port de la Selva, perquè la veritat és que odio els càmpings i els mosquits. Afortunadament només hi vaig els caps de setmana.
     Faig més o menys la vida que havia previst. Menjo fora de casa o bé compro congelats, perquè la cuina no és el meu fort, tot i que si haig d’ajudar m’arremango sense manies i si convé rento els plats o faig truites. Aprofito aquests dies per fer les truites ben crues, com a mi m’agraden. L’única cosa que no he aconseguit, probablement a causa de la meva formació, és tenir la casa cap per avall. Tot i que odio aquestes feines, no puc viure en una casa desendreçada i menys encara marxar sense tenir el llit fet, la roba al seu lloc i el terra fregat. Però sí que he ballat i he lligat.
     Els primers dies de rodríguez vaig flaquejar, en un moment de fluixedat anímica vaig estar a punt de confessar-li la depressió a la meva secretària, però el seny em va aturar a temps. Mai no he volgut tenir amb ella cap relació que no fos estrictament professional, les intimitats i les febleses es paguen una hora o altra.
     Per combatre el tedi i el desconcert dels primers dies vaig trucar a la Teresa i la vaig convidar a sopar. Com que és una bona amiga, li vaig explicar confidencialment el contrast entre els meus projectes de rebel·lió i l’enyorament que sentia de la família. Em va animar de paraula i d’obra, em va dur a ballar fins a la matinada. L’orquestra va interpretar moltes peces, però una em va tocar especialment la fibra sensible: «Cerezo rosa».
     «Cerezo rosa». Un mambo, una trompeta que arrenca mig adormida fins que troba la velocitat de creuer i navega amb una cadència tropical flanquejada de trombons. «Cerezo rosa» és el record d’un amor de joventut, la primera vegada que recordo haver ballat amb consciència del contacte físic. Va ser durant la festa major del poble on estiuejava. Les faccions s’han esborrat, però la música encara em fa sentir el mateix estremiment. «Cirerer rosa, pomera blanca» és el títol sencer. 
     L’endemà mateix vaig trobar el meu cirerer rosa. En un d’aquests locals refrigerats del centre de Barcelona que al migdia es pobla de corbates i camises de màniga curta. Qui dina sol busca la companyia del diari, d’un llibre, d’un informe tècnic, qualsevol cosa que entretingui la vista i l’enteniment. 
     El primer dia vam compartir la taula. El segon, vam parlar animadament. El tercer, ja ens esperàvem i vam anar al cine al vespre. El quart, vam anar a ballar i vam acabar al llit, al seu.
     És mes jove i més alt que jo. Ros, ulls blaus, bigoti ben retallat i una veu gruixuda ben timbrada. Té les mans rasposes.
     Ens veiem en plegar de la feina i parlem de les nostres coses. Ell, com jo, és un apassionat de la Informàtica i té una capacitat admirable per explicar de forma planera conceptes difícils. Hem passat ja moltes hores parlant de software i de les novetats que ens sorprenen dia a dia.
     Anem a sopar i a prendre copes a llocs reservats, lluny de mirades indiscretes. Ens desplacem sempre amb la moto d’ell, una Norton de museu -té encant, però jo em quedo amb la meva Kawasaki-. Després recalem a casa meva o a casa d’ell on, com a bons rodríguez, parlem dels fills, de l’escola, ens expliquem amb bon humor anècdotes conjugals. Comentem viatges, ens ensenyem fotografies i ens fem sentir mútuament les músiques preferides mentre reguem les plantes. 
     La nostra relació ha arribat al clímax aquest cap de setmana. Amb excuses poc clares vaig telefonar al càmping i vaig dir que el divendres no pujaria. Vaig notar estranyesa i mal humor a l’altra banda del fil telefònic. Ja sé que els fills m’esperen per fer una excursió pel Pirineu. Conec perfectament el programa: hores de cotxe, baixar a tocar la primera vaca que se’ns posi a l’abast, filmar en vídeo els nens tocant la vaca, espantar les mosques que vénen de la vaca, mirar de no trepitjar les femtes fresques de vaca. I no desprendre’m de l’Autan per res del món, la meva guerra contra els mosquits és una croada en legítima defensa. Odio el Pirineu. 
     Ens hem escapat a un hotel de luxe de la costa. Ens hem lliurat sense reserves, com si mai a la vida haguéssim fruït del sexe. Tot ha estat nou, fresc, sibarític, amb el punt d’excitació irracional de l’amor clandestí quan esclata. Em sentia jove, una veu interior em deia: Endavant les atxes, que l’estiu és la vida.
     Mentre tornava, amb la identitat protegida pel casc de motorista, he sentit enyorament dels nens.
     Ara sé que això s’acaba. Haurà estat un amor fugisser que ens deixarà un bell record, un regust que paladejarem en secret tota la vida. Ell serà per sempre més el meu cirerer rosa; jo, la pomera blanca. Si mai torno a sentir aquest mambo, rememoraré aquests dies deliciosos, pensaré en ell i en les seves mans rasposes. 
     Sé que s’acaba perquè tots dos estem espantats de nosaltres mateixos i tenim por d’anar massa lluny. No ens ho diem, però som conscients que el cicle natural d’aquesta aventura s’acosta a la fi. Som uns rodríguez vulgars, convencionals, la nostra capacitat de subversió és modesta, ja l’hem cremada tota, en el fons ja ens està bé la vida tal com la tenim encarrilada. 
     La veritat és que tinc ganes d’estar amb el meu marit i de jugar amb els nens i estic disposada a fer un viacrucis expiatori pel regne de les vaques. A més a més, a casa no me’n surto. No entenc com estan ordenats els armaris ni sé com funciona la rentadora. Jo només m’hi entenc amb els ordinadors, al càmping me n’hi penso pujar un de portàtil. I un litre d’Autan. 
   
