Shakespeare (1564-1616), a més a més de poeta i actor, és considerat un dels més grans dramaturgs de la literatura universal. És el suposat autor de 37 obres dramàtiques: 13 comèdies, 10 tragèdies, 9 drames històrics, 4 romanços, 154 sonets, 2 poemes mitològics, un llibre de versos i una elegia funerària. I encara, en col·laboració amb John Fletcher, va escriure dos drames més i se n'hi atribueixen d'altres tres que s'han perdut!
«Després de la Bíblia, la seva obra ha estat la més traduïda a gairebé totes les llengües amb gramàtica pròpia. Potser la grandesa de Shakespeare sigui la d'haver-se sabut referir a una àmplia gamma de conflictes d'abast universal des d'una perspectiva totalment humana i allunyada de l'abstracció i l’erudició. La força dramàtica de les obres de Shakespeare aconsegueix implicar a l'espectador (o al lector) com gairebé cap altra. El vívid pathos dels seus personatges, l'agilitat del seu llenguatge i l'enginy de les seves composicions traspassen qualsevol restricció espai temporal per a convertir-se en els prototips de totes les passions humanes».
La tragèdia de la gelosia
El tema del racisme i la xenofòbia està també present en la figura d'Otel·lo que, malgrat el seu gran heroïsme, mai és admès plenament en la societat blanca veneciana. El matrimoni entre Otel·lo i Desdèmona és considerat tant per Brabàntio com per Iago contra natura i monstruós. El motiu de la raça s'alça sempre com una barrera per a Otel·lo en la seva vida privada i en la seva vida pública. La foscor de la pell es reflecteix constantment en recursos dramàtics basats en la dualitat blancor-negror, claror-foscor, dia-nit.
Argument
Iago odia secretament Otel·lo, general de l'exèrcit venecià, per haver nomenat lloctinent a Càssio en comptes d'ell. Otel·lo s'ha casat secretament amb Desdèmona, filla del senador Brabàntio i Iago pensa utilitzar aquest matrimoni per a venjar-se de Otel·lo i de Càssio. El Dux de Venècia envia les tropes d'Otel·lo cap a Xipre en campanya de pacificació i tant Desdèmona com Emília, esposa de Iago, acompanyen els seus esposos. A Xipre, Iago aconsegueix emborratxar Càssio i fer que es baralli amb Roderigo, antic pretendent de Desdèmona. Com a conseqüència de la renyina, Càssio és arrestat i desproveït del seu càrrec. Iago insta Càssio perquè visiti Desdèmona demanant-li que intercedeixi per ell davant el seu marit. Llavors Iago convenç a Otel·lo que la seva esposa i Càssio tenen converses amoroses, sembrant immensos dubtes i exagerades gelosies en la ment del moro. Emília, esposa de Iago, aconsegueix un mocador de Desdèmona que Iago col·loca al'habitació de Càssio per a augmentar les sospites d'Otel·lo. El general pregunta a Desdèmona pel parador del mocador i ella li diu que l'ha perdut. Otel·lo mana a Iago que mati a Càssio i ell mateix s'enfronta durament a la seva esposa, que defensa fermament la seva innocència. Al mateix temps, Iago convenç Roderigo perquè mati Càssio però Roderigo no ho aconsegueix i Iago lleva la vida al propi Roderigo perquè no li impliqui en el complot. Otel·lo escanya Desdèmona al llit conjugal. Malgrat l'oposició del seu marit, Emília vol demostrar davant Otel·lo la innocència de Desdèmona, però Iago apunyala la seva dona perquè no el delati. Al cos de Roderigo es troben cartes en les quals s'explica tota la veritat. Otel·lo, desesperat en el seu amor i penedit es lleva la vida a sí mateix, a la vista de Càssio, i mor en el mateix llit on jeu el cos sense vida de la seva innocent esposa.
Presentació
El personatge d'Otel·lo és manllevat per Shakespeare a una font italiana; el fet és normal ja que Shakespeare, com tants anglesos del seu temps, se sentí atret pel món renaixentista de la península apenina, on les passions humanes i, sobretot, la llibertat de disposar del propi destí formulaven una nova manera de viure que desafiava la resignació de l'Edat Mitjana. La literatura italiana desenvolupava els nous conceptes en una sèrie de narracions admirables, que tingué en Bocaccio un representant insigne, a cavall de dues èpoques. Shakespeare va donar a les figures d'aquestes narracions, sovint fugaces, la corporeïtat de l'escenari i el volum del diàleg precís que s'encreua com un joc d'esgrima entre dos contendents.
