Franz Kafka
La metamorfosi
1
Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d’uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós. Jeia damunt l’esquena dura, com una closca, i, si aixecava una mica el cap, es veia la panxa de color marró, segmentada per estreps arquejats, com una volta, tan prominent que el cobrellit, a punt de relliscar del tot, amb prou feines s’aguantava. Les cames, molt nombroses i dolorosament primes en comparació amb la grandària habitual de Samsa, s’agitaven indefenses davant els seus ulls.
«Què m’ha passat?», va pensar. Allò no era un somni. La seva habitació, una habitació normal per un home, per bé que una mica petita, es veia endreçada entre les parets tan ben conegudes. A la paret, damunt la taula on hi havia un mostrari de teixits desmanegat —Samsa era viatjant— hi penjava una imatge que feia poc havia retallat d’una revista il·lustrada i havia emmarcat amb un marc daurat molt bonic. Representava una dona asseguda, encarcarada, guarnida amb un barret i un boà de pells, que escometia l’espectador amb un immens maniguet de pells en el qual s’amagava tot l’avantbraç. La mirada de Gregor es va dirigir cap a la finestra, i el mal temps —se sentia com repicaven les gotes de pluja contra l’ampit de zinc de la finestra— el va fer posar molt melancòlic. «I si dormia una mica més, i em treia del cap aquestes fantasies?», va pensar, però això era del tot impracticable, perquè tenia el costum de dormir del costat dret, i en el seu estat actual no podia posar-se d’aquella manera. Amb quina força no va girar-se cap a la dreta!; però es gronxava per tornar a quedar sempre d’esquena. Ho va intentar un munt de vegades, va tancar els ulls per no veure les cames bellugant-se, i només va desistir quan va notar un dolor en un costat, un dolor suau i sord que sentia per primera vegada.
“Déu meu!», va pensar, «quin ofici més esgotador he triat. Un dia sí un dia no de viatge. Aquests afers porten pitjors maldecaps que si es té un negoci propi, a casa; i al damunt aquesta plaga dels viatges, la preocupació per l’enllaç dels trens, els menjars irregulars i dolents, els contactes efímers amb persones sempre diferents, que mai no us tracten amb cordialitat. Que se’n vagi tot al carall!». Va sentir una lleugera punxada a la panxa; i movent l’esquena es va acostar al capçal del llit per poder aixecar millor el cap; va localitzar l’indret que li feia picor —era ple de nítids puntets petits i blancs que no va saber explicar-se—, i volia gratar-se’l amb una cama, però la va enretirar de seguida perquè aquell contacte va produir-li esgarrifances.
Es va esmunyir altra vegada cap a la primera posició. «Això de llevar-se d’hora», va pensar, «ens fa tornar ben ximples. La gent ha de poder descansar de tant en tant. Hi ha viatjants que viuen com les dones d’un harem. Per exemple, quan a mig matí torno a l’hostal per transcriure les comandes que m’han fet, aquells tot just seuen a taula esmorzant. Si jo fes una cosa així, amb el director que tinc, em farien fora de la feina immediatament. Fet i fet, qui sap si això no seria el millor per mi. Si no fos que em continc a causa dels meus pares, ja faria temps que m’hauria acomiadat de la feina. M’hauria presentat davant el director i li hauria dit sense embuts tot el que penso. Segur que hauria caigut d’aquell seu pupitre tan alt! També és una cosa ben curiosa, això de seure damunt del pupitre i conversar des d’allà dalt amb els empleats, que, a més, s’han d’acostar molt al director, perquè sordeja. Bé, encara hi ha esperances. Quan hagi reunit els diners que em fan falta per acabar d’eixugar el deute que tinc amb els meus pares —és cosa de cinc o sis anys més—, llavors, ja ho crec que ho faré. Això assenyalarà la separació definitiva. De moment, però, el que he de fer és llevar-me, que el tren surt a les cinc».