Ramon Solsona, Llibreta de vacances, Quaderns Crema

Ponç Pons, Dirty realism (Sheaffer) (1995)

$
0
0
DIRTY REALISM
(Sheaffer)

I

Avui m’han regalat un boli
pels serveis prestats i l’interès
que he demostrat en ensenyar als al·lots
aquesta nostra antiga, dura i calcigada llengua catalana.
No és un boli molt bo,
però és més car, segur, que el que jo emprava
per corregir exercicis, posar notes
o signar el full de faltes d’assistència.
Jo no havia fet mai poemes amb un boli.
Tampoc no havia pensat mai
que potser caldria fer
com Rimbaud i plegar cap a Etiòpia.
Sóc un poeta menorquí
que viu exiliat a la seva pròpia illa.
Escric per no morir-me,
com Sábato, de soledat
i també perquè és l’única
manera que conec de sobreviure.
Jo no crec, com deia Mallarmé,
que la carn siga trista, ai las, i no he llegit
encara tots els llibres.
Com Vladimir Holan en la profunda
quietud cremant de Kampa escric entre la nit
ardent de Sa Rocassa. Sota un sol nocturn,
la meva gran passió són les paraules.
A voltes em despert per consagrar-ne alguna.
Sempre dorm amb papers i un llapis vora el llit.
Tenc amics que ja han mort i amics de ver que estim.
M’han assassinat a cops de desencants la infància.

II

Tenc els ulls tan gastats de viure en els fulls d’altri,
tenc el cor tan cansat de viure vides d’altri,
que ara agaf el meu boli i prov d’escriure uns versos
que salvin aquest dia a punt ja d’expirar.
He fet classe el millor que he pogut i he sabut.
He jugat amb els fills, he estimat, he vist gent...
He llegit Thomas Mann i m’ha semblat molt lent.

III

M’hauria agradat molt poder viure a Tahití
i conèixer Gauguin i estimar moltes dones
de pits durs i brillants a la platja o al bosc.
Habitar Hiva Oa, Mooreà, Papeete...
Veure els llocs purs i verds que va veure James Cook
sense el pes dels pecats que van dur els missioners
o les lleis sepulcrals de l’Administració.
Ser estranger i ser salvatge i viure nu i en pau.
Però com va dir Espriu, jo també sóc covard
i estim, a més, amb un... etcètera, etcètera.
Em quedaré aquí a escriure entre parets
de llibres i papers fins que la mort se’n dugui
amb el seu negre alè la darrera paraula.

Ponç Pons, On s'acaba el sender, Ed.62, Barcelona, 1995.