![]()
Dux de Venècia
Brabàntio (Senador i pare de Desdèmona)
Gratiano (germà de Brabàntio)
Otel·lo (un moro noble al servei de la República de Venècia)
Càssio (Lloctinent d'Otel·lo)
Iago (Ensenya d'Otel·lo)
Roderigo (cavaller venecià)
Montano (predecessor d'Otel·lo en el govern de Xipre)
Pallasso (criat d'Otel·lo)
Desdèmona (filla de Brabàntio i muller d'Otel·lo)
Emília (muller de Iago)
Bianca (amant de Càssio)
Ludovico (parent de Brabàntio)
A més a més, a l'obra hi apareixen d'altres personatges: un mariner, missatgers, un herald, oficials, cavallers, músics i servidors.
ACTE CINQUÈ
ESCENA II
Una cambra de dormir al castell. DESDÈMONA és al llit adormida. Crema un ciri prop d’ella.
Entra OTEL·LO.
OTEL·LO
Això és la causa, ànima meva, això:
deixeu que jo us l’amagui, estrelles castes!
Això és la causa!... Però jo no vull
fer rajar la sang d’ella, ni estripar-li
aquesta pell més blanca que la neu,
llisa com l’alabastre d’un sepulcre.
I malgrat tot ha de morir; si no,
n’enganyaria d’altres. Apaguem
primer una llum, després... apaguem l’altra.
Si et bufo a tu, ministre flamejant,
puc restaurar la teva llum primera
per poc que m’hi repensi. Però quan
hagi apagat la teva, oh tu, model
inigualat de l’excel·lent natura,
jo no sé on és el foc de Prometeu
que t’encengui de nou la morta flama.
Quan hagi jo collit aquesta rosa,
no li podré tornar la saba fresca,
i serà inevitable que es marceixi!
Jo la vull respirar sobre la tija! (La besa.)
Oh, perfumat alè, que gairebé
arribaria a fer trencar l’espasa
a la justícia! Un més, encara un més!...
Sigues així quan seràs morta.
Jo et mataré i t’estimaré després.
Encara un! És l’últim.
Tanta dolçor no ha estat mai tan fatal.
Cal que plori, però les meves llàgrimes
són cruels; és celeste aquest dolor,
perquè punyi el qui estima... Ella es desperta!
SHAKESPEARE, William. Otel·lo. Traducció de Josep M. de Sagarra. Col·lecció popular de teatre clàssic universal. Ed. Bruguera i Institut del Teatre. Barcelona, 1979.
OTEL·LO
Otel·loés una tragèdia. Probablement, Shakespeare la va escriure després de Hamlet (1601), però abans de Macbeth i El rei Lear (1605).
Otel·loés la tragèdia de la gelosia. La gelosia no només és el principal tema de l'obra sinó que es repeteix com a motiu recurrent, entrellaçant tots els personatges. Otel·lo té gelosia de Càssio a causa de Desdèmona. Iago té gelosia de Casio, tant a nivell professional com amorós i gelosia d'Otel·lo perquè sospita que ha tingut relacions amb Emília. Roderigo té gelosia de Otel·lo i de Càssio, i Bianca també sent gelosia a causa del seu amor per Càssio. A la banda contrària hi a tots aquells que no senten gelosia però que la provoquen inconscientment: Desdèmona, Càssio i Emília.
Otel·loés la tragèdia de la gelosia. La gelosia no només és el principal tema de l'obra sinó que es repeteix com a motiu recurrent, entrellaçant tots els personatges. Otel·lo té gelosia de Càssio a causa de Desdèmona. Iago té gelosia de Casio, tant a nivell professional com amorós i gelosia d'Otel·lo perquè sospita que ha tingut relacions amb Emília. Roderigo té gelosia de Otel·lo i de Càssio, i Bianca també sent gelosia a causa del seu amor per Càssio. A la banda contrària hi a tots aquells que no senten gelosia però que la provoquen inconscientment: Desdèmona, Càssio i Emília.
