Fragment del capítol 11, pp 215-216, Edicions Proa, Col·lecció "A tot vent", núm. 596. 1a. edició, Barcelona, agost de 2013.
Fragment del capítol 11, pp 215-216, Edicions Proa, Col·lecció "A tot vent", núm. 596. 1a. edició, Barcelona, agost de 2013.
↧
Pep Coll, Dos taüts negres i dos de blancs (2013)
Fragment del capítol 11, pp 215-216, Edicions Proa, Col·lecció "A tot vent", núm. 596. 1a. edició, Barcelona, agost de 2013.
↧
Antoni Pladevall, El dia que vaig fer vuit anys (2014)
El dia que vaig fer vuit anys, premi Prudenci Bertrana 2014, és una barreja de realitat i ficció —un exercici de memòria— d'Antoni Pladevall (Taradell, 1961). Comença així:
1
La bàscula
El dia que vaig fer vuit anys em va quedar vivament incrustat a la memòria a causa d'un fet molt banal en aparença: l'avi Ton —un home calb, gros i panxut, de mena tranquil·la i de poques paraules que escanyava, però, algun rnec esporàdic, duia sempre boina, fumava tabac de picadura, aixecava el porró del vi molt enlaire i tenia feina, tant a casa com al tros, a apujar-se els pantalons que li relliscaven cintura avall— es va encaparrar a pesar-me a la bàscula grossa del mas. La bàscula era un artefacte de gran embalum i gràcia considerable que destacava molt, talment una peça única posada al centre d'un aparador, al corredor ample o saleta de pas que connectava la cuina amb el menjador i abocava a la façana de marinada del mas, davant la qual hi havia el safareig arrambat a la paret, els lilàs flairosos que seguien el caminet de baixada cap a la bassa i la renglera d'acàcies amb els estenedors de filferro per a la roba tensats ben fort als seus troncs clivellats i rugosos.
Els grans de casa compartien la creença que la nostra bàscula afinava fins a l'últim gram, amb una precisió suposadament infal·lible, el pes dels sacs de gra o de patates o de qualsevol altra mercaderia que posaven sobre la seva plataforma, de manera que gaudia de la consideració més alta, una joia, és, una joia sense preu, que al mas es reservava al limitat, però útil, contingent d'aparells domestics que hi havia. La tenien arrambada contra la paret que separava les portes dels dos primers graners —cambres reciclades, al capdavall, de l'antiga estada dels amos que, com que ja no passaven els estius al mas, sinó a la majestuosa torre modernista que havien adquirit a Sant Julià de Vilatorta, havien estat destinades a ús cerealístic en benefici dels masovers de tota la vida— i tothom que la veia per pimera vegada s'adonava de seguida que no era un aparell de mesura qualsevol. La ubicació privilegiada que tenia a la aleta de pas afavoria, així, el seu lluïment involuntari davant les visites entre comercials i amistoses dels estiuejants o segons residents del veral que venien a comprar llet, ous, patates, tomàquets, mongetes tendres o un conill o un pollastre morts i tallats a trossos. La seva robustesa imprimia seriositat i disparava els elogis espontanis dels clients assidus o esporàdics i, fins i tot, dels caminaires ocasionals —pocs— que a vegades, si veien algú davant del portal de marinada, s'aturaven a demanar una mica d'aigua de l'aixeta del safareig i, tot badant distretament cap a dintre la casa, no podien reprimir la lloança sincra que els depertava la contemplació d'uan bàscula que tenia una presència tan imposant.
L'avi poc donat a la conversa, doncs, prèvia invitació insistent, va aconseguir pesar-me a la bàscula tan respectada del mas el dia del meu vuitè aniversari. Uns minuts abans de la facècia tan inesperada com divertida, els meus germans i jo estàvem enfilats al munt de sacs embotits de gra situats, a manera de dic de contenció, ran del bastiment de la porta del primer graner, i ens entreteníem llançant amb fúria, esbojarrats, embostes de blat contra la paret indefensa...
(…)
↧
↧
Joan Margarit, No era lluny ni difícil (2010) (Quatre poemes)
-Ens cal amor per a fer versos?
-Ens cal amor per a fer versos, de segur. I per a fer molts altres coses, de segur. Hi ha un moment a la vida de les persones que gira al voltant d'un gran dolor, com pot ser un accident, una malaltia greu o la inesperada pèrdua d'una persona que t'és propera. Quan el dolor baixa es converteix en tristesa i la tristesa és més complexa i rica, i és gestionable. La tristesa ja es pot gestionar; en canvi, el dolor no, has de deixar que passi. I quan has deixat el dolor és el moment que has de decidir si dirigeixes la teva vida cap al camí de la por o cap al camí de l'amor. Si és el de la por, malament: ho omples tot amb coses materials. Amb cotxes, per exemple. Seràs una persona envejosa, desagraïda, sempre de mal humor. I el pou continuarà sempre buit. Ara bé, si enfiles el camí de l'amor serà tan complicat com vulguis, però és l'únic camí que tens per a fer versos. En l'altre no faràs poemes, faràs simulacres de poemes.
-Suposo que en el camí de l'amor, amb l'amor no n'hi haurà prou, oi?
-Evidentment. Ja des de l'inici del procés, aquest viatge que has de fer per a escollir el camí, només té un bagatge per a fer-lo bé, la cultura. La cultura és més important que la llibertat. Tu pots no ser lliure i ser culte. En canvi, si no ets culte, no pots ser lliure, encara que vagis a votar cada setmana. Una persona que no és culta, quan ha d'elegir, elegeix sempre com si hagués de triar entre dos detergents. En canvi, aquesta elecció de camí vital no és atzarosa. (...). Una persona sense cultura és com un ordinador que només té el hardware.