Ponç Pons, l'any 2014, publica un  quadern de notes, apunts i reflexions: El rastre blau de les formigues. Una mica de tot. "Hi ha teologia, filosofia, política, Menorca, literatura…" diu Ponç Pons en una entrevista publicada el 24/V/2014 al diari Ara.

"Tot el capvespre traginant branques mortes a una tanca on faig un gran munt per cremar. El silenci guareix, la suor purifica".

"L'austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida"

"Hi ha dues paraules que m'agradaria que quedessin associades a mi. La primera és passió. Llegeixo, escric i faig classes apassionadament: això seria l'escriviure, en certa manera. L'altra paraula és autenticitat. Durant tota la vida he cercat ser bona persona, encara que la societat m'ho posi difícil".

"Sóc una persona implicada i compromesa: cada matí ben dutxat i afaitat, me'n vaig a l'institut a fer de missioner. Fer de professor és com convertir infidels! Faig llengua i literatura catalana, però fem una mica de tot: cinema, música, art… Qualsevol cosa que els pugui interessar. Jo no estic gens aïllat. Com a professor, tinc una gran vida social. A la tarda, em poso la roba més vella que tinc, agafo la bicicleta i me'n vaig a Sa Figuera Verda. Des d'allà intento entendre millor el món i estimar-lo més".

"L'art ens humanitza i fa la vida més apassionant"

Cançó del Mariscal (Dagoll Dagom, Els Pirates, 1997)

$
0
0
Aquest poema és un autèntic homenatge a les esdrúixoles! El text coincideix amb el recitat de la cançó, encara que difereixi un pèl amb la lletra oficial.
   Els Piratesés la versió catalana de l'opereta The Pirates of Penzance de Gilbert & Sullivan, traduïda per Xavier Bru de Sala i estrenada per la companyia Dagoll Dagom al Teatre Victòria de Barcelona el 18 de novembre de 1997.

Cançó del Mariscal

MARISCAL 
Jo sóc el mariscal de la carrera més modèlica,
i amb barcos de paper he inventat l'esquadra més quimèrica,
exemple de saviesa tan extensa com endèmica,
sóc sempre el campió de la polèmica acadèmica.

Tinc grans coneixements en integrals i en matemàtica,
he escrit els manuals de la balística hidrostàtica,
calculo hipotenuses més de pressa que Pitàgores... 

(Pitàgores, Pitàgores... ja ho tinc!)

conec les tres virtuts de les arrels de les mandràgores! 


TOTS
Coneix les tres virtuts de les arrels de les mandràgores,
coneix les tres virtuts de les arrels de les mandràgores,
coneix les tres virtuts de les arrels dels màndra-dràgores!

MARISCAL
Jo faig raonaments d'exactitud aristotèlica
i lligo cel i infern amb una rima maquiavèl·lica,
amb barcos de paper he inventat l'esquadra més quimèrica,
jo sóc el mariscal de la carrera més modèlica.

TOTS
Amb barcos de paper ha inventat l'esquadra més quimèrica,
perquè és el mariscal de la carrera més modèlica.

MARISCAL
Cada any guanyo el concurs de pescadors de cefalòpodes.
Sóc una autoritat en els anèl·lids i els artròpodes.
Retallo les plantilles per cosir sabates úniques
pels peus dels elefants que van morir a les guerres púniques.

Sé els noms de les princeses i les reines visigòtiques,
domino el grec i l'àrab i altres llengües més exòtiques
tinc fama d'estrateg com el carlí Zumalacàrregui...

(Zumalacàrregui, càrregui... ja ho tinc!)

Com que és tan complicada, aquesta rima me la càrregui.

TOTS
Com que és tan complicada, aquesta rima se la càrregui... 

MARISCAL
Les lletres i les ciències davant meu es tornen tímides
i em tenen per l'hereu apocalíptic de l'Arquímedes,
amb barcos de paper he inventat l'esquadra més quimèrica,
jo sóc el mariscal de la carrera més modèlica.

TOTS
Amb barcos de paper ha inventat l'esquadra més quimèrica,
perquè és el mariscal de la carrera més modèlica.

MARISCAL
Navego amb el compàs i faig els versos amb la brúixola
que marca sense error les bones rimes en esdrúixola.
Es tracta d'entrenar la calibòssia més anàrquica
per fer rimar paraules com república i monàrquica.