El tema del racisme i la xenofòbia està també present en la figura d'Otel·lo que, malgrat el seu gran heroïsme, mai és admès plenament en la societat blanca veneciana. El matrimoni entre Otel·lo i Desdèmona és considerat tant per Brabàntio com per Iago contra natura i monstruós. El motiu de la raça s'alça sempre com una barrera per a Otel·lo en la seva vida privada i en la seva vida pública. La foscor de la pell es reflecteix constantment en recursos dramàtics basats en la dualitat blancor-negror, claror-foscor, dia-nit.
Argument
Iago odia secretament Otel·lo, general de l'exèrcit venecià, per haver nomenat lloctinent a Càssio en comptes d'ell. Otel·lo s'ha casat secretament amb Desdèmona, filla del senador Brabàntio i Iago pensa utilitzar aquest matrimoni per a venjar-se de Otel·lo i de Càssio. El Dux de Venècia envia les tropes d'Otel·lo cap a Xipre en campanya de pacificació i tant Desdèmona com Emília, esposa de Iago, acompanyen els seus esposos. A Xipre, Iago aconsegueix emborratxar Càssio i fer que es baralli amb Roderigo, antic pretendent de Desdèmona. Com a conseqüència de la renyina, Càssio és arrestat i desproveït del seu càrrec. Iago insta Càssio perquè visiti Desdèmona demanant-li que intercedeixi per ell davant el seu marit. Llavors Iago convenç a Otel·lo que la seva esposa i Càssio tenen converses amoroses, sembrant immensos dubtes i exagerades gelosies en la ment del moro. Emília, esposa de Iago, aconsegueix un mocador de Desdèmona que Iago col·loca al'habitació de Càssio per a augmentar les sospites d'Otel·lo. El general pregunta a Desdèmona pel parador del mocador i ella li diu que l'ha perdut. Otel·lo mana a Iago que mati a Càssio i ell mateix s'enfronta durament a la seva esposa, que defensa fermament la seva innocència. Al mateix temps, Iago convenç Roderigo perquè mati Càssio però Roderigo no ho aconsegueix i Iago lleva la vida al propi Roderigo perquè no li impliqui en el complot. Otel·lo escanya Desdèmona al llit conjugal. Malgrat l'oposició del seu marit, Emília vol demostrar davant Otel·lo la innocència de Desdèmona, però Iago apunyala la seva dona perquè no el delati. Al cos de Roderigo es troben cartes en les quals s'explica tota la veritat. Otel·lo, desesperat en el seu amor i penedit es lleva la vida a sí mateix, a la vista de Càssio, i mor en el mateix llit on jeu el cos sense vida de la seva innocent esposa.
Presentació
El personatge d'Otel·lo és manllevat per Shakespeare a una font italiana; el fet és normal ja que Shakespeare, com tants anglesos del seu temps, se sentí atret pel món renaixentista de la península apenina, on les passions humanes i, sobretot, la llibertat de disposar del propi destí formulaven una nova manera de viure que desafiava la resignació de l'Edat Mitjana. La literatura italiana desenvolupava els nous conceptes en una sèrie de narracions admirables, que tingué en Bocaccio un representant insigne, a cavall de dues èpoques. Shakespeare va donar a les figures d'aquestes narracions, sovint fugaces, la corporeïtat de l'escenari i el volum del diàleg precís que s'encreua com un joc d'esgrima entre dos contendents.
Otel·lo està inspirada en la novel·la dels Hecatòmits (Gli Ecatommiti), una col·lecció de cent relats publicada al 1565 per l'italià Giovan Battista Giraldi —autoanomenat Cintio o Cinzio. Però ¿existí realment Otel·lo? ¿O algú que d'alguna manera hagués protagonitzat una aventura semblant a la seva? A Venècia us adreçaran encara a la casa on, segons la tradició, va viure aquell moro infeliç i guerrer; però val a dir que us hi adreçaran sense gaire convicció, com si la ficció literària hagués acabat per forjar un miratge col·lectiu. Hom ha volgut identificar Otel·lo amb un patrici venecià, Cristoforo Moro, que tingué càrrecs de responsabilitat a Xipre a començaments del segle XVI; o amb Francesco de Sessa, un prohom documentat a mitjans del mateix segle que era oriünd de la Itàlia del sud, i per tant, cal suposar, prou renegrit perquè els venecians, que ell servia, el tinguessin per moro.