Fragments d'una entrevita de Lluís Bonada a Joan Margarit publicada a "El Temps", el 18 de gener de 2011. La fotografia és del Dep. de Cultura, CPCPTC, d'aquell cicle "La cultura popular vista per..."
No era lluny ni difícil
Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.
És ara quan l'amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l'horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.
Penúltim poema a la meva mare
Acabada la guerra, jugàvem al carrer,
i en sentir un avió sorties a buscar-nos
fins que el seu so es perdia enllà dels núvols.
Són les ruïnes d'aquell lloc segur
que hi havia a la infància.
Una vegada em vaig llevar
de matinada, estaves a les fosques,
asseguda a la taula de la cuina
igual que una gavina dins l'escletxa
d'una roca durant el temporal.
Només veig la llumeta d'una casa
que ja no hi és,
però que em fa sentir menys malaurat.
Fins que el perill es perdi a l'horitzó.
Murs de pedra en sec
El camí, franc i pla creuant el bosc,
quan surt a cel obert es torna hostil,
envaït per arbustos i esbarzers,
i comença a baixar fins que, al més fons,
acaba a un camp llaurat, molt ben llaurat
i sense cap herbota. Un camí
al qual voreja encara, protegint-lo,
un mur de pedra en sec amb els carreus,
a vegades enormes, ben posats,
sense morter, a os, en el seu lloc.
Només algú sentint una desemparança
tan profunda que arriba fins avui
podia alçar amb les seves mans un mur
que conservi aquesta fortalesa.
Algú que, avançant cap al no-res,
bastia un mur per protegir un camí
cap a un ordre final, potser magnific.
Voldran que et moris
Sents aquest mar tranquil de cap al tard,
mig orgue, mig violoncel.
Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles
el teu propi final, mentre al llarg de la platja
el mar és una peça de seda desplegant-se.
Escoltes el que et diuen les onades:
que els qui t'estimaran, voldran que et moris.
Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.
La lògica implacable de l'amor.
La lògica implacable de la mort.
L'alleujament que dóna saber que estan tan junts.
↧
Joan F. Mira, El tramvia groc (2013)
Joan F. Mira
El tramvia groc
(Capítol 8, p. 249). Proa, col·lecció "A tot vent" núm. 600. BCN, 2013.
Joan F. Mira, l’home i l’obra
Fragment de la laudatio que l'any 2005 va fer-li Ramon Lapiedra
Joan Francesc Mira, escriptor, antropòleg, professor de grec, ciutadà compromés, agitador cultural i polític ocasional nasqué a la ciutat de València l’any 1939. Haguera pogut nàixer l’any en què vam nàixer gairebé tots, l’any 40. Sembla, però, que des del seu naixement ja estava disposat a transitar per camins propis i no gens convencionals.
El nostre homenot ha excel·lit en totes les facetes creatives, professionals i públiques que acabe d’enumerar. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2004, dues voltes Premio Nacional de la Crítica (per Borja papa i Purgatori), Premi Sant Jordi de Narrativa (per Purgatori), Premio Nacional de Traducción (per la Divina Comèdia), Medalla d’Or de la Ciutat de Florència, dues voltes Premi de la Crítica Serra d’Or (per Crítica de la nació pura i la traducció de la Divina Comèdia), Premi Crexells-Ateneu de Barcelona, Creu de Sant Jordi, Lletra d’Or al millor llibre de l’any (Crítica de la nació pura), Premi Joan Fuster d’assaig (per Crítica de la nació pura), Premi Andròmina de narrativa (perEls cucs de seda)... No obstant això, malgrat el nombre, la diversitat, i l’entitat de les distincions adés referides, hi ha un dèficit clamorós d’allò que el País Valencià li hauria d’haver reconegut.
Destaca així mateix la trajectòria de servei de Mira al projecte de construcció d’un espai cultural i cívic comú per al conjunt de les terres que compartim una mateixa llengua. Un servei que Mira ha dispensat amb una fidelitat i una perseverància admirables, durant un període de temps que s’acosta ja al mig segle. Durant tot aquest temps el nostre home ha dut endavant una tasca executada amb trellat, amb molt de trellat, sense perdre mai de vista les necessitats i la idiosincràsia específiques del País Valencià: l’única manera d’aconseguir un dia que la majoria de la ciutadania valenciana puga trobar-se a gust al bell mig d’aquell espai comú que ens cal a tots construir contra l’amenaça d’una laminació global.
(…)
↧
Michela Murgia, L'acabadora (2009)
Capítol U
Fillus de anima
És així com en diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d'una dona i de l'esterilitat d'una altra. Maria Listru, fruit tardà de l'ànima de Bonaria Urrai, era filla d'aquest segon part.
Quan la vella es va aturar sota el llimoner a parlar amb la seva mare, Anna Teresa Listru, la Maria tenia sis anys i era l'error després de tres encerts. Les seves germanes ja eren unes senyoretes i ella jugava tota sola per terra, fent un pastís de fang pastat amb formigues vives, amb la cura d'una doneta. Movien les potes vermelloses en la massa, i morien lentes sota la decoració amb flors silvestres i el sucre de sorra. Sota el sol violent de juliol el dolç li creixia a la mà, bonic com ho són de vegades les coses dolentes. Quan la nena va aixecar el cap del fang, va veure al seu costat la Tzia Bonaria Urrai que somreia, a contrallum, amb les mans descansant sobre el ventre pla, sadolla d'alguna cosa que li acabava de donar Anna Teresa Listru. No va ser fins temps després que la Maria va entendre què era exactament.
(...)
