Il fumo di Birkenau (1947)
«El fum de Birkenau, de Liana Millu, és un dels testimonis europeus més intensos sobre el camp de concentració femení d'Auschwitz-Birkenau: en tot cas, és el més commovedor dels italians. Està format per sis relats, i tots s'articulen al voltant dels aspectes més específicamet femenins de la vida mínima i desesperada de les presoneres. Vivien en condicions força pitjors que les dels homes, i això per diversos motius: la menor resistència física davant de feines més feixugues i humiliants que les que s'imposaven als homes; el turment dels afectes familiars; la presència obsessiva dels crematoris, les xemeneies dels quals, situades al bell mig del camp femení, ineludibles i innegables infesten amb el seu fum despietat els dies i les nits, els moments de treva i d'il·lusió, els somnis i les tímides esperances.»
Del Pròleg, de Primo Levi.
Liana Millu (Pisa, 1914 - Gènova, 2005) va néixer dins una família jueva. Filla d'un cap d'estació que vivia luny de la família, va quedar òrfena de mare quan tenia un any, i va créixer amb els avis materns. Als disset anys va publicar els seus primers articles al diari de Livorno. Després d'obtenir el diploma de Magisteri el 1937 va començar a ensenyar a escoles elementals de Montobradoni, prop de Volterra, prosseguint també amb l'activitat periodística. Expulsada de la docència el 1938 a conseqüència de les lleis racials feixistes, desenvolupa tasques com a institutriu en una família jueva florentina fins que l'any 1940 es trasllada a Gènova, on desenvolupa diverses feines alhora que continua escrivint. L'any 1943 es va incorporar a la Resistència. però va ser delatada per un agent infiltrat al grup i deportada a Auschwitz-Birkenau per ser després traslladada a Ravensbrück i d'aquí, al camp de Malkow, per treballar en una fàbrica d'armament.
 |
| Arribada de jueus hongaresos a Auschwitz (Getty Imatges) |
El conjunt dels sis relats d'El fum de Birkenau, editats en català per Quaderns Crema l'any 2005, i traduïts per Anna Casassas, són Lily Marlene, La clandestina, Alta tensió, El bitllet de cinc rubles, Scheiss egal i L'àrdua sentència. Del primer de tots, un fragment:
LILY MARLENE
Aquell matí hi havia una mica de desori perquè el vespre anterior havíem tingut un control mèdic i moltes noies havien estat enviades al bloc de la sarna. De manera que els comandos estaven desbaratats i les kapos intentaven recuperar les peces que els faltaven. Es disputaven les noies com venedores del mercat que es barallessin per una cistellada més gustosa. Començava a clarejar i, tot i tremolar de fred, no podia evitar somriure cada vegada que veia dues kapos rivals estirar una desventurada amb violència en direccions oposades.
—¿Et sembla que plourà? —vaig preguntar a la Jeannette, començant amb el pensament més preocupant del dia.
La Jeannette va escrutar el llevant, d'on emanava una pàl·lida llum grisa; el ponent, on les estrelles encara brillaven en el cel nocturn, i va arribar a la conclusió que aquell ia no plouria. Naturalment, la notícia em va alegrar i, més tranquil·la, em vaig girar per dir alguna cosa. Tot d'una vaig sentir que m'arrapaven per un braç i que m'arrossegaven.
—Però si jo ja tinc comando! —vaig començar a cridar intuint de què es tractava.
—Ja tinc el meu comando, Frau kapo!
Sentia la veu de la Jeannette que em cridava amb to de retret, i això augmentava el meu desconcert. Segur que pensava, com de costum, que jo no servia per a res, que no reaccionava mai. ¿Per què em deixava agafar així, simplement?
Mentrestant, la kapo menuda i forta que se m'havia endut em va llançar entre les files del comando 110, un mal comando de construcció de camins format gairebé del tot per hongareses, i vaig mirar al meu voltant consternada. Les meves noves companyes devien haver arribat al camp abans que jo, perquè sota el mocador ja tenien els cabells força llargs. Em miraven amb ulls anònims, sense gens d'interès, i tan sols la meva veïna de la dreta em va preguntar, molt fluixet, de quin país era...
—Italiana —vaig dir—, ¿i tu?
—Jo magiar —va respondre, sempre en veu baixa. I de seguida va girar el cap, com si considerés inútil continuar veient-me i parlar amb mi.
Ja havia treballat amb hongareses: dones fortes i resistents amb les quals cal trescar sense queixar-se. Repetien la seva interjecció habitual, «¿micinaio, micinaio?», «¿què he de fer?, ¿què he de fer?», com l'única jaculatòria eficaç en totes les circumstàncies de la nostra desgraciada vida, i la seva cantarella de disc ratllat m'irritava increïblement els nervis.
«¿Micinaio, micinaio?», hauria dit una hongaresa en la meva situació. Jo també m'ho devia repetir perquè com a resposta em va sorgir un gest ràpid i absolutament inconscient. Vaig veure que la kapo passava a prop i em vaig trobar fora de la fila, amb la intenció d'abordar-la.
—Bitte, Frau kapo, jo...
Però va endevinar perfectament el que li anava a dir i no em va deixar ni temps per començar. Es va girar de cop i em va clavar una bufetada.
—Al teu lloc! —va dir simplement. I vaig entendre que no hi havia res a fer.
—Al teu lloc! —va repetir amb un gest d'amenaça. Com que cada vegada hi havia més claror, vaig poder veure-li bé la cara petita i prima de dona gens bonica i ja no gaire jove; dos ulls ngres, penetrants i lluents sota el front arrugat, brillaven amb dolenteria; els llavis prims, el nas petit, tot el conjunt de la seva figura lleugera i inquieta donava una impressió de duresa, característica de les persones que, en la vida civil, es qualifiquen de «nervioses». La bufetada em coïa molt i vaig mirar la meva nova kapo de reüll amb ressentiment. Aquell cop era un mal averany per a tot el dia: ¿qui sap com podia acbar?
Sobretot em feia mal la idea d'estar separada de les meves bones companyes franceses, i sentir-me en aquell comando estranger com un gos perdut i segur que malvist em va fer pujar les llàgrimes als ulls. M'esforçava a mantenir la cara immòbil (plorar era considerat un senyal menyspreable de feblesa). Però sentia que les llàgrimes em baixaven cara avall fins a la boca, amb aquell gust d'aigua de mar.
—No ploris, italiana! —va dir una veu amable, no gaire lluny de mi.
Em vaig girar, sorpresa, i vaig veure, a dues files de distància, una noia molt jove i graciosa que em somreia amistosament i em repetia que no valia la pena plorar. La kapo era molt dolenta i, si li donava corda, passaria tot el dia entre llàgrimes. Jo la mirava, mentre em parlava en el seu alemany insegur i sense deixar de somriure amb aquella cara amable i fina de senyoreta ben educada, i la raresa d'aquell comportament, que trobava per primera vegada al camp, quedava superada per la sensació confusa de conèixer aquella cara. Segur que havíem estat juntes en algun lloc, però no recordava on ni quan.
Potser la noia tenia la mateixa sensació, perquè es va posar a mirar-me com si intentés reunir records trencats i llunyanys. Vam continuar mirant-nos un moment i al final, de sobte, tot em va tornar al cap:
—Si ets la Lily Marlene! —vaig exclamar. I tot d'una em vaig sentir alleugerida, perquè la noia hongaresa (li havíem posat aquell motiu perquè li agradava molt aquella cançó desolada en la qual ressonava tota la tristor i la resignació de l'home davant de forces devastadores) havia estat una companya estimada dels meus primers dies de treball al camp A.
—I tu ets la Lianka! —va exclamar la Lily amb la mateixa alegria.
Passant a través de les files, entre cares fredes que ens miraven amb sorpresa i reprovació, vam aconseguir abraçar-nos. Per art d'encantament el mal humor i els tristos presagis es van esvanir davant de la realitat consoladora i benèfica d'aquella trobada: no em veuria aïllada i forastera en un comando enemic; la Lily em protegiria dels abusos i les males rebudes destinades als nouvinguts.
Mentrestant la Lily s'havia girat cap a una noia forta de cabells vermells.
—Canvia de lloc amb la Lianka! —va demanar.
Sense dir res, aquella va anar cap al meu lloc i jo em vaig posar al seu, al costat de la Lily.
Quan vaig ser prop de la meva amiga em va colpir el seu aspecte arreglat i les coses boniques que portava. No duia roba estripada, al contrari! La Lily lluïa fins i tot un davantalet tan blau com el mocador que li cobria els rínxols negríssims que ja començaven a allargar-se i li emmarcaven graciosament la cara pàl·lida. I no duia el plat penjant al costat com jo, lligat amb una mena de cordill fet estirant fils de màrfega; el duia tancat en una d'aquelles bosses fetes amb retalls de manta que de vegades, a les mans de petites artesanes apassionades, acabaven convertint-se en un refinament del proletariat del camp.
—Que bonica que estàs! I que elegant! —li vaig dir amb entusiasme.
La Lily va somriure amb satisfacció i, amb un gest instintiu, es va arreglar els cabells.
—La kapo de tant en tant em fa cosir —va explicar—. Així puc «organitzar» una mica de fil i arreglar-me la roba.
Jo vaig replicar que per res del món no em passaria cap hora de la tarda del diumenge cosint. Podia ser tan poca-roba com volguessin, però el diumenge m'estava amb els ulls tancats. I a més, ¿per què hauria de voler estar guapa? No tenia cap hochane, al camp, no havia d'agradar a ningú!
—Però per nosaltres mateixes!—va objectar la Lily amb to de retret.
Anava a continuar, però una dona gran i ossuda, molt antipàtica, que continuava mirant-nos amb aire inquisidor, en sentir l'exclamació de la Lily es va girar amb una mirada sarcàstica cap a una noia pàl·lida, que es veia que era la seva germana. Tot seguit es va dirigir cap a nosaltres i va intervenir amb veu agressiva:
—La Lily sí que té un hochane! Un hochane magnífic! De luxe, de «primera» extra és l'hochane de la Lily!
Vaig veure que la noia es posava molt vermella.
—Ets dolenta, Elenka!—vs exclamar, i a la cara se li va notar clarament la contrarietat de qui veu ridiculitzat un pensament acaronat i secret—. ¿Com pots dir això? ¿Què t'he fet? Ets una mentidera!
L'ossuda Elenka es preparava a respondre, però mentrestant els comandos començaven a moure's i havíem d'avançar en silenci per la Lagerstrasse cap a la porta de sortida. A mesura que ens hi acostàvem, la música alegre de la banda formada al costat dels vigilants marcava el ritme de la marxa, i les kapos, després de passar una última revista a les sabates i als colls, s'enduien el seu comando com oficials al capdavant d'una companyia. Totes les «braçals vermells» del camp estaven formades i ens examinaven amb ulls penetrants abans de sotmetre'ns al conrol dels alemanys. Era l'obligació més important i més pesada de tot el dia, de manera que no deixaven passar ni un plat mal rentat ni un parell d'esclops mal netejats.
—Cap alt, mans quietes, pit enfora!—cridaven contínuament, i nosaltres cada vegada teníem un aire més marcial i més rígid.
El 110 era un comando petit, i amb gran satisfacció vaig veure que no ens escortava cap Posten amb gos policia. Després de la porta, vam girar a l'esquerra, per un camí que no coneixia, perquè amb el meu comando d'abans estava acostumada a continuar recte per la carretera que duia a Auschwitz. Aquest camí, en canvi, passava pel costat de l'estació i els camps d'internament dels homes, i aquesta novetat era massa interessant per no dirigir tota la meva atenció a les novetats que se'm presentaven, fins i tot oblidant la conversa amb la Lily.
A l'esquerra no hi havia res d'interessant. Semblava que l'estesa de camps descolorits i humits, coberts de boira, i interomputs per bosquets densos i foscos, es despertava melangiosament i mirava el matí. Però, a la dreta, vaig veure el gran edifici de l'estació, i en passar-hi per davant vaig mirar el lloc on havia baixat, l'arcada sota la qual havia passat el meu tren, i un allau de records em va envair la ment. Sí, molts dels que havien baixat amb mi ja no hi eren, i potser simplement m'havien precedit: un dia, jo també me n'aniria pel mateix camí fosc.
Grups de soldats joves i alegres del cos de guàrdia ens miraven passar, fumant en pipa, amb la metralleta en bandolera. L'aire fred del matí els envermellia agradablement les cares fresques de nois de vint anys; amb les mans a les butxaques, caminaven amunt i avall, fent broma, mentre podíem veure'n d'altres asseguts als despatxos, sota els llums encara encesos.
—Mira les cadires!—vaig comentar a la Lily, i ella em va respondre amb un senyal de cap, ple de nostàlgia.
Si els «civils» haguessin sentit aquella exclamació i s'haguessin adonat de tota l'admiració i la recança de la meva veu i del gest de la Lily, haurien pensat que el cap no ens funcionava prou bé. Però per a nosaltres, veteranes del camp, acostumades des de feia mesos i anys a seure únicament a terra, aquells mobles modestos expressaven un veritable poema de recances i nostàlgies, perquè on hi ha cadires hi ha una casa, i una taula, i també unes tovalles blanques parades. Dolç món perdut, ¿podrem tornar a trobar-te algun dia?
Després d'un curt trajecte va començar la reixa d'alta tensió del Quarantänelager masculí, interrompuda per les altes talaies de fusta. El Posten de servei ens mirava de darrere els vidres estant amb cara d'avorriment.
—¿S'ha de caminar molt?—vaig preguntar a la Lily.
—No —em va respondre— de seguida hi serem.