Allò, però, que interessa Shakespeare és una suma de factors que, juxtaposats, donen densitat al seu drama:
Estructura
L'obra consta de cinc actes dividits en escenes:
El 1r acte (3 escenes):
1a escena: un carrer de Venècia
2a escena: un altre carrer de Venècia
3a escena: consell venecià
2a escena: un altre carrer de Venècia
3a escena: consell venecià
El 2n acte (2 escenes):
1a escena: un port de Xipre
2a escena: un carrer de Xipre
2a escena: un carrer de Xipre
El 3r acte (4 escenes):
1a escena: sala d'un castell de Xipre
2a escena: sala del castell amb personatges diferents als anteriors
3a escena: jardí del castell
4a escena: esplanada davant del castell
2a escena: sala del castell amb personatges diferents als anteriors
3a escena: jardí del castell
4a escena: esplanada davant del castell
El 4t acte (3 escenes):
1a escena: plaça de davant del castell
2a escena: sala del castell
3a escena: sala del castell amb altres personatges
2a escena: sala del castell
3a escena: sala del castell amb altres personatges
El 5è acte (2 escenes):
1a escena: carrer de Xipre
2a escena: cambra del castell (habitació d'Otel·lo i Desdèmona)
2a escena: cambra del castell (habitació d'Otel·lo i Desdèmona)
Cartell de la versió cinematogràfica d'Otel·lo que va fer Orson Welles com a director i protagonista, l'any 1952. Otel·lo havia estat rodada entre Europa i Marroc (Essaouira).
William Shakespeare
O T E L · L O
La tragèdia d'Otel·lo, el moro de Venècia
Personatges
Dux de Venècia
Brabàntio (Senador i pare de Desdèmona)
Gratiano (germà de Brabàntio)
Otel·lo (un moro noble al servei de la República de Venècia)
Càssio (Lloctinent d'Otel·lo)
Iago (Ensenya d'Otel·lo)
Roderigo (cavaller venecià)
Montano (predecessor d'Otel·lo en el govern de Xipre)
Pallasso (criat d'Otel·lo)
Desdèmona (filla de Brabàntio i muller d'Otel·lo)
Emília (muller de Iago)
Bianca (amant de Càssio)
Ludovico (parent de Brabàntio)
A més a més, a l'obra hi apareixen d'altres personatges: un mariner, missatgers, un herald, oficials, cavallers, músics i servidors.
ACTE PRIMER
ESCENA I
Venècia, un carrer
Entren RODERIGO i IAGO
RODERIGO
Prou, no me'n parlis més! Em contraria que tu, Iago, que has pres la meva bossa com si fos teva, hagis sabut això.
IAGO
Però ¿és que no voldríeu escoltar-me?
Si mai he somniat en semblants coses, avorriu-me.
RODERIGO
M'has dit que l'odiaves.
IAGO
Si no és cert, menyspreeu-me. Tres notables
de la ciutat han 'nat a demanr-li,
barret en mà, que em fes són Lloctinent;
perquè, a fe d'home, em sé conèixer els mèrits,
i sé que no em pertoca jun grau més baix.
Mes ell, amant d'orgull i idees pròpies,
çse'ls evadeix en un bufat llenguatge,
ple de mots bel·licosos, i contesta
refusant els que em fan de mitjancers:
«El meu oficial, ja el tinc triat.»
¿I què és l'oficial? Doncs, a fe meva,
tot allò que se'n diu un matemàtic.
És un tal Miquel Càssio, un florentí,
un minyó condemnat per les faldilles
d'una dona vistosa, que ni un cop
ha arrenglerat un esquadró en batalla
i, de tàctica, en sap com les solteres!
Que sols coneix el suc de quatre llibres
com pot conèixer un magistrat xerraire!
Res, un pedant que no té gens de pràctica
ni tot allò que cal per fer la guerra!
Però tant és! Per ell les preferències.
I jo, que m'he lluït al davant seu
a Xipre i Rodes i altres territoris
pagans i cristians, em quedo a l'ombra,
i arraconat per aquest sucatintes
que sap sumar i restar!
...
Des del moment en que comença l'obra coneixem la relació enre Roderigo i Iago, on Iago s'exclama que Otel·lo ha triat de lloctinent a Càssio en lloc d'ell, Iago, que en l'organigrama militar queda novament com a "Ensenya", això és, el banderer. En castellà li apliquen el nom d'origen àrab "Alferes"—al-fâris "cavaller, genet", derivat de fáras "cavall"— que modernament vindria a ser un sots-tinent i, doncs, per sota del tinent.