I va donar un cop d’ull al despertador, que tictaquejava damunt el bagul. «Redéu!», es va dir. Eren dos quarts de set i les agulles del rellotge continuaven avançant tranquil·lament; ja eren fins i tot dos quarts tocats, gairebé tres quarts de set. Potser no havia sonat el despertador? Del llit estant es veia que el despertador estava correctament posat a les quatre. Segur que havia sonat. Sí, però, com podia ser que hagués continuat dormint com si res, després d’aquell soroll que arribava a sacsejar els mobles? Bé, un son tranquil, no l’havia tingut; possiblement per això havia dormit tan profundament. I què havia de fer, ara? El pròxim tren sortia a les set. Si volia agafar-lo, havia de córrer com un ximple, i el mostrari encara no estava lligat; i ell mateix tampoc no es trobava especialment espavilat. I encara que atrapés el tren, no hi hauria manera d’evitar els crits del director, perquè el noi dels encàrrecs, que l’acompanyava cada dia en el trajecte, devia haver anat a esperar el tren de les cinc, i ja devia fer estona que havia comunicat la negligència de Gregor. Aquell vailet estava fet a la mida del director: era ximple i sense empenta. Què passaria si trucava dient que estava malalt? Això seria molt penós i despertaria sospites, perquè Gregor no havia estat malalt ni una sola vegada durant els cinc anys de servei en aquella casa. Segur que vindria el director, amb el metge de l’assegurança, i faria retrets als pares per tenir un fill tan mandrós, i el director rebutjaria qualsevol objecció dels pares recolzant-se en les indicacions del metge, segons el qual la gent mai no està malalta, sinó que és gandula. I el cert és que, en aquest cas, no s’hauria equivocat gaire. De fet, tret d’una somnolència poc explicable després d’un son tan llarg, Gregor es trobava molt bé, i fins i tot tenia una gana molt poc habitual.
Mentre aquests pensaments es succeïen ràpidament en el seu cap sense que es pogués resoldre a sortir del llit —acabaven de tocar tres quarts de set— algú va picar suaument a la porta, de la banda del capçal del llit. «Gregor», va dir la veu —era la mare—, «són tres quarts de set. Que no havies de sortir de viatge?». Aquella veu tan dolça…! Gregor es va espantar quan va sentir la pròpia veu que responia i que era, sens dubte, la seva veu de sempre, però que sortia des de molt endins, embarbollada per un piulet dolorós i incontenible, que feia que les paraules només s’entenguessin amb claredat al principi, però que després, mentre ressonaven, quedaven deformades de tal manera que un no sabia si les havia sentides correctament. Gregor hauria volgut respondre extensament i aclarir-ho tot, però ateses les circumstàncies va limitar-se a dir: «Sí, sí, gràcies, mare, ara mateix em llevo». La porta de fusta que els separava devia haver fet que des de fora no es notés gens el canvi de veu de Gregor, ja que la mare es va quedar tranquil·la amb aquell aclariment i es va retirar tot arrossegant els peus. Però aquesta petita conversació havia fet que els altres membres de la família s’assabentessin que Gregor, contràriament al que creien, encara era a casa; i tot seguit el pare va picar a una de les portes, suaument però amb el puny. «Gregor, Gregor», va dir, «què passa?». Immediatament, amb una veu més greu, va tornar a fer: «Gregor! Gregor!». En canvi, a l’altra porta, la germana es planyia en veu baixa: «Gregor, que no et trobes bé? Necessites res?». «Ja estic a punt», va respondre Gregor a tots dos, i va procurar que no notessin res d’estrany en la seva veu, pronunciant les paraules amb cautela i separant-les amb pauses llargues. El pare va tornar a taula, on esmorzava, però la germana va murmurar: «Gregor, obre la porta, per favor». Però Gregor no tenia cap intenció d’obrir, i fins estava ufanós de la precaució —costum adquirit durant els viatges— de tancar les portes mentre dormia, fins i tot a casa.
El primer que volia fer era llevar-se tranquil·lament, sense presses, vestir-se i, abans de res, esmorzar. I, només després d’això, pensar en les coses que havia de fer; perquè al llit, ja se n’havia convençut, les seves cabòries no arribarien a cap solució raonable. Recordava haver sentit força sovint, al llit, una mica de dolor, potser a causa d’una positura incòmoda, un dolor que després, un cop llevat, demostrava ser pura imaginació; i estava intrigat per veure de quina manera s’esvanirien les seves fantasies d’aquell dia. Quant al canvi de la veu, no dubtava gens ni mica que es tractava solament del primer símptoma d’un bon refredat, una malaltia molt comuna entre els viatjants.
Desprendre’s del cobrellit va ser molt senzill: només es va haver d’arquejar una mica i el cobrellit va caure per si sol. Però la resta va ser difícil, a causa sobretot de la seva amplada extraordinària. Hauria necessitat braços i mans per incorporar-se, però, en comptes d’això, només tenia les nombroses cametes que no paraven d’agitar-se en totes direccions i que no podia dominar de cap manera. Si provava de plegar una cama, aquesta es redreçava tot seguit; i quan, finalment, aconseguia amb una cama allò que volia, llavors les altres es bellugaven lliurement amb una excitació extrema i dolorosa. «No penso quedar-me al llit sense fer res», es va dir Gregor.
Primer va pensar que podria sortir del llit començant per la part de baix del cos, però aquesta part —que, d’altra banda, encara no havia vist, i de la qual no es podia fer cap idea precisa— va resultar molt difícil de moure. Tot va anar molt a poc a poc. I quan, finalment, gairebé enrabiat, va reunir totes les forces i va agafar embranzida cap endavant sense miraments, va equivocar la direcció, es va donar un cop molt fort contra els peus del llit, i la coïssor que va sentir li va demostrar que precisament la part de baix del seu cos potser també era, en aquell moment, la més sensible.
Va provar, doncs, de treure primer la part de dalt del cos, i va girar el cap, amb precaució, cap a l’espona. Ho va aconseguir fàcilment i, malgrat l’amplada i la pesantor, la massa del seu cos va començar a seguir, lentament, el moviment del cap. Però quan, per fi, el cap li va penjar en l’aire, fora del llit, va tenir por de continuar amb aquell mètode perquè, si es deixava caure així, seria ben bé un miracle que no es fes mal al cap. I ara sí que no podia perdre per res del món el coneixement; era millor quedar-se al llit.
Però quan, després dels mateixos esforços, entre sanglots, va tornar a quedar ajagut com abans i es va veure les cametes lluitant altra vegada entre si encara amb més braó, si això era possible, i no va veure cap possibilitat de posar pau i ordre en aquell esgavell, es va tornar a dir que no era possible quedar-se al llit i que el més raonable seria arriscar-se del tot per sortir-ne, malgrat que les esperances fossin mínimes. Al mateix temps, no es va oblidar de fer memòria, de tant en tant, que és millor la reflexió serena, i la més serena, que no les decisions desesperades. En moments com aquells dirigia la mirada a la finestra amb la màxima agudesa possible; però, per desgràcia, es podia esperar ben poc encoratjament i reconfort de la visió d’una boira matinal que fins i tot ocultava l’altre costat del carreró. «Ja són les set», es va dir quan el despertador va tornar a sonar, «ja són les set, i encara tanta boira». I durant una estona es va quedar quiet, respirant fluixet, com si esperés d’aquell silenci que les coses tornarien al seu estat natural i veritable.
Però després es va dir: «Abans que toqui un quart de vuit, sens falta, he d’haver sortit del tot d’aquest llit. I, a més, mentrestant arribarà algú de l’oficina per preguntar per mi, perquè obren abans de les set». I es va posar a bellugar tota l’estesa del cos rítmicament, amb la intenció de balancejar-se per saltar del llit. Si es deixava caure d’aquesta manera, el cap, que mantindria vigorosament alçat en el moment de caure, quedaria probablement indemne. L’esquena semblava molt dura; segur que no es ressentiria del cop contra l’estora. El que més el preocupava era pensar en el terrabastall que originaria i que, possiblement, provocaria inquietud, si no angoixa, al darrere de totes les portes. Però s’havia d’exposar a aquest risc.
Quan Gregor ja tenia mig cos fora del llit —el nou mètode era més un joc que un esforç, només calia anar-se gronxant cap endarrere— se li va acudir que tot seria molt fàcil si algú venia a ajudar-lo. Dues persones robustes —pensava en el pare i la minyona— haurien estat suficients; haurien fet lliscar els braços per sota de la seva esquena bombada, l’haurien alçat del llit, s’haurien ajupit amb la càrrega, i llavors només haurien hagut d’esperar, prudentment, que ell, girant-se, completés aquella operació a terra, on era d’esperar que les cametes trobarien la funció que els esqueia. Ara bé, a part del fet que les portes estaven tancades amb clau, havia de demanar cap ajuda, realment? Malgrat la seva desgràcia, no va poder reprimir un somriure davant d’aquesta idea.
Ja s'havia desplaçat tant, que aviat perdria l'equilibri si continuava el balanceig; i no podia trigar gaire a prendre una decisió definitiva, perquè faltaven cinc minuts per un quart de vuit... I en aquell moment va sonar el timbre de la porta de casa. (pàg. 27)
Fragment inicial de Franz Kafka. La metamorfosi. iBooks. Traducció de Jordi Llovet i Pomar.