En efecte, al cap d'un moment el comando va girar per un caminet pel qual passava una via i vam anar a parar a una gran clariana emmarcada per uns quants arbres. Al fons hi havia una cabana de fusta al costat d'una capelleta mig enderrocada, sense creu ni imatges. Tan sols alguna estrella descolorida sobre un tros d'arrebossat blau recordava que en aquella paret algun dia hi devia haver hagut pintada una imatge sagrada en un cel de paradís.
La capelleta servia de magatzem per a les pales i les eines del comando, i totes les noies es van posar a córrer per arribar a agafar la pala més lleugera.
—Ja hi som —va dir la Lily.
Vaig tornar a tenir por d'aquella feina que no coneixia. Segur que la kapo em pegaria, i ¿qui em podria ajudar?
—Deixa'm quedar amb tu! —vaig demanar a la Lily amb la humilitat d'un gos perdut.
Ella em va dir que sí, que no tingués por, i es va posar a córrer cap a la capella. Però les pales més lleugeres ja estaven agafades i ens vam haver de conformar amb unes fangues llargues i pesants.
—És tan alta com jo! —va somriure la Lily acostant-se-la a l'espatlla.
I de nou em va sorprendre la gràcia amable del seu rostre i la bellesa dels seus ulls grossos i vius de color de xocolata.
—Vine a la meva lora—va afegir mentre començava a córrer i saltar entre els bassals del terreny enfangat—, va, afanya't, abans que arribi la kapo.
Jo no sabia que era una lora, però tanmateix estava contenta de poder quedar-me a l'ombra amiga de la Lily, i la vaig seguir fins al fons de la clariana, on s'acabava la via. Allà hi havia cinc vagonetes feixugues i grosses, l'una al costat de l'altra, i, tot al voltant, pilons de sorra. Més enllà, l'esplanada s'enfonsava fent un clot al qual ja havia baixat una part del nostre comando, que havia començat a excavar la sorra, la qual pujava fins a nosaltres passant per una llarga fila de pales.
—Vine aquí —va dir la Lily, i vam anar a la tercera lora.
Ara entenia que allò era el nom de les vagonetes i vaig començar a llançar-hi la sorra que la silenciosa noia pèl-roja apilonava al meu costat. A cada vagoneta li tocaven cinc persones, i vaig veure amb disgust que les dues germanes que havien observat amb sarcasme la Lily durant la conversa del matí també treballaven amb nosaltres. I encara més, cada vegada que l'Elenka llançava la sorra al piló, s'espavilava perquè una bona part m'anés sobre els peus, i miorava amb aire desafiador si m'atreviria a protestar. Jo no protestava, és clar, i ni tan sols intentava apartar-me. Com a italiana i nouvinguda sabia que em tocava aguantar aquells matractaments, de manera que vaig decidir ignorar-los amb dignitat i vaig treballar fort per intentar escalfar-me una mica. Mentrestant la kapo caminava amunt i avall amb aire vigilant i malvat. «Ompliu bé les lores! Que quedin ben plenes!», cridava contínuament, i no va estar contenta fins que la sorra no va formar muntanyes immenses sobre les vagonetes.
Aleshores la Mia (la kapo es deia així) es va decidir a donar l'odre de marxa, i nosaltres, vinclades sobre el ferro de les vagonetes, vam començar a fer-les lliscar amb esforç per la via. La Mia es va quedar una estona mirant-nos i després es va girar i es va ficar a la cabana.
—Va a encendre foc —va dir la pèl-roja Aërgi, i a la cara li va aparèixer una tendra expressió de tristesa, ara sense enveja ni rancúnia.
—Vol que trobi el lloc calent! —va exclamar l'Elenka amb el mateix to mordaç de sempre, i la germana va comentar que abans que «ell» arribés encara hauríem de fer dos viatges pel cap baix.
No entenia de qui parlaven i em vaig girar cap a la Lily. Breument em va explicar que la kapo tenia un hochane i que, quan aquest passava pel camí gran amb el seu comando, sempre la venia a veure. Per això encenia foc a la cabana! S'hi feien menjar i s'hi divertien, perquè ell també era alemany i no li faltava res.
—¿Com és? —vaig preguntar encuriosida.
La Lily va fer un gest que podia voler dir «guapo» i vaig tornar a veure als seus ulls l'expressió confusa del matí.
—¿I el teu hochane com és? —vaig preguntar, fent broma en relació amb les paraules de l'antipàtica Elenka—. ¿Me l'ensenyaràs?
—Jo no tinc hochane! —va respondre la Lily, que es va posar vermella i va fer cara d'empipada
Aleshores vaig entendre que...
(...)