ACTE CINQUÈ
ESCENA II
Una cambra de dormir al castell. DESDÈMONA és al llit adormida. Crema un ciri prop d’ella.
Entra OTEL·LO.
OTEL·LO
Això és la causa, ànima meva, això:
deixeu que jo us l’amagui, estrelles castes!
Això és la causa!... Però jo no vull
fer rajar la sang d’ella, ni estripar-li
aquesta pell més blanca que la neu,
llisa com l’alabastre d’un sepulcre.
I malgrat tot ha de morir; si no,
n’enganyaria d’altres. Apaguem
primer una llum, després... apaguem l’altra.
Si et bufo a tu, ministre flamejant,
puc restaurar la teva llum primera
per poc que m’hi repensi. Però quan
hagi apagat la teva, oh tu, model
inigualat de l’excel·lent natura,
jo no sé on és el foc de Prometeu
que t’encengui de nou la morta flama.
Quan hagi jo collit aquesta rosa,
no li podré tornar la saba fresca,
i serà inevitable que es marceixi!
Jo la vull respirar sobre la tija! (La besa.)
Oh, perfumat alè, que gairebé
arribaria a fer trencar l’espasa
a la justícia! Un més, encara un més!...
Sigues així quan seràs morta.
Jo et mataré i t’estimaré després.
Encara un! És l’últim.
Tanta dolçor no ha estat mai tan fatal.
Cal que plori, però les meves llàgrimes
són cruels; és celeste aquest dolor,
perquè punyi el qui estima... Ella es desperta!
DESDÈMONA
¿Qui hi ha? ¿És Otel·lo?
OTEL·LO
Sí, soc jo, Desdèmona.
DESDÈMONA
¿No voleu venir al llit, senyor?
OTEL·LO
¿Haveu pregat aquesta nit, Desdèmona?
DESDÈMONA
Sí, senyor meu
(...)
SHAKESPEARE, William. Otel·lo. Traducció de Josep M. de Sagarra. Col·lecció popular de teatre clàssic universal. Ed. Bruguera i Institut del Teatre. Barcelona, 1979.
El mateix monòleg, en la traducció de Miquel Desclot:
OTEL·LO
(Mirant Desdèmona, adormida.)
És la causa, és la causa, ànima meva:
no me la féssiu dir, castes estrelles.
És la causa. Però no li vull sang,
ni esquinçar-li la pell de neu blanquíssima,
fina com l’alabastre d’un sepulcre…
Ha de morir, però, i l’engany amb ella.
Apaga el llum, per apagar la llum.
Si et sufoco, ministre de la flama,
et puc tornar de nou la llum d’abans,
si me’n desdic; però un cop tu apagada,
superb model de la natura excelsa,
no sé on crema la flama prometeica
que et torni el foc. Si et vull collir la rosa,
ja no li puc donar nova creixença;
i es marcirà. L’he d’olorar a la branca.
La besa.
Ah, alè flairós, que quasi fas trencar
l’espasa a la justícia. Un altre, un altre.
Sigues, bo i morta, així, i et mataré
per després estimar-te. Un altre, l’últim.
Dolçor fatal com cap. Em vénen llàgrimes,
però cruels: aquest dolor és diví…
fereix allà on estima. Ja es desperta.
És la causa, és la causa, ànima meva:
no me la féssiu dir, castes estrelles.
És la causa. Però no li vull sang,
ni esquinçar-li la pell de neu blanquíssima,
fina com l’alabastre d’un sepulcre…
Ha de morir, però, i l’engany amb ella.
Apaga el llum, per apagar la llum.
Si et sufoco, ministre de la flama,
et puc tornar de nou la llum d’abans,
si me’n desdic; però un cop tu apagada,
superb model de la natura excelsa,
no sé on crema la flama prometeica
que et torni el foc. Si et vull collir la rosa,
ja no li puc donar nova creixença;
i es marcirà. L’he d’olorar a la branca.
La besa.
Ah, alè flairós, que quasi fas trencar
l’espasa a la justícia. Un altre, un altre.
Sigues, bo i morta, així, i et mataré
per després estimar-te. Un altre, l’últim.
Dolçor fatal com cap. Em vénen llàgrimes,
però cruels: aquest dolor és diví…
fereix allà on estima. Ja es desperta.
SHAKESPEARE, William. Otel·lo. Traducció de Miquel Desclot.
Per al Teatre Lliure de Barcelona, 2006.
Més fonts: