L'hereu Noradell
Carles Bosch de la Trinxeria
Quan un surt de Figueres per la carretera de França envers la frontera, després d'haver caminar uns nou quilòmetres, se troba, a la dreta de la carretera, un cip o fita de pedra calcinal, d'un metre d'alçària, que indica lo camí veïnal de dos pobles quals noms porta gravats: Vilarnal i Masarach.
Eix camí era antigament camí de bast; en lo temps vell no transitaven gaire los carros; los únics que es veien i es veuen encara són carros primitius, prehistòrics, tirats per un parell de bous. Avui eix camí porta el nom pretensiós de carretera, i lo cip esmentat li dóna encara més importància.
A fe que lo dit camí se troba com se trobava en les centúries passades, estret, encaixonat, vorejat de marges embardissats de garrolles, romagueres, sarsaparrella i esparregueres; enmig de la bardissa grisenca de polseguera, enlairada pel tramuntanal, sobresurten llargs punyals d'atzavara de punta afilada. A voltes, és tant enfonsat per les aigües, que sembla un còrrec. En temps de pluges, a l'hivern, a més del pedregam que els pagesos hi tiren de llurs camps, s'hi fan unes roderes i uns sots que donen, al vehícul que s'hi arrisca, un traqueig i un trontoll que us deixa capolat.
A les dues de la tarda d'un dia de juliol en Joan, del casal Noradell, vellet de setanta-cinc anys, després d'acabar lo mercat del dijous de Figueres, a on havia vingut lo matí per a vendre hortalissa, ous i aviram, collà la mula al carret i se dirigí envers lo carrer de la Jonquera i carretera de França, per tornar-se a casa.
Sentat damunt la post del carret, lo pipot encès, tot alegroi i satisfet per l'àpat copiós, regat de bon vi, absorbit a l'hostal de la Tona, atiava a voltes la mula que semblava tenir son:
— Arre! Castanya! Veiam si et despertaré!
I li clavava una xurriacada sobre les anques…
— Apa, cançonera! Que es fa tard i vol ploure!
Mes la mula que coneixia lo gènit bondadós de son amo, no en feia gaire cas.
La carretera anava plena de gent que se'n tornava a casa: carros, cavalcadures, pagesos de calces amples de vellut blau, gec i armilla curta, adornada de penjolls de botons daurats, faixa i barretina vermella… corrues de pagesetes, faldilles retrossades, calçades d'espardenyes, eixerides, lleugeres, conversant i rient amb llurs xicots, enmig de núvols de pols que aixeca la ponentada… un sol roent que excita lo cant monótono i estrident de les cigales amagades dins la rama dels olivars.
— Adéu-siau, Joan!
— Adéu, bona gent, adéu!
— Recados a en Rafel, a la Josepa! —(los masovers del mas Noradell)
Era molt conegut… Feia tants anys que anava al mercat del dijous!
Quin temps més xafogós! A voltes (…)
Carles Bosch de la Trinxeria
Quan un surt de Figueres per la carretera de França envers la frontera, després d'haver caminar uns nou quilòmetres, se troba, a la dreta de la carretera, un cip o fita de pedra calcinal, d'un metre d'alçària, que indica lo camí veïnal de dos pobles quals noms porta gravats: Vilarnal i Masarach.
Eix camí era antigament camí de bast; en lo temps vell no transitaven gaire los carros; los únics que es veien i es veuen encara són carros primitius, prehistòrics, tirats per un parell de bous. Avui eix camí porta el nom pretensiós de carretera, i lo cip esmentat li dóna encara més importància.
A fe que lo dit camí se troba com se trobava en les centúries passades, estret, encaixonat, vorejat de marges embardissats de garrolles, romagueres, sarsaparrella i esparregueres; enmig de la bardissa grisenca de polseguera, enlairada pel tramuntanal, sobresurten llargs punyals d'atzavara de punta afilada. A voltes, és tant enfonsat per les aigües, que sembla un còrrec. En temps de pluges, a l'hivern, a més del pedregam que els pagesos hi tiren de llurs camps, s'hi fan unes roderes i uns sots que donen, al vehícul que s'hi arrisca, un traqueig i un trontoll que us deixa capolat.
A les dues de la tarda d'un dia de juliol en Joan, del casal Noradell, vellet de setanta-cinc anys, després d'acabar lo mercat del dijous de Figueres, a on havia vingut lo matí per a vendre hortalissa, ous i aviram, collà la mula al carret i se dirigí envers lo carrer de la Jonquera i carretera de França, per tornar-se a casa.
Sentat damunt la post del carret, lo pipot encès, tot alegroi i satisfet per l'àpat copiós, regat de bon vi, absorbit a l'hostal de la Tona, atiava a voltes la mula que semblava tenir son:
— Arre! Castanya! Veiam si et despertaré!
I li clavava una xurriacada sobre les anques…
— Apa, cançonera! Que es fa tard i vol ploure!
Mes la mula que coneixia lo gènit bondadós de son amo, no en feia gaire cas.
La carretera anava plena de gent que se'n tornava a casa: carros, cavalcadures, pagesos de calces amples de vellut blau, gec i armilla curta, adornada de penjolls de botons daurats, faixa i barretina vermella… corrues de pagesetes, faldilles retrossades, calçades d'espardenyes, eixerides, lleugeres, conversant i rient amb llurs xicots, enmig de núvols de pols que aixeca la ponentada… un sol roent que excita lo cant monótono i estrident de les cigales amagades dins la rama dels olivars.
— Adéu-siau, Joan!
— Adéu, bona gent, adéu!
— Recados a en Rafel, a la Josepa! —(los masovers del mas Noradell)
Era molt conegut… Feia tants anys que anava al mercat del dijous!
Quin temps més xafogós! A voltes (…)