Al camp d'extermini d'Auschwitz, les condicions de vida són infrahumanes i els abusos, els càstigs o la mort són companys habituals dels reclusos com en Daniel, un lutier jueu de Cracòvia (Polònia), que sobreviu en aquest infern treballant de fuster. El comandant del camp, Sauckel, afeccionat a la música clàssica, descobreix l'autèntic ofici d'en Daniel i decideix posar-lo a prova: li haurà de construir un violí que tingui un so perfecte. En Daniel es posa a l'obra, però no es pot ni imaginar el càstig que l'espera si no compleix bé l'encàrrec.
Maria Àngels Anglada i Abadal va néixer l'any 1930 a Vic (Osona), ciutat que va marcar els primers anys de la seva vida. Filla d'un advocat vigatà, la gran de quatre germans, viu en un ambient familiar apassionat per la música. Precisament aquesta passió influirà l'autora tal com es reflecteix en alguna de les seves novel·les. De jove, anà a viure a Barcelona per estudiar a la Universitat (...) on es va llicenciar en Filologia Clàssica. (...) L'any 1961 es va traslladar a l'Alt Empordà, a Figueres, on va viure fins a la seva mort, l'abril de 1999.
La trajectòria de Maria Àngels Anglada està marcada pel món clàssic. Sempre es va confessar una gran admiradora del món hel·lenístic. I bona part de la seva vida la va dedicar a la docència. (...) La seva trajectòria com a escriptora no començaria fins l'any 1972, amb la publicació dels seus primers poemes (...) El 1978 és un any important per a l'escriptora, ja que amb la seva primera novel·la, Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla. (...) Als anys noranta obre un període literari amb molta embranzida en el qual surten publicats llibres de contes i novel·les. Aquest període veurà la seva culminació l'any 1994 amb la publicació de la novel·la El violí d'Auschwitz, novel·la que la va convertir en una narradora elogiada tant pel públic com per la crítica.
El camp de concentració i d'exterminació d'Auschwitz-Birkenau fou un complex format per diversos camps de concentració, d'experimentació mèdica i d'extermini en massa de presoners construït pel règim de l'Alemanya nazi, després de la invasió de Polònia el 1939, al principi de la Segona Guerra Mundial. Auschwitz, situat a 60 km a l'oest de Cracòvia, fou una combinació d'extermini massiu i industrialitzat, i explotació del treball esclau amb la complicitat de la indústria alemanya. En cinc anys, vora 1,3 milions d'homes, de dones i d'infants (el 90% jueus) hi foren assassinats. D'aquests, 900.000 immediatament a la sortida dels trens que els havien portat fins al camp, a les cambres de gas. La resta moriren de malalties, malnutrició, maltractaments o sàdics experiments. Sens dubte, aquest camp d'extermini ha estat considerat el símbol del genocidi del poble jueu; el símbol de la Xoà (l'Holocaust del judaisme).
Extret de Viquipèdia.
La foto, de l'Auschwitz Album, mostra un grup de jueus hongaresos el maig de 1944.
Extret de Viquipèdia.
La foto, de l'Auschwitz Album, mostra un grup de jueus hongaresos el maig de 1944.
Un lutier és un artesà que fabrica, repara i restaura els instruments de música de corda pinçada o fregada tals com els violins, violes, violoncels, violes d'amor, guitarres, etc.
El terme deriva del provençal luth (llaüt) i passa al francès luthier. Lutier o violer, en català.
L'art d'aquests professionals comença amb la tria de les fustes que s'empraran, determinants per a l'estètica de l'instrument i sobretot per a la qualitat sonora, i segueix amb la fabricació de l'instrument pròpiament dit, fase en gran part artesana. Tota una gamma d'eines específiques de l'ofici, idèntics a aquells emprats d'ençà el segle XVII, es fan servir per treballar les peces que componen l'instrument - a tall d'exemple, per al violí, n'hi ha aproximadament 80 - per a ajuntar-les i enganxar-les. El lutier fa també un paper de manteniment dels instruments i arquets, de reparació i fins i tot de restauració del patrimoni instrumental.
Extret de Viquipèdia.
La foto mostra un lutier contemporani: el gallec Anxo Cabreira, establert als USA.
Extreta de musicaantigua.com, edició de desembre de 2015.
La foto mostra un lutier contemporani: el gallec Anxo Cabreira, establert als USA.
Extreta de musicaantigua.com, edició de desembre de 2015.
El violí d'Auschwitz
Maria Àngels Anglada
A les víctimes
In memoriam
Reconeixença
L'autora expressa la seva gratitud
al luthier Ramon Pinto i Comas
Nota:
Els documents que encapçalen els capítols són autèntics. Cfr.:
Reimund Schnabel: Macht ohne Moral. Eine Dokumentation über SS, Editorial Röderberg-Verlag. Frankfurt, 1957.
Traducció al castellà: Poder sin moral - Historia de las SS. Editorial Seix-Barral, SA, Barcelona, 1966.
I
Guardia del Ghetto 6
Litzmannstadt, 1 de desembre de 1941
Afer: ús d'arma de foc
El dia 1 de desembre de 1941, des de les 14 hores fins a les 16 hores vaig romandre en el lloc de guàrdia núm. 4 de la Hohens-teinerstrasse. Cap a les15 hores vaig veure una jueva que s'enfilava pel tancat del ghetto, treia el cap entre els pals i intentava de robar naps d'un carretó estacionat. Vaig fer ús de la meva arma de foc. La jueva caigué mortalment ferida pels meus dos trets.
Classe d'arma: carrabina 98.
Munició emprada: dues càpsules.
Signat:
NAUMANN
Guàrdia de reserva
1a. Companyia - Bat. Ghetto
- - - - - - - - - - - -
Desembre de 1991
Sempre em costa d'adormir-me, la nit que he tocat en un concert. Em va tornant a la memòria, com si m'anés passant una cinta gravada que es repetís. Però aquest concert, a més, havia estat força peculiar, celebrat el mateix dia que s'havia mort Mozart, feia dos- cents anys. Havíem tocat a Cracòvia, ciutat de bons músics, en una sala, habilitada com a auditori, de la bellíssima «Casa Veneciana». El temps era molt fred, i això ens havia entrebancat de passejar-nos gaire per la ciutat, tan plena d'obres d'art. Tot just al migdia, quan el sol escampà la boira, vaig fer un volt per la Ryneck Glowny, abans de tornar a l'hotel.
A la primera part, tot i que el concert fos dedicat a Mozart, Virgili Stancu, el pianista del nostre trio, havia accedit al suggeriment dels organitzadors polonesos creant amb el seu art de sempre els preludis de Chopin que tenia en dits. A la segona part, ell i jo havíem fet la sonata en mi bemoll, que Mozart escriví per a una violinista que admirava molt, Regina Strinassacchi. Ens quedàrem també a escoltar l'orquestra que va interpretar la Simfonia Concertant KV 364, de forma impecable, remarcant tots els plans sonors i deixant entreveure aquell fons dramàtic darrera el graciós i savi trenat del fraseig.
M'havia cridat especialment l'atenció el so del violí solista. El tocava una dona, ja gran, la primera violinista de l'orquestra, amb extrema afinació i, m'havia semblat, amb veritable passió continguda.
Tenia els ulls tristos, quan no tocava.
Era nit enllà, enyorava l'Electra i em semblava que encara sentia el so d'aquell violí. No és que fos molt potent; vellutat i ple, sí que ho era. No pas, és clar, un instrument construït pels grans mestres de Cremona. Potser sí, però, pensava, un violí de l'antiga escola polonesa. S'hauria salvat, doncs, de tantes destruccions, un Mathaeus Dobrucky, de Cracòvia? Rumiant-ho bé, però, el seu color m'havia semblat d'un vermellós més fosc, no tan transparent. No era inversemblant, tampoc, que fos una obra alemanya, o tirolesa, fet per algun membre d'aquella interminable nissaga de violers, els Klotz.
—No, ja veus que no és un Klotz.
M'ho va dir somrient, però l'alegria no habitava el seu somriure. Era l'endemà del concert. La nit abans havia decidit preguntar-li directament, a la violinista, l'origen de l'instrument, i m'havia submergit per distreure'm de cabòries, en la lectura d'una excel·lent novel·la d'intriga d'Eric Ambler, que a mi em procuren un son plàcid i profund.
Ens trobàvem a l'Escola Superior de Música de la ciutat —no en diuen conservatori— on m'havien convidat. Havia admirat, a l'ample vestíbul, els retrats a l'oli de tota aquella sèrie de magnífics músics polonesos, des dels més antics fins al meu col·lega Wienasky. Després havia anat a una aula més aviat petita, per a impartir una classe magistral, allò que ara és moda dir-ne una «master class».
En acabat, la dona em va posar el violí a les mans, el seu. El vaig provar: les seves cordes em responien tal com jo els demanava, com el fang dòcil a les mans que el modelen. Era una petita meravella.
—Suposo que no te'n voldries pas desprendre.
—Per res del món! —em contestà—. Ni que em morís de gana. És tot el que em queda de la meva família. Sí —continuà—, aquest violí el va fer el meu omcle Daniel amb les mides dels Stradivarius. No el canviaria per cap!
—És clar, ja ho entenc, que el valoris tant.
—Oh no, no ho pots pas entendre. N'hauries de saber tota la història
—Suposo que no te'n voldries pas desprendre.
—Per res del món! —em contestà—. Ni que em morís de gana. És tot el que em queda de la meva família. Sí —continuà—, aquest violí el va fer el meu omcle Daniel amb les mides dels Stradivarius. No el canviaria per cap!
—És clar, ja ho entenc, que el valoris tant.
—Oh no, no ho pots pas entendre. N'hauries de saber tota la història
(...)