Hamlet, príncep de Dinamarca és una tragèdia escrita en vers per William Shakespeare a començaments del segle XVII, i una de les seves obres més conegudes. Un dels fragments més populars és el soliloqui del protagonista a la primera escena de l'acte tercer. La interpretació més convencional d'aquest soliloqui (un monòleg, en termes de les arts escèniques, sense cap mena de diàleg o rèplica) és la que diu que Hamlet està considerant la possibilitat de suïcidar-se. "Ser o no ser" equivaldria aleshores a "continuar existint, o no". Sigui com sigui, el discurs manifesta sobretot els dubtes del protagonista a l'hora d'emprendre la venjança del seu pare, de qui sabem que ha estat assassinat pel seu germà, el mateix que ara porta la corona reial i s'ha casat prestament amb la seva mare...
HAMLET:
Ser o no ser, aquest és el dilema:
si és més noble sofrir calladament
els cops i les fletxes d’una Sort indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent. Morir, dormir: res més...
I si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes que ha heretat la carn,
quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
és el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.
¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
el jou dels opressors, el greuge dels superbs,
les nafres d'un amor no correspost,
si és més noble sofrir calladament
els cops i les fletxes d’una Sort indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent. Morir, dormir: res més...
I si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes que ha heretat la carn,
quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
és el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.
¿Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
el jou dels opressors, el greuge dels superbs,
les nafres d'un amor no correspost,
la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria
el pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? ¿Qui arrossegaria
el pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país
inexplorat del qual no torna mai
cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim patir mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
el nom d’accions... Però silenci...
La bella Ofèlia!... Nimfa, en les teves oracions
recorda tots els meus pecats.
i fa que preferim patir mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
el nom d’accions... Però silenci...
La bella Ofèlia!... Nimfa, en les teves oracions
recorda tots els meus pecats.
William Shakespeare, Hamlet. Dins Versions a peu d'obra (Traducció de Joan Sellent)
Barcelona, Bibioteca del Núvol, 2016. pp. 72-73