No era fàcil saber quants anys tenia la Tzia Bonaria llavors, però eren anys que s’havien aturat feia anys, com si hagués envellit de cop per decisió seva i ara esperés, pacient, que vingués a trobar-la el temps endarrerit. La Maria, en canvi, havia arribat massa tard al ventre de la seva mare, i des de ben aviat s’havia acostumat a ser l’última preocupació d’una família que ja en tenia més del compte. Per contra, a casa d’aquella dona experimentava la insòlita sensació d’haver esdevingut important. Al matí, quan deixava la porta enrere i s’encaminava a l’escola estrenyent els llibres, tenia la seguretat que, si es girava, la trobaria allà mirant-la, recolzada al marc de la porta, com si volgués sostenir-ne els perns.La Maria no ho sabia, però era sobretot de nit que la vella hi era, en aquelles nits comunes, sense cap pecat al qual donar la culpa d’estar desperts. Entrava a l'habitació sense fer soroll, s'asseia davant del llit on ella dormia i la mirava en la foscor. En aquelles nits, la nena, que creia que ocupava el primer lloc en els pensaments de Bonaria Urrai, dormia sense comprendre encara el pes de ser la seva única preocupació.
L'acabadora, de Michela Murgia (Accabadora, 2009). Publicada en català per Ed. Proa, 2011, amb traducció de Mercè Ubach.
Pastissos bons i bonics, «com ho poden ser les coses dolentes»: a L'Acabadora s'hi flairen amaretti, gueffus, pirichittus, capigliette, tiliccas i aranzade fragants i deliciosos —i els vasets d'abbardente per les ànimes dels difunts. Però la història de la Bonaria i la Maria, fruit d'una pràctica àmpliament acceptada —el fill'e anima— és molt més que un tomb per la Sardenya del segle passat, ancestral i primitiva: ens acara a una manera radical d'entendre la vida... i la mort.
↧
↧
Charles Dickens, David Copperfield (1850) Trad. de Joan Sellent
Es va publicar com a sèrie el 1849 i el 1850 en 19 fulletons mensuals de 32 pàgines i dues il·lustracions de Hablot Knight Brown, més conegut com a Phiz. El mateix 1850 David Copperfield es va publicar com a llibre i Dickens el tingué sempre com el seu favorit. Sovint també se'l considera un punt d’inflexió en la seva obra, que separaria les seves novel·les de joventut de les de maduresa.
En la novel·la, Dickens reprèn aspectes autobiogràfics de la seva joventut, a propòsit de la disciplinació de la vida moral i emocional del protagonista, que haurà d’aprendre a anar en contra del "primer impuls erroni del cor indisciplinat". La famosa línia d'obertura de la novel·la precisament és, en la traducció de Joan Sellent:
"Si seré jo l'heroi de la meva pròpia vida o bé aquest títol recaurà en algú altre, aquestes pàgines ho diran..."
La novel·la, doncs, té el tema principal en el creixement i el canvi personal, però Dickens també satiritza molts aspectes de la vida victoriana, des de la condició de la dona en el matrimoni, l'estructura de classes, el sistema de justícia penal, la qualitat de les escoles o l'ocupació dels nens a les fàbriques. Sovint veurem com els poderosos abusen dels febles i indefensos. «Dickens se centra en els orfes, les dones i els discapacitats mentals per demostrar que l'explotació, no la pietat o la compassió, és la regla en una societat industrial».
David Copperfield va néixer a Blunderstone, Suffolk, Anglaterra, sis mesos després de la mort del seu pare. La seva mare —Clara Copperfield, amorosa i infantil— i la seva amable mestressa de casa —Clara Peggotty— el crien aquí. Però quan té set anys, la seva mare es casa amb Edward Murdstone sense haver-li dit que tenia previst casar-se, durant una visita que ell feia a la família de Peggotty, a Yarmouth. El seu germà pescador, Daniel Peggotty — el senyor Peggotty— viu en una barcassa varada, amb la seva neboda adoptiva Emily, i Ham, i també una vídua gran, la senyora Gummidge. En fi, la llista de personatges no pararà de créixer!
CHARLES DICKENS
DAVID COPPERFIELD
HISTÒRIA I EXPERIÈNCIA PERSONALS
DE DAVID COPPERFIELD, FILL
Capítol 1
Neixo
Si seré jo l’heroi de la meva pròpia vida o bé aquest títol recaurà en algú altre, aquestes pàgines ho diran. Per començar la meva vida pel començament, constato que vaig néixer (així m’ho han explicat, i així ho crec) un divendres a les dotze de la nit. Va ser observat que el rellotge es posava a tocar, i jo a plorar, simultàniament.
Tenint en compte el dia i l'hora del meu naixement, la llevadora i unes dones sàvies del veïnat, que ja havien començat a interessar-se vivament per mi uns quants mesos abans que hi hagués cap possibilitat de coneixe'ns en persona, van declarar, en primer lloc, que estava destinat a ser infeliç a la vida; i, en segon lloc, que tindria el privilegi de veure fantasmes i esperits; dues facultats estretament unides, segons creien, a totes les infortunades criatures de l'un i l'altre sexe nascudes a les hores petites d'un divendres a la nit.
Del primer punt no cal que en digui res, aquí, perquè la història de la meva vida ja demostrarà, millor que cap altra cosa, si aquella predicció ha estat verificada o desmentida pels resultats. Pel que fa al segon apartat de la qüestió, només observaré que, si no és que vaig ensopegar amb aquesta part de la meva herència quan era un nen de bolquers, encara és hora que l'hagi d'experimentar. Però no me'n queixo en absolut, d'haver estat privat d'aquest do; i, si és que hi ha algú altre que en disfruta actualment, per mi ja se'l pot ben quedar.
(...)
—Clara, estimada, —va dir el senyor Murdstone—: refrena't! Control control per damunt de tot!... Davy, com estàs noi?»
Cap. III. Pàg. 97.
Tornant de la primera estada a Yarmouth. Clara Copperfield - senyor Murdstone - Peggotty
«Si algú m'hagués dit, aleshores, que tot allò no era més que un joc brillant, amb l’únic objectiu de passar l’estona i d’esbravar la seva vitalitat, només pel gust irreflexiu de sentir-se superior, en un simple afany despreocupat i gratuït per guanyar allò que per a ell no tenia cap valor i, un cop guanyat, llençar-ho de seguida... si, com dic, aquell vespre algú m’hagués volgut fer creure una mentida com aquesta, no sé pas com hauria reaccionat, ni si hauria estat capaç de contenir la meva indignació!»
(If anyone had told me, then, that all this was a brilliant game...)
Cap. XXII. Pàg 539.
A la barcassa de Yarmouth, Steerforth – senyor Peggotty – senyora Gummidge – Ham - Emily
«...i m’adono que la vida, en realitat, és una suma de petites nimietats».
↧
Joan Salvat-Papasseit, una síntesi (Manresa, Tocats de Lletra 2024)
↧
Narcís Oller, La papallona (1882) Fragment inicial
La papallona
Narcís Oller
Capítol 1 (fragment inicial)
Quan encara el rejovenit sol d'abril tot just havia baixat als tercers pisos de Barcelona, per on vola enjogassada, gronxant els arbres, una marinada frescal; quan encara no formiguegen per la Boqueria les cuineres de davantal blanc, pentinats esbojarrats i corbates replanxades que abans lluïren llurs mestresses, sinó un eixam de mossos de fonda i de menestrales que es disputen els millors talls i la fruita més primerenca a més bon preu; eixint d'una de les altes porxades d'aquella plaça, barrejades en l'amoïnós corrent de compradors carregats de grans cistells al braç, que, com corns de l'abundància, vessaven, per la badada tapa, fresca verdura, argentades cues de peix i fruites carmínies o daurades, tres dones travessaren esverades l'empedrat i s'arrambaren al peu d'un arbre de la Rambla de les Flors per trobar quiet recer.
Una d'elles, la Madrona, ja de mitja edat, era corpulenta, morena i de faccions gegantines. Anava vestida, com les nostres jornaleres, amb colors moradencs i grisos, duia mocador de seda al cap deixant guaitar la migrada cabellera que començava a blanquejar-li, i tot son conjunt respirava un geni endreçat i recollit.
L'altra era baixeta i rodanxona, bé que de musculatura flonja. Son color trencat i la profusió d'arrugues que li ratllaven en totes direccions la cara, mal enquadrada per una mantellina espessa que li queia de gairell damunt del gran mocador de catifa que duia pengim-penjam, pregonaven aquella pobresa dolorosament disfressada que arrela sols en les ciutats grans i que arrossega amb enganyosos goigs el més dur martiri del treball. Duia al costat una minyona de servei, també tota mal engiponada i que amb prou feines podia aguantar la gran cistella que la decantava amb son pes. I, ja al peu de l'arbre, l'acomiadà perquè se n'anés a casa, amoïnant-la amb una tal lletania d'ordres i contraordres que era impossible de recordar sense ajuda de taquígraf.
—Jo ja duré la fruita acabà per dir-li, remenant amb ses mans de pell matxucada un gran mocador agafat pels quatre caps com bossa pesant i plena d'objectes boteruts-. Vés, noia, vés. No et descuidis de res del que et dic.
—Està bé, senyora Pepa. Vaja, estiguin bones -féu, tot anant-se'n, aquell pobre ragatxo, parella ni feta expressa per al caçador del nostre exèrcit, en el sentit doble de son inconcebible delit i de sa figura migrada. -Anem, doncs, a la nostra començà la Madrona, un cop se li tombà de cara la senyora Pepa-. Vostè haurà dit: «Quin paper que em fa, aquesta dona, davant de la fideuera!». Ja m'explicaré. Veurà: ahir ja me'n va parlar, la fideuera; però em va dir que vostè té dispeses.
—Certament.
—Permeti'm. No hi vol dir res; sinó que la gent enraonant s'entenen, i a poc a poc es va lluny: sap?... Jo sóc d'una llei que m'agrada cada cosa en son lloc. La noia que li ofereixo per cosidora no és filla meva; però com si ho fos: sap?... No té pare ni mare (Déu els hagi perdonats), un i altra eren bona gent, i es feien molt amb nosaltres quan encara vivia el meu marit, que al cel sigui. Vull dir que, veient la Toneta...
—¿Es diu Toneta, la noia?
—Per a servir-la, mentre Déu vulgui. Anava dient, doncs, que veient la Toneta, quan va perdre els pares, que van morir de desgràcia a la fràbica on treballàvem també el meu home i jo, allí al bafor d'en Castellfort; una fràbica que hi havia al peu de Muralla de Terra, a quatre passes de Sant Antoni... que avui, com que tot es trasmuda, ja me l'han enterrada les cases del carrer de Ronda: sap?...
—Ah!, sí, sí: que tenia un reixat gran, amb un castellet de ferro al cim: oi?
—Ecoli quà! Vull dir, doncs, que la Toneta, aleshores, era una nena per l'estil de la meva Ció (tindria uns cinc anys, si fa no fa); i anem a dir que, veient-la sense haca ni barraca, ¿què havia de fer, jo? La vaig emparar...
(...)
La il·lustració inicial correspon a Les Halles, de Léon-Auguste Lhermitte (1895) que es troba al museu del Petit Palais, a Paris. No és la Boqueria, és clar, però exemplifica magníficament un mercat d'abastiments del tombant dels segles XIX a XX.
↧
Narcís Oller, Un divendres de la Solís (fragment inicial)
UN DIVENDRES DE LA SOLÍS
(Fragment) Dins de
Rurals i urbanes(1910)
Text íntegre, aquí.
Un divendres de la Solísés un «quadro» del recull de narracions costumistes Rurals i urbanes. Tot i que el va ser publicat el 1910, Un divendres de la Solísés un estudi de personatges escrit a final del segle XIX que serviria de base per a la novel·la Pilar Prim del 1906.
Els qui no creieu en la utilitat de les visites de pur passatemps a que es dediquen amb tanta assiduïtat els homesd'altres països, escolteu el meu amic Muret, que, refinat gourmet
dels plaers més exquisits de la vida, ha arribat atrobar que no n'hi ha pas cap de comparable amb el que ofereixen aqueixos salons que obren aquí les senyores desa casa cada dilluns, dimarts o divendres, si un sap assistir-hi amb esperit rialler i com a mer espectador de teatre barat.
Ferm en aquesta convicció, un dia que a la penya tothom se li'n reia, ens va demanar permís per a posar-nos un exemple demostratiu de la seva tesi. Els més enraonadors, que es van veure amenaçats d'estar mitja hora sense badar boca, pretextant excuses van retirar-se; però els més indolents i els tastaolletes, estenent-nos ben bé en els balancins, vam dir-li:
– Vinga, Muret, vinga.
I en Muret, eixugant-se el bigoti i refrescant-se els llavis amb tres o quatre llengotades de gatet, començà així:
– Diguem-ne un divendres de la Solís. Hi vaig concórrer poc després d'haver conegut mare i filla en un viatge. Prescindeixo del pare, perquè. a còpia de veure'l sempre tan encaparrat i sorrut, vaig començar a prescindir-ne jaen el viatge, i perquè, ademés, jo ni sé si ell sabia que la seva dona rebés els divendres. Jo anava, doncs, únicamenta veure donya Olímpia i la Berteta, amb qui havia simpatitzat per... En fi, anem al cas. Devien ser les cinc de la tarda quan el criat va introduir-me a la sala. Aquesta era bastant gran i estava a mitja llum. Jo entrava tan enlluernat que quasi no veia on posava els peus, ni, en els primers moments, vaig arribar a conèixer sinó la Berteta, única persona també que em va allargar la mà. Tot eren dones, i en aquella ocasió totes estaven dretes al voltant d'una de molt elegant i molt guapa que es despedia repartint encaixades i petonets rebuts amb marcada complacència, sobretot per les Solís. Per fi , aquestes van sortir amb ella, el criat va donar força al gas de l'aranya,i, ja amb bona claror, vaig poder anar saludant les senyores que allí quedaven i que s'havien tornat a asseure molt callades. Primer la Camil·la Borràs, una de menuda menuda, amb cara de mostela, que, aclofada com estava dins de la butaca de mà dreta, ni hauria pas arribat a descobrir si no és pel rastre de la seva veu parda i la lluentor dels quevedos, que li llampegaven a cada un dels moviments sobtats de nerviosa que la caracteritzen. Vaig, després, saludar la que feia més tossa (per no dir nosa) de totes: donya Tecla Gomis. una tarragonina fenomenal que ocupava mig sofà, tota envestigada de sedes xiscloses, tota carregada de pedreria i respirant satisfacció, encara que amb la pena amb què poden respirar-ne les grosses tan agarrotades de cotilla com anava aquella malaurada. Vaigi nclinar-me lleument davant d'una desconeguda, que va resultar ser la viuda Molins, una bona mossa, esvelta, rossa com una septentrional, que vestia amb molt chic i es mantenia erta com un lliri al costat de la feixuga peònia tarragonina; i vaig fer encara una reverència més freda a la parella que quedava, mare i filla Rodés: la mare una morena pansida, malcarada i bigotuda; la noia, l'Assumpteta, una cursilina de figura desgalitxada, d'edat indefinible i d'aires bastant descompassats.
Un pic jo assegut, van esclatar quatre o cinc exclamacions ocioses sobre «la calor impròpia del temps», i, al punt en que l'Assumpteta Rodés va aixecar-se per badar una mica més un dels balcons, van tornar les Solís i va rependre's la conversa.
Donya Olímpia, la senyora de la casa, acomodant-se entre la diminuta Camil·la i aquell monument tarragoní, amb un apressament tot afectuós i agraciat, després d'haver-me saludat i presentat a les desconegudes, va voler excusar-se amb tots d' haver-nos deixat sols, ella i sa filla.
– És la primera visita – va dir-nos – que fa aqueixa bona amiga meva al treure's el dol. Era del cas correspondre a la seva distinció: no és veritat?
– No faltava més!
– Pobra Pilar! –va fer, en to d'assentiment, donya Tecla Gomis, movent amb gran solemnitat i feixuc compàs el seu vano de mareperla a un pam de la cara, per impedir-li major proximitat l'abultament enorme del seu pit.
– És viuda, aquella senyora? – va preguntar la Camil·la, donant al qualificatiu pobra l'única interpretació que va creure encertada referint-se a una dona guapa, alegre i elegant.
– Ai ai! que no la coneix, Camil·la? ... ¡I jo no les he presentades! ¡Ai, que distreta que sóc, Mare de Déu!
—Sí, que la coneix, Camil·la, sí! – van exclamar tres o quatre veus alhora.
—És una ricatxa: la viuda Güell. Al menos n’ha d’haver sentit parlar.—Oh! Parlar sí! Ja ho crec! Però no havia tingut ocasió de…
—I vostè, Muret? Vostè sí, que la coneixia: no és veritat? —va preguntar-me l’Olímpia.
—Tampoc, senyora.
—Tampoc? Doncs miri que és una viuda ben mona!
—Molt bufona, molt! Qualsevol la prendrà per germana dels seus fills —va afegir la senyora Gomis, venta que venta.
—No ho nego. Però a mi em passa el mateix que a la senyora —vaig dir jo referint-me a aquella mostela de Camil·la, que tombava el cap d’ací d’allà com una figureta d’organillo—: no havia tingut ocasió de conèixer-la; i sóc tan distret i poc fisonomista, que, francament, si ara tornés a veure-la, tampoc no la coneixeria.
—Oooh! Quina heretgia! —va exclamar, escandalitzada, tota la concurrència.
—Dispensi, Muret: això no pot ser —va saltar la Berta com fingint una justíssima protesta d’inferioritat—. La senyora Güell no s’olvida així com així: és guapíssima!
↧
↧
Crisi i represa de la novel·la - Carme Arnau a Història de la literatura catalana
«Efectivament, la neutralitat durant la (primera) guerra va crear a Catalunya un públic benestant que s’acostarà a la lectura, preferentment de novel·les, amb la voluntat d’assolir una cultura i alhora una distracció. Podem esmentar, entra aquest nou públic, la presència femenina que, amb la seva progressiva alliberació i instrucció, ha esdevingut una lectora preparada —és pensant en ella, per exemple, que Carles Soldevila escriurà una trilogia, centrada en personatges femenins: Fanny, Eva i Valentina».
Carme Arnau. Història de la literatura catalana. Vol. 10, Ed. Ariel. Barcelona, 1987
L’any 1925 Josep Maria de Sagarra deixa constància d’un públic àvid de novel·les que siguin escrites en català i parlin de la vida del país (La por a la novel·la) i el mateix any, Carles Riba tot i ser-ne encara reticent, a Una generació sense novel·la proposa emprendre el camí de la traducció: «fer arrelar en el sòl catalanesc una branca d’una novel·lística estrangera, fins a la seva independència (...) viva, fruitosa, nodrida der substàncies realment catalanes».
Tot i les moltes empreses editorials nascudes al tombant de segle, precisament durant la dictadura de Primo de Rivera en proliferaran de noves. En destaquen la Llibreria Catalònia i, sobretot, l’Editorial Proa, pensada ja com una empresa moderna: la seva col·lecció «A tot vent» que inaugurà 1928 sota la direcció literària de Joan Puig i Ferreter assolí un gran èxit: hi trobarem l’obra d’autors catalans consagrats però també la majoria dels llibres guanyadors del nou Premi Crexells —Llor, Arbó, Benguerel, Bertrana, C. A. Jordana...— així com traduccions dels russos i dels grans narradors del dinou (Dickens, Balzac, Scott, Stendhal) així com d’altres de més innovadors en els quals s’emmirallaren els nous novel·listes catalans: Proust, Woolf, Huxley, Duhamel i Moravia sobretot.
El premi Crexells de novel·la es gestà el desembre de 1927 i l’any 1928 tingué una primera convocatòria que es va declarar deserta. Però a partir de 1929 fou concedit amb regularitat fins 1938: Puig i Ferreter, Llor, Bertrana, Sagarra, Soldevila, Verbet, Martínez-Ferando, Trabal, Rodoreda i Noel Calarassó.
La foto, de Pérez de Rozas, presenta la Diada de sant Jordi Der 1935 a Barcelona
↧
Carles Soldevila, Fanny (1930)
Quina foscor! I pensar que a fora fa un sol que enlluerna. Aquest teatre només es pot mirar amb tota la lluminària i tots els reflectors encesos. Aleshores dissimula que és una barraca innoble. Però, ara!... Les llotges buides semblen boques esdentegades que badallen... Fan horror. I aquest fustam mig podrit cruix només que el gat hi passi. I la pudor dels wàters—diguem-ne wàters. Tanmateix trobo que en fan un gra massa d'obligar-nos a assajar amb aquesta misèria de llum: un parell de bombetes. És ridícul i fins contraproduent. Desanima. Després aquest pobre Míster Wallace anirà dient que elles manquent d'entrain. Doncs, no! Qui més qui menys s'acaba de llevar i encara no s'ha desensonyat del tot. Després, la majoria no hem fet un desdejuni de princesa. Ah, els meus desdejunis d'abans: mel, melmelada, cacau, cafe, llet, mantega... Val més no pensar-hi. Em roda el cap. No és que pateixi fam materialment, però... no sols de pa viu l'home. L'única que deu aplaudir aquest estalvi de llum és la mamà. La pobra! Com s'adorm en el seu racó!... Ben mirat, és la millor cosa que pot fer. Quan la veig conversar amb les altres mamàs, pateixo. No hi lligarà mai. No sap situar-se. Ca! Al cap de cinc minuts de parlar amb algú, ella ja fa venir bé la conversa per col·locar el disc de la nostra passada grandesa, i del servei que teníem i dels viatges que fèiem i de les bones relacions que cultivàvem... És horrorós! No comprèn que amb totes aquestes evocacions no fa altra cosa que tirar-se terra als ulls. Les unes la prendran per una fantasiosa, que sols conta boles; les altres, per una orgullosa que les vol humiliar fent-los saber que no és del seu braç... No ho vol entendre. Es fa antipàtica i de retop em compromet a mi. No pararé fins que la convenci que no em cal cap mena d'acompanyament per a venir a assajar... ni per a venir a la funció. Ja es pot haver adonat que aquest ofici és molt menys perillós del que semblava de fora estant. És a dir, ara com ara, no me'n sembla gens de perillós... T'asseguro que em trobo més tranquil·la aqui dins que en alguns cinemes, quan hi anava amb la miss, en els nostres bons temps... Fa quinze dies que visc entre bastidors! que freqüento un escenari! que hi exhibeixo les formes!... I no passa res. Res. És admirable, no? De vegades, fins penso si no serà un mal senyal i tot. Dec interessar molt poc. Potser, malgrat que procuro adaptar-me, faig encara un posat es- quiu, distant, aristocràtic!... En fi, jo estic certa que em sabré situar; sé on sóc. Però la mamà valdria més que restés a casa, llegint novel·les. Ja ho sé; ella s'obstina a acompanyar-me per apaivagar els seus remordiments. La seva Fanny ballant i desfilant en una revista del Paral·lel! Realment no és això el que somniaves per a ella. Pensionat belga, tennis, equitació, viatges... No hi ha dubte que la teva Fanny era candidata a un bon matrimoni burgès. Amb qui?... Ni la mamà ni el papà no eren gaire complicats en les seves exigències. Un minyó de bona família i amb pessetes... Això era suficient. En Quintana els semblava un bon partit per a la seva nena. No m'ho deien clarament; però no calia pas que badessin boca. Els papàs tenien una diplomàcia tan ingènua! A mi, en Quintana no m'acabava d'entusiasmar. No sé per què. Reconec que tenia qualitats... Però mai no em va fer sentir cap emoció que valgués la pena...
↧
Antoni Pladevall, El dia que vaig fer vuit anys (2014)
El dia que vaig fer vuit anys, premi Prudenci Bertrana 2014, és una barreja de realitat i ficció —un exercici de memòria— d'Antoni Pladevall (Taradell, 1961). Comença així:
1
La bàscula
El dia que vaig fer vuit anys em va quedar vivament incrustat a la memòria a causa d'un fet molt banal en aparença: l'avi Ton —un home calb, gros i panxut, de mena tranquil·la i de poques paraules que escanyava, però, algun rnec esporàdic, duia sempre boina, fumava tabac de picadura, aixecava el porró del vi molt enlaire i tenia feina, tant a casa com al tros, a apujar-se els pantalons que li relliscaven cintura avall— es va encaparrar a pesar-me a la bàscula grossa del mas. La bàscula era un artefacte de gran embalum i gràcia considerable que destacava molt, talment una peça única posada al centre d'un aparador, al corredor ample o saleta de pas que connectava la cuina amb el menjador i abocava a la façana de marinada del mas, davant la qual hi havia el safareig arrambat a la paret, els lilàs flairosos que seguien el caminet de baixada cap a la bassa i la renglera d'acàcies amb els estenedors de filferro per a la roba tensats ben fort als seus troncs clivellats i rugosos.
Els grans de casa compartien la creença que la nostra bàscula afinava fins a l'últim gram, amb una precisió suposadament infal·lible, el pes dels sacs de gra o de patates o de qualsevol altra mercaderia que posaven sobre la seva plataforma, de manera que gaudia de la consideració més alta, una joia, és, una joia sense preu, que al mas es reservava al limitat, però útil, contingent d'aparells domestics que hi havia. La tenien arrambada contra la paret que separava les portes dels dos primers graners —cambres reciclades, al capdavall, de l'antiga estada dels amos que, com que ja no passaven els estius al mas, sinó a la majestuosa torre modernista que havien adquirit a Sant Julià de Vilatorta, havien estat destinades a ús cerealístic en benefici dels masovers de tota la vida— i tothom que la veia per pimera vegada s'adonava de seguida que no era un aparell de mesura qualsevol. La ubicació privilegiada que tenia a la aleta de pas afavoria, així, el seu lluïment involuntari davant les visites entre comercials i amistoses dels estiuejants o segons residents del veral que venien a comprar llet, ous, patates, tomàquets, mongetes tendres o un conill o un pollastre morts i tallats a trossos. La seva robustesa imprimia seriositat i disparava els elogis espontanis dels clients assidus o esporàdics i, fins i tot, dels caminaires ocasionals —pocs— que a vegades, si veien algú davant del portal de marinada, s'aturaven a demanar una mica d'aigua de l'aixeta del safareig i, tot badant distretament cap a dintre la casa, no podien reprimir la lloança sincra que els depertava la contemplació d'uan bàscula que tenia una presència tan imposant.
L'avi poc donat a la conversa, doncs, prèvia invitació insistent, va aconseguir pesar-me a la bàscula tan respectada del mas el dia del meu vuitè aniversari. Uns minuts abans de la facècia tan inesperada com divertida, els meus germans i jo estàvem enfilats al munt de sacs embotits de gra situats, a manera de dic de contenció, ran del bastiment de la porta del primer graner, i ens entreteníem llançant amb fúria, esbojarrats, embostes de blat contra la paret indefensa...
(…)
↧
Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera (2011) Tres fragments inicials
I. QUÉ DIUEN, LOS DE BARCELONA?
Deixo el cotxe de través, a tocar de la paret blanca. He matinat massa per fer un aparcament bonic. Trec el mòbil de la guantera i, per variar, ni una ratlla de cobertura. Diuen que l'esperança és l'últim que es perd, així que no estava de més comprovar-ho a la porta del cementiri. En fi. Engrapo els poms de dàlies del seient de l'acompanyant i els ajec al capot. L'abric me'l poso fent un bot i m'embolico amb dues voltes de mocador. No em pensava pas que faria tant de fred.
Del cap del camí m'arriba una xerrera de dones, ofegada tot seguit pel petarram inconfusible del tractor de l'agutzil, que em surt del revolt aixecant la polseguerada d'un genet de l'apocalipsi.
—Ep, qué diuen los de Barcelona?
—Que fa nosa, el cotxe, aquí?
—Quina nosa vols que faigui, dona, si hi ha puesto de sobres!
Esclar que hi ha lloc de sobres, quines coses, això no és la zona blava. Aquí tothom aparca on vol, per ara i tant. Per això al poble tothom va amb el cotxe al cul, perquè encara no hi han arribat els sistemes que te'l fan avorrir.
Mira, avui siràs la primera, riu el Domingo, fent girar la clau amb un grinyol.
Mira, avui siràs la primera, riu el Domingo, fent girar la clau amb un grinyol.
—Que te hi has d'estar molts dies?
—No, només pel pont.
—Ahir va fer una ventada de por, no sé com estarà, tot això.
En efecte, el nínxol té un dit de pols. Els racons acumulen triangles menuts de terra compacta, però ni més ni menys que l'any passat, i que l'anterior. Tres un clínex de la bossa i el passo amb dos dits pel solc de les lletres que diuen el nom de ma mare, unes lletres de pal que regalimen granetrs de sorra minúculs , penso, com de platja.
(...)
II. I A PARTIR D'ARA, JA NO HI SERÀS MÉS
Papa, el Blai i jo ens separem. Papa, que ja no estic amb el Blai. Papa, el Blai m'ha deixat. Papa, el Blai i jo ja no estem junts. Papa, el Blai i jo no ens enteníem, i ho hem deixat córrer. O potser: Papa, que el Blai i jo ens hem donat un temps, per pensar.
Ficada en les meues cabòries, deixo el cotxe al camí de Baix, el cinturó de ronda pedregós que delimita la perifèria del poble i que abasteix de pols el garaig de casa. Mentre em poso l'abric distingeixo allà a l'Estop la silueta d'unes dones que em sonen, entre les quals hi ha les germanes de cal Masot. Els alço el braç i elles em corresponen, Déu, déu. Va, fait un altre intent: trec el mòbil de la bossa i, txan, confirmo de nou que la meua companyia para molt lluny del poble L'apago: a la merda tot. Les dones encara em segueixen els moviments, girades com xemeneies gaudinianes. Pels poms que porten deuen anar camí del cementiri. Potser esperen que hi vagi, com que amb les Masotes som mig família... Però qui no és mig família, al poble? Ara veig que es decideixen a reprendre el pas, i segurament derivaran la conversa cap a les notícies fresques. Èlia, Èlia,em sembla deduir que sento, amb la «e» i la «a» ben obertes, iguals. Sí, sí, sóc l'Èlia, remugo de pensament, qui més podria ser? Que cal Pedró encara és casa meua, recony.
(...)
Passat el dia de l'enterro de la mare, la tieta ens va agafar a les dues i ens va dir: Mireu, jo no us faré el paper de mare perqué ni en sóc, ni en sé, i de mare ja ni teniu una i és al cel; poro que sapigueu que jo us estimo i us estimaré sempre, més que a dingú del món, i si és per jo, va prometre, faré tot lo bé que pugui perqué mai no us falti de re. Des que va morir la mare, doncs, la tieta ens ha fet de tieta, i també d'oncle. Perquè la seua energia val per dos, a la casa i al defora, igual que la padrina, i segurament igual que la padrina de la padrina.
(...)
D'aquells llibres no en tenim cap, perquè (la mare) els demanava a les mestres. Té, torna-l'hi a la Maria Teresa, li deia a ma germana, i no et descuidis de di-li que gràcies. Quin és?, li preguntava jo sempre a la Joana, camí de col·legi, i ella n'adaptava els títols per fer-me riure: Madame de Bovera, Cinco horas en el armario, La plaça del Salfumant, i també se n'inventava l'argument: Madame de Bovera va d'una senyora de Bovera que tenie un puticlub, i jo: Qué és un puticlub? I ella vinga riure. Alguns llibres, la mare els rellegia al cap d'un temps: La plaça del Salfumant li vam tornar a la mestra tres vegades.
(...)
L'enterrament de ma mare va ser de les grans ocasions, perquè tenia el valor afegit que, al poble, les dones no es moren d'aquesta manera. Al poble, fora d'hores, només es moren els hòmens. Cauen pels barrancs, xafen el cotxe, s'estimben amb la moto, tomben el tractor. Però les nostres dones no. Altra feina tenen. Sobretot, com havia teoritzat algun cop la Joana, la d'aguantar tots els anys que calguin per poder cuidar-se dels seus vells. I dels vells i les velles que hereten dels seus hòmens, podria haver-hi afegit jo, però encara em faltaven molts anys per ser tan espavilada com ella. Les dones viuen, reviuen i sobreviuen, aquest sembla el seu destí. Les lleis naturals del poble ja s'encarreguen d'aquestes coses, però ma mare, ves per on, al volant d'un Seat Ritmo, camí de Móra, se les va saltar totes de pet.
III. COM POT SER, QUE NO US AGRADI LA MADONNA?
Tieta, no li diguis res al papa, de moment, però el Blai i jo hem partit peres. Tieta, no li diguis al papa, però el Blai m'ha dit que ja no m'estima. Bé, que creu que ja no m'estima com abans. Bé, que estimar-me, sí que m'estima, però no de la mateixa manera que jo creia que m'estimava. O de la mateixa manera que me l'estimo jo. O de la mateixa manera que se suposa que m'hauria d'estimar. O...
—Tieta?
—Passa, passa, filla, sóc a la cunya!
Me la trobo mig arrupida escapçant bajoques en un ribell i encara fa el mig gest d'aixecar-se de la cadira: Èlia, xiqueta, mira com estic!
↧
↧