La història més histèrica i l'Espanya celtibèrica,
i cada riu d'Europa amb tribus d'Àfrica i d'Amèrica.
Astròleg, meteoròleg, interpreto a diari el cel...

(diarielcel, àrielcel... no, no, no patiu, no patiu, ja ho tinc!)

i afino les cançons d'aquells pesats de Màricel! 

TOTS
I afina les cançons d'aquells pesats Dagoll de Màricel,
i afina les cançons d'aquells pesats Dagoll de Màricel,
i afina les cançons d'aquells pesats Dagolls Dagom de Màricel!

MARISCAL
I és que sóc l'exemple viu de la modernitat simpàtica, 
p'rò encara no sé res de la genètica informàtica,
amb barcos de paper he inventat l'esquadra més quimèrica.
Jo sóc el mariscal de la carrera més modèlica.

TOTS
Amb barcos de paper ha inventat l'esquadra més quimèrica, 
perquè és el mariscal de la carrera més modèlica.

Maestro, presto agitato, si'l vous plait!

Navego amb el compàs i faig els versos amb la brúixola 
que marca sense error les bones rimes en esdrúixola. 
Es tracta d'entrenar la calibòssia més anàrquica 
per fer rimar paraules com república i monàrquica.

Tinc grans coneixements en integrals i en matemàtica, 
he escrit els manuals de la balística hidrostàtica, 
calculo hipotenuses més de pressa que Pitàgores,
conec les tres virtuts de les arrels de les mandràgores. 

TOTS 
Coneix les tres virtuts de les arrels de les mandràgores,
coneix les tres virtuts de les arrels de les mandràgores,
coneix les tres virtuts de les arrels dels màndra-dràgores!

MARISCAL 
Jo faig raonaments d'exactitud aristotèlica 
i lligo cel i infern amb una rima maquiavèl·lica, 
amb barcos de paper he inventat l'esquadra més quimèrica, 
jo sóc el mariscal de la carrera més modèlica. 

TOTS (i final)
Amb barcos de paper ha inventat l'esquadra més quimèrica, 
perquè és el mariscal de la carrera més modèlica! 

Escolteu-la al Youtube punxant aquí

Emili Teixidor, Pa negre (2003)

$
0
0
1.

Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.

Ens havíem enfilat a tots els arbres de l’hort dels fruiters, prou forts per aguantar-nos a tots tres i prou baixos perquè hi poguéssim pujar sense escala, però després de provar-los vam triar la prunera vella com a cau definitiu. La prunera o el pruner vell tenia l’enforcadura del tronc ample, acollidora i fosca com el fons d'una perola, i les tres branques que hi naixien permetien d’instal·lar-nos-hi amb comoditat, repenjar l’esquena i repartir-nos l’espai amb precisió: tocava una branca per cadascú.

(...)

2.

A l'hivern era diferent. 

A l'hivern, la vida es feia al voltant de la llar de foc, a la cuina de baix que tots anomenàvem la cuina i prou i nomñés en alguns casos, la cuina de baix o la cuina d'hivern, un nom encara més escadusser. La cuina de dalt, la del primer pis, era la cuina d'estiu o dels senyors, i tenia un menjadoret al costat que donava al porxo, amb dues cantoneres plenes de copes  vaixella i les parets decorades amb plats pintats i ensafranats, porcellanes de molt mèrit, deien, enganxats amb gafets de filferro. A la cuina de dalt hi havia una altra porta que donava a un quarto de mals endreços i rebost, un lloc fosc, sense finestres, amb una porta de sortida a la sala gran.
(...)

3.

Vivíem a la prunera fins a la tardor.

Quan el dia començava a minvar, a vegades la nit ens arreplegava a dalt de l'arbre i la Ció ens havia de cridar perquè baixéssim.
   -Coi de criatures! -remugava després dels crits, quan ja ens tenia al davant-. Massa enjogassats per l'edat que teniu. Algun dia es trencarà una branca i us obrireu el cap.
(...)



Emili Teixidor, Pa negre 

Quim Monzó. Discurs inaugural de la Fira del llibre de Frankfurt (2007)

$
0
0
Senyores i senyors,

Com que de discursos no n’he fet mai (i no sé si en sabria) els explicaré un conte.

El conte va d’un escriptor que sempre parla molt de pressa i que per aquest motiu sovint s’entrebanca. Doncs a aquest escriptor, un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt, l’any que la cultura catalana n’és la convidada.

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta: “¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta (o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra (carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges) la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben ben fort. Per això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre i quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità. Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un "bundesland" geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes, centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.

Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? ¿Hauria d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a fer-ho. Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda, Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig, Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales, Mercè Rodoreda...

¿O potser seria millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari? Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre, i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”, pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? -L’escriptor busca aleshores alguns d’aquests discursos i els llegeix. En tots hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre, a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Casals. -Va ser un discurs que va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what has been Catalonia?...”:“Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya, però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials a la Fira del Llibre hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar el grandíssim Salvador Dalí, com si fos un poema excels:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.


De fet, si tot discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata), ¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

Aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats. (“Sargantaneta” és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sargantanetes”, el discurs ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària. Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa, que per aquest motiu de vegades s’entrebanca (i a qui un dia li proposen de fer el discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt) dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran què vol dir. Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. La particularitat més important del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí que ho té clar: quan arribi als minuts estipulats, mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:

—Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

Jonathan Littell, Les benignes (2007), fragment inicial

$
0
0
                      
                             T O C C A T A



Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d’una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro. Potser resultarà una mica llarg, això sí; al capdavall van passar moltes coses, però si és que no aneu amb massa pressa, amb una mica de sort tindreu prou temps. I a més, us toca de prop: ja veureu com us toca de prop. No us penseu que us intento convèncer de res; al capdavall, les vostres opinions són cosa vostra. Si m'he decidit a escriure, després de tots aquests anys, ha estat per posar les coses a lloc de cara a mi mateix, no de cara a vosaltres. Durant molt de temps, ens arrosseguem per aquesta terra com una eruga, a l’espera de la papallona esplèndida i diàfana que portem en nosaltres. I després passa el temps, la nimfosi no arriba, constatem afligits que ens quedem en larva, ¿i què fer? El suïcidi, és clar, sempre és una opció. Però, francament, el suïcidi no em tempta gaire. Hi he pensat moltes vegades, no cal dir-ho; i si hi hagués de recórrer, vet aquí com ho faria: em posaria una granada arran del cor i marxaria enmig d’un gran esclat de joia. Una petita granada rodona de la qual trauria amb delicadesa el fiador abans de deixar anar l’espoleta, tot somrient davant el sorollet metàl·lic del ressort, l’última cosa que sentiria, a part dels batecs del meu cor a les orelles. I després, per fi, la felicitat, o si més no la pau, i les parets del meu despatx decorades amb pelleringues. Ja se n'encarregarien les dones de la neteja, que per això cobren; pitjor per a elles. Però, com ja he dit, el suïcidi no em tempta. No sé per què, però, hi ha alguna cosa, potser un vell fons de moral filosòfica, que em fa dir que al capdavall no som aquí per divertir-nos. ¿Per què hi som, doncs? No en tinc ni idea; per durar, segurament, per matar el temps abans que el temps ens mati a nosaltres. I en aquest cas, com a ocupació per a les hores perdudes, escriure n'és una de tan bona com qualsevol altra. I no és que tingui tantes hores per perdre, jo; sóc un home ocupat; tinc allò que se’n diu una família, un treball, unes responsabilitats, i tot això roba temps, i no en deixa gaire per explicar els records. I de records en tinc, i una quantitat considerable, a més. Sóc una veritable fàbrica de records. Em passaria la vida manufacturant records, per bé que ara pel que em paguen és per manufacturar randa. De fet, m'hauria pogut estar d'escriure. Al cap i a la fi, no és pas una obligació. Després de la guerra, vaig ser un home discret; gràcies a Deu, mai no he tingut necessitat, com alguns dels meus antics col·legues, d'escriure les meves Memòries a tall de justificació, perquè no tinc res a justificar, ni amb un propòsit lucratiu, perquè ja em guanyo prou bé la vida. Una vegada que vaig anar a Alemanya en viatge de negocis, estava parlant amb el director d'una important empresa de llenceria, a qui volia vendre randa. Li havia estat recomanat per antics amics; d'aquesta manera, sense haver de fer preguntes, tots dos sabíem a què atenir-nos, l'un amb l'altre. Després de l'entrevista, que s'havia desplegat de manera ben satisfactòria, es va aixecar per agafar un llibre de la seva biblioteca i me'l va regalar. Es tractava de les memòries pòstumes de Hans Frank, el General-Governador de Polònia; es titulava Davant el cadafal. «Vaig rebre una carta de la seva vídua», em va explicar el meu interlocutor  (…)


LITTELL, Jonathan. Les Benignes. Barcelona: Quaderns Crema, 2007, p.7-8. Traducció de Joan Pau Hernàndez

Joan Margarit, No era lluny ni difícil (2010) (Tres poemes)

$
0
0
Joan Margarit (Sanaüja, la Segarra, 1938) és el poeta viu més llegit de la literatura catalana. És arquitecte i catedràtic jubilat de Càlcul d'estructures, de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona. Els títols de la seva obra poètica són Els pimers freds. Poesia 1975-1995 (2004), Estació de França (1999), Joana (2002), Càlcul d'estructures (2005), Casa de misericòrdia (2007) i Misterosament feliç (2009). A les acaballes de 2010 va publicar No era lluny ni difícil.

-Ens cal amor per a fer versos?
-Ens cal amor per a fer versos, de segur. I per a fer molts altres coses, de segur. Hi ha un moment a la vida de les persones que gira al voltant d'un gran dolor, com pot ser un accident, una malaltia greu o la inesperada pèrdua d'una persona que t'és propera. Quan el dolor baixa es converteix en tristesa i la tristesa és més complexa i rica, i és gestionable. La tristesa ja es pot gestionar; en canvi, el dolor no, has de deixar que passi. I quan has deixat el dolor és el moment que has de decidir si dirigeixes la teva vida cap al camí de la por o cap al camí de l'amor. Si és el de la por, malament: ho omples tot amb coses materials. Amb cotxes, per exemple. Seràs una persona envejosa, desagraïda, sempre de mal humor. I el pou continuarà sempre buit. Ara bé, si enfiles el camí de l'amor serà tan complicat com vulguis, però és l'únic camí que tens per a fer versos. En l'altre no faràs poemes, faràs simulacres de poemes.

-Suposo que en el camí de l'amor, amb l'amor no n'hi haurà prou, oi?
-Evidentment. Ja des de l'inici del procés, aquest viatge que has de fer per a escollir el camí, només té un bagatge per a fer-lo bé, la cultura. La cultura és més important que la llibertat. Tu pots no ser lliure i ser culte. En canvi, si no ets culte, no pots ser lliure, encara que vagis a votar cada setmana. Una persona que no és culta, quan ha d'elegir, elegeix sempre com si hagués de triar entre dos detergents. En canvi, aquesta elecció de camí vital no és atzarosa. (...). Una persona sense cultura és com un ordinador que només té el hardware.

Fragments d'una entrevita de Lluís Bonada a Joan Margarit publicada a "El Temps", el 18 de gener de 2011. La fotografia és del Dep. de Cultura, CPCPTC, d'aquell cicle "La cultura popular vista per..."


No era lluny ni difícil

Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.
És ara quan l'amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l'horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.


Penúltim poema a la meva mare

Acabada la guerra, jugàvem al carrer,
i en sentir un avió sorties a buscar-nos
fins que el seu so es perdia enllà dels núvols.
Són les ruïnes d'aquell lloc segur
que hi havia a la infància.
Una vegada em vaig llevar
de matinada, estaves a les fosques,
asseguda a la taula de la cuina
igual que una gavina dins l'escletxa
d'una roca durant el temporal.

Només veig la llumeta d'una casa
que ja no hi és,
però que em fa sentir menys malaurat.
Fins que el perill es perdi a l'horitzó.


Voldran que et moris

Sents aquest mar tranquil de cap al tard,
mig orgue, mig violoncel.
Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles
el teu propi final, mentre al llarg de la platja
el mar és una peça de seda desplegant-se.
Escoltes el que et diuen les onades:
que els qui t'estimaran, voldran que et moris.
Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.
La lògica implacable de l'amor.
La lògica implacable de la mort.
L'alleujament que dóna saber que estan tan junts.

Viewing all 113 articles
Browse latest View live